pd 2155 ¿És racista la paraula "raça"?

 (arafa---)

¿Hem d’evitar ja per sempre la paraula raça o la locució trets racials? ¿És racista parlar de raça? No hi ha dubte que falsifica la realitat, i abona el racisme, identificar uns trets físics amb els constructes socials que s'hi associen. Però també la falsifica, i no ajuda gens a canviar-la, ignorar la realitat objectiva dels trets físics. Els constructes socials pertanyen a l'àmbit de les creences i els prejudicis. I els trets físics tenen una base biològica. Tant si volem parlar dels trets físics com dels constructes socials, la paraula raça pot ser adequada i necessària. I serà sempre el discurs en què s'inscriu, i el que diem amb aquest discurs, el que ens farà racistes o antiracistes. “Però les races no existeixen!” Fals. Les races no existeixen com una realitat del món natural si -incorrent en un clar racisme- considerem que vinculen determinades diferències físiques amb un grau superior o inferior d’humanitat. La ciència i l'ètica desmenteixen aquest correlat i el consideren un prejudici sense cap fonament. I, tanmateix, l’ús d’aquesta raça també pot ser necessari i adequat en ciències socials... 

En el discurs més correcte, la diversitat de trets racials -negres, magribins, xinesos, gitanos, europeus, etc.- s'està diluint en la que oposa els blancs als racialitzats. Uns són descrits per un tret físic objectiu i inherent i els altres subsumits en un prejudici social subjectiu.¿I això no és discriminatori?...

Albert Pla Nualart 7.6.2020

pd 2154 "Policia patriòtica"

 (arafa...)

... el president del govern espanyol ha declarat en seu parlamentària que existia una policia política, o si es vol una policia patriòtica. Que operava construint informes tendenciosos o falsos, investigant les persones i les organitzacions per criteris polítics. Doncs semblaria raonable que ens hagués anunciat que es revisarien immediatament tots els informes elaborats per aquesta policia política –l’existència de la qual acabava de reconèixer– i que es tirarien enrere totes les decisions injustes que s’havien pogut prendre fent cas als seus informes. Dir que hi ha hagut una policia política i no comprometre’s a esmenar les injustícies comeses és quedar-se a mitges. A menys que a mitges.

Vicenç Villatoro 6.6.2020

pd 2153 Feu, fills meus, el que us doni la gana

(arafa...)

“Esper que estiguis bé i al cel hi hagi diaris,/ i puguis caçar molt i passar de política./ Si veus Déu conta-li que no va aclarir res,/ que hi ha guerres i fa feredat com va el món”. Ho escriu Ponç Pons a l’esplèndid poema Carta de Nadal a mon pare, que acaba amb aquest parell de versos: “Des que te'n vas anar sent es pes d’un gran buit/ i no vull que te moris, mon pare, mai més”.

Però no totes les cartes al pare neixen de l’agraïment, potser perquè no tots els pares són com el de Ponç Pons, que l’única cosa mal feta que va fer en aquesta vida va ser morir-se...

Som allò que els pares ens van ensenyar quan no estaven intentant ensenyar-nos res. La frase és d’Umberto Eco i no pot estar més ben trobada. Però, a banda de servir-los d'exemple, la temptació d’alliçonar els fills sempre hi és. Els voldríem estalviar unes equivocacions que nosaltres veiem a venir i que ells hauran d’experimentar per la via dura abans d’adonar-se que allò que els dèiem no era tan desencertat com els semblava...

Eva Piquer 6.6.2020

 

pd 2152 Un aire de postguerra

(arafa...)

... A la Catalunya i a l’Espanya d’avui, les receptes populistes estan guanyant terreny. ... la dreta espanyola majoritària, especialment el PP, està comprant el llenguatge, el to i una part del discurs d’extrema dreta perquè no troba altra manera d'arribar a un públic cada cop més irritat; el PSOE, acoquinat davant de l’espanyolisme barroer de l'oposició, s'oblida de qualsevol vel·leïtat federal. I els seus socis de Podem i Catalunya en Comú, per por a posar en risc les posicions de poder que han assolit, no tenen prou coratge per marcar la diferència. El govern de les esquerres espanyoles corre un risc similar al del socialisme italià de fa un segle: si no és capaç de gestionar la crisi (social i territorial) amb èxit, pot sucumbir sota el pes de les seves expectatives.

