pd 2185 Juny 2

 (arafa...)

... I ara què? Només recordar? Ja és ben trist. Perquè la veritat és que res ja no és el que havia estat fa ben poc. Els que hem estat confinats a Barcelona encara no en podem sortir. No podem anar a veure si en algun poblet encara es fa el Corpus com abans. Espero que sí. Tot ha canviat massa de pressa. Ara tot és anar a la platja i fer gresca nocturna a les terrasses dels bars. Potser és millor viure confinats. De fet, encara que ens passin a la fase 2 o a la 3, continuarem confinats espiritualment per aquest estat d’excepció que ens vol tenir lligats per sempre més. Llibertat? Un somni. Independència? Un altre somni. La llibertat dels presos polítics? El retorn dels exiliats? Somnis. Més m'estimo somiar en aquells junys d'abans...

Narcís Comadira 6.6.2020

pd 2184 Juny 1

 (arafa...)

... El mes de juny és també per a mi un mes dels meus somnis...  Tot era més net i solitari que no pas ara. Prop dels camps a punt de sega florien xuclamel, pèsols d'olor, ginesta, i dins dels camps, entre els cereals madurs, els blauets i les gladioles. I en algun tou humit hi podies collir maduixetes de bosc. I hi havia silenci... La ginesta estava florida perquè una de les joies del mes de juny és la festa de Corpus. I la ginesta és la flor de Corpus. A la meva ciutat, Corpus era una festa molt especial. Es feien alfombres (ja ho sé, que hauria de dir catifes, però em sona malament; a més, què carai, nosaltres fèiem alfombres) de flors, i la processó era una mena de celebració litúrgica i teatral alhora, espectacular, amb l'olor de l'encens barrejat amb la de la ginesta, amb l'olor de la cera dels ciris (els grans portaven atxes)... Corpus era la gran festa del meu juny, del juny dels meus somnis. També hi havia les cireres. No puc pensar en el juny sense pensar en Montserrat Roig i en el seu temps de les cireres... També és el temps de les berenades sota els arbres i la meravella dels abricocs (ja ho sé, que hauria d’escriure albercocs, però per a mi sempre seran abricocs), sucosos i gustosos. I és el temps de les peres de Sant Joan, cruixents i dolces, que s'han de menjar de pressa perquè es fan lloques aviat...

      

Narcís Comadira 6.6.2020

pd 2183 Votar "no" a Felipe VI

(arafa...)

... Totes les enquestes coincideixen en assenyalar l'altíssim rebuig que desperta la monarquia a casa nostra; hi ha un republicanisme molt majoritari que aplega bàsicament independentistes i federals, cadascun amb una bandera diferent, però amb un adversari comú. I a més, a Catalunya el rebuig no es limita a la figura del rei emèrit, sinó que s'estén a l’actual monarca, pel seu lamentable paper de valedor de la repressió de l'1 d'Octubre. Molts independentistes poden afirmar, amb raó, que el problema entre Catalunya i Espanya no depèn de la forma d'estat. Però també és cert que la caiguda de la monarquia suposaria un afebliment objectiu del règim actual, en bona part heretat del franquisme; i que l'adveniment d'una república faria indispensable l’obertura d’un procés constituent, que no podria fonamentar-se en els consensos extingits de 1978 (quan l’independentisme era residual), sinó en una nova correlació de forces. ... Encara que la monarquia comença a ser qüestionada obertament per Podem i per les esquerres perifèriques, és molt difícil que l’establishment espanyol permeti un referèndum a Espanya; el més probable és que es formi un cordó sanitari entorn de la figura de Felip VI. Però a Catalunya, un referèndum sobre la monarquia tindria un suport incontestable...  suposaria donar un cop moral al cap simbòlic de l'estat repressor i potser contribuir a un canvi de cicle. No és la solució, però pot ser un victòria tàctica. D’aquestes també en necessitem.

Toni Soler 12.7.2020

 

pd 2182 Estigmatitzar i invisibilitzar

(arafa...)

Estigmatitzem els col·lectius amb qui, en general, se'ns fa difícil conviure perquè han sigut víctimes de tota mena d’abusos i injustícies, i no cal ser “racista”, només cal ser humà per fer-ho poc o molt. I és que ser humà no vol dir ser noble i altruista -això és ser sant-: vol dir tenir tots els dèficits i mancances propis dels humans...  encara que ser humà en el millor sentit és un intent -més o menys reeixit- de ser sant, de no ser sant a ser racista hi ha una distància que els benpensants progres benestants farien bé de no saltar-se...  ser “vulnerable” o “víctima” no ens fa pacífics i bonhomiosos... 

