pd 1853 Tot el que necessitem

(arafa...)

Necessitem mestres que no es cansin d’aprendre, d’escoltar...

· Necessitem creure en alguna cosa, com més modesta millor.

· Necessitem necessitar poques coses per ser feliços.

· Necessitem el plaer de l'austeritat material i de l’ambició espiritual.

· Necessitem ... prohibir els enemics i conservar els amics.

· Necessitem la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats.

· Necessitem empresonar la intolerància i la por a la llibertat.

· Necessitem estats i nacions i identitats febles; necessitem persones fortes.

· Necessitem la sal de la vida: sexeamor per a tothom, un exèrcit d'amics e amats.

· Necessitem memòries compartides: no oblidar per saber perdonar.

· Necessitem recordar tot el bo que teníem i imaginar tot el bo que volem.

Ignasi Aragay

pd 1852 "A por ellos"

​(ara fa...)

​De​​ia ahir que el judici dels líders independentistes mereixeria obrir-se amb la fórmula “L’Estat contra nosaltres”. Qui seria aquest nosaltres? Certament, no tot Catalunya. Hi ha ciutadans, partits i entitats catalans que estan a la banda de l’Estat i ja els està bé que es jutgi i es condemni els independentistes. Però hi ha un nosaltres per a aquest cas, heterogeni i molt ampli. El judici és contra unes persones concretes. Però és també contra els que vam votar (sí o no) l’1 d’Octubre. És contra els que volien anar a votar i no van poder. És contra els que no volien votar però consideren una barbaritat que l’única resposta de l’Estat a les demandes del sobiranisme sigui la repressió policial i la presó preventiva, sense donar cap oportunitat al diàleg i a les urnes​..​. És un judici contra els enemics, però també contra els seus propis tebis, contra els que tenen una altra idea de l’Estat i creuen que hi pot haver diàleg. I això fa un nosaltres de molt gruix, prou majoritari a Catalunya i menys minoritari del que ens diuen a Espanya. És el judici dels que tenen una concepció monolítica de l’Estat contra qualsevol dissidència. L’Estat contra nosaltres. I qui som nosaltres? Som l’ellos de l’“A por ellos”.

Vicenç Villatoro

pd 1851 Tres dones kurdes a París

(arafa...)

"La impunitat és la recompensa que s’atorga al terrorisme,... quan és d’estat"   Eduardo Galeano

Vuit trets a boca de canó, amb silenciador i al clatell. Aviat farà sis anys i al cor de París. I es va fer un silenci eixordador que encara perdura. A terra queien, executades al migdia i enmig d’Europa, tres activistes kurdes: Sakine Cansiz, Fidan Doğan i Leyla Şoylemez... Tres dones kurdes, lluitadores i compromeses, cotitzen res o poc al mercat cínic de la hipòcrita política internacional...  . A canvi dels diners que mouen el món i capgiren en un tres i no res els principis, que queden bescanviats pels interessos. I que imposen la llei del silenci:... tapen sempre els continuats, des de fa anys, bombardejos turcs sobre la resistència kurda que es deixa fins al darrer alè en la lluita contra l'Estat Islàmic... Ja fa massa anys que hi ha un desplaçament i un patró de conducta en les vies autoritàries de mercat per forçar-ho tot, violentar voluntats populars i alterar projectes democràtics. El que no guanyen a les urnes –els sona?– ho pretenen guanyar als judicis farsa de tribunals monitoritzats. Del cop d’estat militar hem passat al cop d’estat togat, de la violència militar a la violència del dret... Com se sostenen les situacions i les societats injustes? ... Santiago Alba Rico ens ho va aclarir: "Bé per ignorància, bé per por, bé per interessos; o per totes tres alhora". Ignorància ja no en podem adduir. Queda la por i queden els interessos. Tots dos iguals de foscos i perillosos. I ens queda, sobretot i també, la memòria xiulant contra el vent el nom de tres dones kurdes resistents: Sakine, Fidan, Leyla

David Fernàndez

pd 1850 Pentecosta 2

(arafa...)

... Pentecosta és la festa de la plenitud. En una seqüència prodigiosa l’Església catòlica demana a l’Esperit que vingui, i se li diu Pare dels Pobres, Donador de Tresors, Llum dels Cors, Òptim Consol. Se’l tracta de Dolç Hoste de l’Ànima. I se li demana que renti tot allò que és brut, que regui tot allò que és àrid, que sani tot el que està malalt, que faci flexible tot allò que és rígid, que escalfi tot allò que és frígid, que doni una joia perdurable… En un sol text, la llista de les nostres mancances i tot un programa del nostre desig. I en el famós 'Veni Creator', l'himne de les vespres de la festa, es demana a l’Esperit fèrtil que ens visiti la ment, que ompli amb dolls de gràcia els cors que va crear. I se li diu que és el Defensor, la Font, el Foc, l’Amor, el Dolç Ungüent de l’ànima. I se li demana que allunyi l’enemic, que faci llum als sentits, que vessi l’amor als cors… Totes aquestes coses, un cop a l’any, la gent les sentia i, amb més o menys fe, se li posaven a dins. I aquestes estructures lingüístiques d’expressió exacta i plenes de sentit poètic, és a dir creatiu, podien ajudar-los en els seus moments difícils...

