E.E. 118 EL PESSEBRE I LA PÀTRIA

...(La Generalitat) la primera institució catalana està íntimament lligada a l'Església, el president té les seves estances privades a la Casa dels Canonge, hi ha una capella entranyable consagrada a sant Jordi, patró de la segona festa nacional, i la Creu de Sant Jordi és condecoració i emblema institucional al costat de les quatre barres... La nació catalana em sembla que deu molt a l'abat Oliba, que va parlar de Catalunya com a “pàtria” l'any de la picor preconstitucional del 1017, al funeral del comte Borrell. I difícilment s’explicaria el patriotisme sense Ripoll, Poblet i Montserrat, que ja es reivindicava tant des de tants ancestres que, quan Felip II va temptar una ocupació en tota regla, els monjos de la Moreneta van agafar les armes que guardaven en un arsenal...  El Virolai de Verdaguer diferencia –en un himne litúrgic a la Mare de Déu– catalans d’espanyols... Agradi molt o poc, la nostra cultura, sí, la cultura catalana, està impregnada de les tradicions cristianes... Reconèixer aquest fet cultural propi, que per Nadal ens cruspim en concelebracions eucarístiques casolanes, no vol dir que es cregui o es deixi de creure ni cap intenció d’ofendre els que tenen altres fes o no en tenen cap. Diferenciar la fe de les tradicions i la cultura és bo...

Antoni Batista, 25.12.2022

E.E. 117 NIT DE NADAL 1895

 Nadal és la festa de l’hivern i de la nit. El seu nom evoca de seguida una visió de tenebres espurnejades de neu i de fogueres de pastors; i allà lluny, molt lluny, una cova misteriosament il·luminada, el Nen blanc i nuet damunt les palles, escalfat per l’alè del bou i de la mula, la Verge Mare amb mantell blau fent costat al Nen i contemplant-lo, Sant Josep recolzant-se en la vara florida a l'entrada de la cova, i davant d'ella i caminant cap a ella reis i pastors guiats per estels i per àngels que canten i es posen sobre l’establia meravellosa. [...] Si arribem a saber tanta història que podem reconstruir un plànol de Betlem i de la seva rodalia amb la posició exacta del portal o de la cova de la Nit del Naixement, i indagant minuciosament els costums i manera de viure d’aquells temps creiem haver ressuscitat el fet en la seva actualitat, en la seva necessària limitació positiva... ¿què veurem llavors? Res, o allò que és menys de res, una cosa insignificant. I, en canvi, un nen amb els ulls grossos imaginatius es posa davant el pessebre que ell mateix ha muntat amb petits trossos de suro, molsa, anacròniques cases de cartró i desproporcionades figures de fang mal pintat... i aquell nen ho veu tot : veu allò que els historiadors i arqueòlegs són incapaços de fer-nos veure: veu la Nit de Nadal en la seva única realitat i en tota la seva divina poesia; i a l’apropar-se fervorosament als seus llavis aquell trosset de guix que per a ell és el Nen Déu, l’adora de veritat i sent el diví com mai no podrà adorar-lo ni sentir-lo el filòsof a seques contemplant totes les meravelles de la Naturalesa i de l’art, ni baixant vers els més profunds racons de l’esperit. Ai d'aquell que en aquestes coses no sent sempre dins seu alguna cosa de nen! ¡Ai d'aquell per qui la Nit de Nadal hagi arribat a ser una nit com les altres, i no percep l'aroma que aquesta gran flor d'hivern escampa encara fins nosaltres a través de tants segles! [...] Delectem-nos, doncs, en la Nit de Nadal com a nens o com a pastors; deixem-nos penetrar de l’inefable encís que ve suspès en les fredes ones de la seva atmosfera; banyem-hi la nostra ànima per tal de restaurar la innocència i la frescor dels nostres sentiments. [...] ¿Per què, doncs, entristir-nos en l’estació nua del nostre esperit i desesperar-nos en les tenebres? No. Qui sap si en el fons de la terra gelada es prepara ja el primer estremiment de la primavera!, qui sap si del fons de la nit fosca està a punt de brotar el primer raig del nou dia...!