(Parlant dels "mena") És obvi que no són més dolents (que els catalans) però també que, per culpa de tot el que els ha passat i els passa, ara i aquí són més conflictius en el dia a dia del carrer, i negar-ho des del bonisme no crec que els ajudi.

La idea que invisibilitzar el que pot provocar rebuig o discriminació ens millora socialment és una il·lusió de la correcció política. És massa fàcil. Cal anar a l’arrel en lloc d’amagar les branques...

Albert Pla Nualart 12.7.2020

 

pd 2181 El meu poble i jo

 (arafa...)

... Ni el poble és l’encarnació d'una suposada perfecció adàmica ni els polítics són tots uns sapastres aprofitats... El poble, doncs, és un magma complex que no podem reduir a una imatge de bondat ingènua rousseauniana. I el mateix passa amb la classe política, dins la qual hi ha de tot, des del servidor públic vocacional fins a l’arribista aprofitat... Esclar: el poder genera dinàmiques viciades, emborratxa i en última instància corromp. El millor antídot davant d’això són els mandats temporalment limitats... Ara bé, la culpabilització genèrica dels polítics no fa sinó donar ales no al poble, sinó al populisme, que al capdavall sempre acaba sent la llavor de nous autoritarismes cabdillistes... Fer la política de baix a dalt, construir grans consensos, incentivar la participació, escoltar tothom, dialogar, pactar, tot això és tan feixuc com necessari. I tampoc no és fàcil haver de decidir des de dalt amb honestedat i responsabilitat... L’autoritarisme, el populisme o el despotisme il·lustrat són més fàcils, segur. Però generen monstres.   

Ignasi Aragay 12.7.2020

pd 2180 Timidesa republicana

 (arafa...)

A mesura que se’n van coneixent detalls, l'escàndol de la monarquia espanyola es va fent més i més gran... A Espanya el problema no ha estat ni és només la monarquia corrupta, sinó totes les altres institucions que l’han protegida: partits, justícia, policia, etc... Els partits arrenglerats en l'anomenat règim del 78 (PSOE, PP i Cs) es posen de perfil i miren de minimitzar danys, protegint Felip VI. La nova extrema dreta treu pit monàrquic, amb mostres d'adhesió que són reveladores de la naturalesa i el significat històric de la institució. Però el més sorprenent de tot, malauradament, és que de moment la reacció de l’esquerra de tradició republicana (representada fonamentalment per Podem) ha sigut mesuradament tèbia. Han demanat comissions d'investigació i han expressat preocupació. Però es mouen en el càlcul per no incomodar el seu soci de govern i han renunciat a fer una batalla a gran escala pel canvi de la forma d'estat a Espanya. És molt difícil, diuen. El republicanisme espanyol difícilment tindrà un context més favorable que aquest per plantejar a fons la qüestió. Però fins avui sembla que ha decidit nedar i guardar la roba per preservar els equilibris del govern de coalició. 

Jordi Muñoz 12.7.2020

pd 2179 Places

(arafa...)

La diferència principal entre la ciutat de Barcelona i els pobles de tot Catalunya no resideix en el fet que a la capital es puguin visitar els frescos romànics o les taules gòtiques del MNAC, ni en el fet que a Barcelona es pugui escoltar la segona simfonia de Mahler o entrar en una llibreria ben abastida; ni tan sols en el fet que hi hagi botigues on venen de tot, a preus de fantasia. La principal diferència resideix en una cosa tan elemental com les places. 

Barcelona és una ciutat amb uns quants espais verds prou generosos, però sense places amistoses repartides pel teixit de la ciutat. Per contra, és estrany trobar un llogarret, un poble o una vila al nostre país que no tingui una, dues, tres o quatre places públiques, ben repartides en el contínuum del lloc, per a esbarjo, descans, lleure i benestar dels vilatans... Aquesta és la gran diferència entre la capital de Catalunya i els llocs amb escassos milers d'habitants: des del bar de la plaça un pot agrair al destí que encara sigui viu malgrat les malalties més inesperades, i a l’urbanisme antic la possibilitat de tastar, de molt a la vora, el ritme insospitat de la vida dels altres.

Jordi Llovet 11.7.2020