Narcís Comadira

pd 1849 Pentecosta 1

(arafa...)

Demà és la Pentecosta. Pasqua Granada, com es deia popularment, donant un sentit de coronament a l’altra Pasqua, la de Resurrecció, coneguda com a Pasqua Florida... Pentecosta és la festa de la llengua, de la defensa de la llengua i de les llengües. De totes. Fins i tot de les més petites... L’Esperit no va pas parlar en llatí, la llengua de l’imperi, sinó que es va fer entendre en una multitud de llengües, perquè cadascuna de les llengües en què havien nascut els presents tenia el dret de ser tinguda en compte, per petita que fos... Pentecosta també és la festa de la intel·ligència, de la comprensió del món, que sempre es fa a través d’una llengua. Pentecosta és la festa de la plenitud... Jo voldria ... que l’Esperit es posés sobre el nostre país cansat i sofrent i ens fes generosos per perdonar i forts per continuar lluitant i intel·ligents per poder comprendre aquest garbuix presidencial a què ens ha abocat la repressió dels qui poden permetre-se-la... Jo m’estimo més veure el president de fora com el cap de l’estat i el d’aquí com a primer ministre. Però, esclar, això és una fal·làcia. Una fal·làcia patètica. Que l’Esperit Fèrtil els il·lumini a tots dos. I a nosaltres ens doni força per suportar una història tan trista i castradora.

Narcís Comadira

pd 1848 "Socios a la fuerza" (i 2)

(arafa...)

.. Però no em demanin que tiri enrere perquè no puc... així que mentre em toqui i no ho sapiguem fer millor, pagaré els meus impostos perquè m’hi obliguen, portaré els documents espanyols perquè no em queda cap altre remei, i hauré de fer la bondat mínima exigible... Però que no em demanin cap més compromís perquè no l’acceptaré. Per força, sí, esclar, perquè per força tot s’hi val, pots atonyinar els súbdits -que per això ho són- per impedir-los votar, i pots voler que siguin, tant sí com no, espanyols. Però tant per força que també sembla una condemna, perquè el que no s’accepta amb acords s’accepta de manera imposada: com si la condemna que demanen per als presos polítics ens anés tancant també a tots els que pensem com ells. L’Estat no vol pacte, demana condemnes contra els presos polítics i ens condemna a la resta a ser espanyols...

El mentrestant serà molt incòmode o fins i tot penós: ... perquè hem après que les arrels d’aquest malestar són profundíssimes i que els analgèsics o els pal·liatius no són guaridors. Hi ha fractures enormes... L’única petició que se m’acut fer als constructors de ponts - als dialogants benintencionats i als aprofitats cínics, a tots dos - és que no tornin a construir en fals, quaranta anys de ficció és un termini insuperable, una pena massa gran. La mentida ha creat un distanciament tan gran que fa que avui el compromís amb l’Estat sigui només conseqüència de la força. Que s’assembli a una condemna.

Francesc Serés

pd 1847 "Socios a la fuerza" 1

(arafa...)

... Qualsevol de les bestieses judicials, policials o mediàtiques han sobrepassat, de lluny, el que es pot esperar d’un estat democràtic i plausible. Per això Espanya només és el meu estat per l’imperatiu legal que em sotmet. De la mateixa manera que no puc reconèixer una monarquia hereva del franquisme i emparada en la inviolabilitat com a autoritat, soc també súbdit per força. La monarquia no és que sigui un anacronisme, és que és un llast enorme i la punta d’un iceberg que té submergides parts d’estat encara més pesants. El rei, però, em pot amenaçar i pot fer servir la violència, el que no pot esperar és que somrigui, ni que jo no faci tot el que pugui perquè no pugui amenaçar-me més...

Quina pena de país, si tota la vida hem de viure així, avançant amb peus de plom per no despertar el feixisme ni la judicatura, tot el dia disculpant-nos per no ser qüestionats des d’aquesta superioritat moral que la dreta li ha concedit a l’esquerra a canvi de no fer gaire res. No en tinc pas cap gana, de viure en un país així, i que no sàpiga com fer-ho per sortir-me’n no vol dir ni que m’estigui quiet ni que ho accepti. No hi ha marxa enrere...

Francesc Serés