I a Catalunya? El moviment ciutadà més potent del país -el sobiranisme- es troba, també, en la depressió pròpia d'una postguerra. La sensació de derrota i de greuge (un greuge real i fonamentat, cal dir-ho) ha alimentat els discursos més fàcils, els més irreflexius, els més sectaris, que només serveixen per repartir culpes, alimentar teories manicomials i plantejar apostes simples, rectilínies, que no menen enlloc. Per sort, no ens apareixerà un Mussolini; l'independentisme no té un problema d'extrema dreta -o si el té, és residual- però un cert populisme ha fet niu en determinats ambients i, si té èxit, pot encapsular, aïllar i empetitir un moviment que, tot just fa cinc anys, semblava empès per un imparable impuls regenerador. Tant de bo siguem a temps d'evitar-ho.

Toni Soler 31.5.2020

pd 2151 Reconstruir sobre la runa

(arafa...)

... ¿Reconstruir sobre quina runa? Sobre la runa de la polis i la política. Perquè són aquests dos bressols de la civilització els que han quedat enrunats quan hem deixat que ens manés una economia global regida per l’interès privat... Voler que els que votes manin -i no siguin manats per uns mercats que no votes-és una pulsió democràtica...

No es pot reconstruir la política sense reconstruir les polis, és a dir, les comunitats. El ressentiment i els prejudicis són fills de l’aïllament social: d’uns sub-urbis que tenen com a única religió el consum i com a única política anar a la seva... Caldria que cada poble i barri urbanitzés i socialitzés la geografia física i humana que conté; i intentés fer-hi complir les lleis que, teòricament, ens obliguen a tots...

No ens descohesiona tant la desigualtat com el fet d'estar junts ignorant-nos. Només passant del viure a prop al conviure estarem en condicions de tancar la gran fractura social que ara obre el covid... Perquè només les comunitats poden gestionar la solidaritat posant els drets al costat dels deures.

Albert Pla Nualart 31.5.2020

pd 2150 L'Estat neuròtic dins l'Estat paranoic

 (arafa...)

Deep state, lawfare, guerra bruta, clavegueram estatal o agenda oculta. Policies patriòtiques, comissaris foscos, fons reservats, màquina del fang o generals irredempts. Diguin-ne com vulguin. Sempre hi són. Són un botó: es prem quan cal. Amb caràcter quasi general, les antigues dinàmiques de terrorisme d'estat s'han anat desplaçant fa temps de la fosca claveguera policial a determinades instàncies judicials tèrboles. El colpisme postmodern o la il·legalitat d’estat ja vesteix més el negre toga que no pas el verd oliva...  Abans amb un escamot nocturn, avui amb un botonet judicial, però sempre amb la finalitat d’esfondrar, dissoldre i neutralitzar l’adversari polític...  A les bambolines de l'Estat opera la llei del més fort i un fortí amagat des d’on tanquen un diari i torturen els seus periodistes sabent des de bon començament que mai els passarà res. Res de res. Pura impunitat... Sáenz de Santamaría, un altre general benemèrit, va deixar dit: "Hi ha coses que no es fan; si es fan, no es diuen; si es confirmen, es desmenteixen"... 

David Fernàndez 30.5.2020

pd 2149 I després del coronavirus, l'Oktoberfest

(arafa...)

... Bevem per no haver de recordar que un dia nosaltres també vam dir que d'això en sortiríem diferents, que havíem après la lliçó i que repensaríem el món perquè fos un lloc més amable per a tothom. Ens posen uns quintos a la mà i, de cop, tornem a allò que hem sigut sempre: una espècie amb una gran capacitat per oblidar, sigui quina sigui la magnitud de la tragèdia. Desenganyem-nos: com diu Zygmunt Baumann, no volem canviar el món. Volem trobar-hi el nostre lloc còmode (una terrassa, amb cerveses) i si n'hi ha d'altres que estan més incòmodes, doncs ja s'espavilaran. Tothom va a la seva. Menys jo, esclar, que vaig a la meva.

Albert Om 30.5.2020