Joan Maragall, 24.12.1895

E.E. 116 IDENTITATS I POLARITZACIÓ

No hi ha res que polaritzi més que les identitats. Viure humanament demana, entre altres coses, saber qui ets, a quin grup pertanys. I, per desgràcia, els grups socials reforcen la seva identitat diferenciant-se d'altres grups, que si són minoritaris són sovint discriminats. No discriminar les minories –els que són percebuts com a pocs, i no volen, poden o saben dissimular que són "diferents"– és un dels reptes que afronta tota societat que aspiri a ser civilitzada...  En l'avenç dels drets civils el que més hauria de pesar sempre és l'empatia.... 

...cal també entendre i acompanyar la part de la societat que sent la seva identitat amenaçada amb l'aprovació de la llei trans... Hi ha manipuladors professionals que veuen en la llei trans una mina de vots, però hi ha molta gent senzilla, de bona fe, que ara hi estan en contra i podrien estar-hi a favor si aquest debat estigués menys plagat d'insults i desqualificacions; si, partint de l'empatia, anés alterant creences i prejudicis que abans que transfòbics són fills d'una manera d'entendre el món, sempre en part injusta i equivocada, que els apuntala i els crea la il·lusió que saben qui són. Una bombolla de certitud que no s'hauria de punxar mai des d'altres bombolles de certitud filles d'icones intel·lectuals tan inspirades i brillants com parcials i provisionals. Només una pedagogia empàtica i humil, que sàpiga que no sap, pot fer créixer els drets entre els que encara els veuen com una amenaça i evitar que persones bàsicament decents acabin votant líders d'extrema dreta que no ho són gens.

Albert Pla Nualart, 5.11.2022

E.E. 115 JAPONESOS POLITS

... els jugadors de la selecció japonesa van jugar un partit i, en acabat, van deixar el vestidor net com una patena. Fins i tot van posar una nota d’agraïment al personal de l’estadi. I no només els jugadors: els seguidors nipons van quedar-se a netejar la zona de la graderia que havien ocupat. Aquesta extraordinària mostra de cortesia ha provocat titulars en mitjans de tot el món. Vol dir que a tot arreu el més normal deu ser allò de “ja vindrà qui li toqui a netejar-ho, que per això li paguen”... 

M'agradaria pensar que molts pares continuen educant els seus fills en allò de deixar les coses tal com se les van trobar, o com els hauria agradat haver-se-les trobat. I tothom que hagi passat per l’escoltisme i pel muntanyisme d’abans de la massificació recordarà que les escombraries no es podien deixar llençades a qualsevol lloc, per principi.

Avui, que es fabrica material d'un sol ús més que mai, la producció de deixalles se'ns menja. Perquè, en paral·lel, ha augmentat la consideració dels carrers com a deixalleries. A qualsevol hora hi trobareu bosses, llaunes, ampolles, caixes de pizzes o d’hamburgueses, vasos i copes que els seus usuaris no s’han molestat a portar a la paperera, que sovint és allà mateix, com si abandonar les deixalles a la vista de tothom fos una mena d’acte d'afirmació de la seva personalitat. I amb aquests ja no s'hi val allò de “Tu ho deixaries així a casa teva?” Perquè la resposta deu ser que sí.

Antoni Bassas, 26.11.2022

 

E.E. 114 TRADICIONS

En els últims dies he parlat amb dos amics que, casualment i cadascú per la seva banda, estan investigant en el seu passat familiar amb la intenció d'informar-se sobre els seus avantpassats i, potser, escriure’n alguna cosa. Tots dos volen compartir la satisfacció que els proporciona la recerca, l’emoció que experimenten quan s’estableix una connexió clara amb un besavi, l’eufòria d’alguns descobriments. “Resulta que nosaltres, que som més d'aquest poble que les pedres de l'església, només fa dos-cents anys que vam arribar-hi!”...

Per què ens agrada tant descobrir o constatar que tenim unes arrels, que només som branques d'un arbre gegantí i que per les venes ens corre la mateixa saba que als que ens van precedir?

Ens fa una il·lusió desmesurada trobar alguns trets en el rostre de la tieta àvia que reconeixem en la nostra pròpia expressió quan ens mirem al mirall. O creure que el nostre somriure s’assembla molt al de l'avi patern. D’altra banda, és el mateix sentiment que ens fa barallar-nos amistosament per atribuir al nadó que acaba d'arribar a la família les faccions que pertanyen a una branca o a l'altura dels feliços progenitors. Tot plegat es tracta d’una necessitat clamorosa de sentir-nos connectats, de saber-nos baula d'una cadena que ha travessat els segles, les guerres i la transformació del país... De vegades, els trets comuns que ens connecten als avantpassats no ens agraden: la calvície prematura, la miopia o ser més aviat baixets. Però, tot i així, aquests defectes ens ajuden a saber qui som...

Sílvia Soler, 17.12.2022

E.E. 113 JESÚS NO VA NÉIXER QUAN CREIEM

Si som a les portes de Nadal serà oportú parlar de Jesús, un home de família jueva de Natzaret nascut un any indeterminat del calendari romà, convertit en el primer de l'era cristiana. Des del punt de vista històric, no sabem gairebé res de la vida de Jesús, però molt de la seva doctrina. Si va néixer, com diuen els Evangelis, en temps de la matança dels innocents a càrrec d’Herodes el Gran (rei de Judea entre els anys 37 i 4 abans de Crist), llavors per força Jesús va néixer abans que ell mateix, és a dir, l’any 4 aC. Això obligaria a atribuir quatre anys més de vida a Jesús, que hauria mort amb 37 anys, i no amb 33: això lliga més amb la maduresa de les seves ensenyances. (De fet, 33 anys, segons moltes llegendes jueves, és l’edat amb què van ser creats Adam i Eva, i l’edat amb què ressuscitaran el dia del Judici Final tots els que són creients). El que hem dit és plausible, perquè Jesús va ser crucificat durant el regnat de Tiberi, i aquest va morir l'any 37 dC. Sabem per l’historiador Flavi Josep que va ser crucificat en temps de Ponç Pilat, prefecte romà de Judea entre els anys 26 i 36 dC... Amb base i dades històriques, no en sabem res més. Es pot acceptar la hipòtesi que nasqués a Betlem, com diu el Nou Testament, perquè el censor Quirí, per delegació de l'emperador August, va obligar tota la població de la província de Síria (de la qual formava part un bon tros de Palestina) a presentar-se a Jerusalem per empadronar-se. Però això va ser l’any 6 dC. No quadra, perquè se suposa que Jesús va ser empadronat acabat de néixer, l'any 0 o 1. Cal preocupar-se? En absolut. L’entitat històrica de Jesús està fora de tot dubte, però és vacil·lant, per massa antiga...

Jordi Llovet, 25.12.2021

E.E. 112 ES FA LLARG ESPERAR

Que no, que aquest any tampoc hi serem tots. El temps va passant indiferent mentre algunes de les nostres persones estimades ens van deixant a nosaltres pel camí. Però el món gira tossut i no s'atura ni quan marxen els nostres i el seu record se'ns queda confinat en la memòria, en els gestos o, amb una mica de sort, en algun dels nostres actes...  adonar-nos que les coses importants són les que no ho semblen, que Nadal és cada dia i que donar gràcies és important...

Ha sigut un any salvatge, estem cansats però estem vius i podrem sentir el fred a la pell i veure com es fa de dia i com se’n va el sol. Per Nadal i Sant Esteve potser algú ens agafarà la mà quan les emocions ens desbordin, potser podrem cuinar per algú estimat o potser algú amb generositat ens posarà un plat a taula i el pastisser haurà tornat a fer els torrons amb l’honestedat de l’ofici. També tindrem la sort de poder pagar la calefacció i desembolicar un regal que algú haurà pensat només per fer-nos somriure amb un gest de complicitat... 

...la vida sencera és avui de les dones que espereu als que encara no coneixem però representen ja tota l'esperança renovada en la humanitat.

Als adults ens pesen els morts i per als vells el Nadal està ple de fantasmes. Però sempre hi ha algú per qui fer l’esforç d’intentar-ho, algú o alguns que formen part de la família de sang o de la que triem amb els anys.

Hi haurà un moment de calidesa malgrat ... les dificultats econòmiques, malgrat la duresa de viure cada minut de l’Alzheimer de l'àvia i el càncer de l’avi, que no sabem si tornarà a plantar tomàquets. Encara ... estiguis preocupada perquè has de trobar un pis decent i assequible abans del febrer on es puguin tornar a fer deures i deixar joguines pel mig despreocupadament. Encara que l'adolescent no aconsegueixi menjar i l'ansietat i l’exigència l’hagi atrapat...

Malgrat tot, hi haurà motius per sentir-se afortunat. Hi haurà, més que mai, motius d’agraïment a la vida, als altres, a les petites coses que són les grans...

Bon Nadal a tots. Gràcies per no abandonar a tots aquells que heu permès que la terra continués girant i la nostra societat funcionant ...

Esther Vera, 25.12.2021