E.E. 115 JAPONESOS POLITS

... els jugadors de la selecció japonesa van jugar un partit i, en acabat, van deixar el vestidor net com una patena. Fins i tot van posar una nota d’agraïment al personal de l’estadi. I no només els jugadors: els seguidors nipons van quedar-se a netejar la zona de la graderia que havien ocupat. Aquesta extraordinària mostra de cortesia ha provocat titulars en mitjans de tot el món. Vol dir que a tot arreu el més normal deu ser allò de “ja vindrà qui li toqui a netejar-ho, que per això li paguen”... 

M'agradaria pensar que molts pares continuen educant els seus fills en allò de deixar les coses tal com se les van trobar, o com els hauria agradat haver-se-les trobat. I tothom que hagi passat per l’escoltisme i pel muntanyisme d’abans de la massificació recordarà que les escombraries no es podien deixar llençades a qualsevol lloc, per principi.

Avui, que es fabrica material d'un sol ús més que mai, la producció de deixalles se'ns menja. Perquè, en paral·lel, ha augmentat la consideració dels carrers com a deixalleries. A qualsevol hora hi trobareu bosses, llaunes, ampolles, caixes de pizzes o d’hamburgueses, vasos i copes que els seus usuaris no s’han molestat a portar a la paperera, que sovint és allà mateix, com si abandonar les deixalles a la vista de tothom fos una mena d’acte d'afirmació de la seva personalitat. I amb aquests ja no s'hi val allò de “Tu ho deixaries així a casa teva?” Perquè la resposta deu ser que sí.

Antoni Bassas, 26.11.2022

 

E.E. 114 TRADICIONS

En els últims dies he parlat amb dos amics que, casualment i cadascú per la seva banda, estan investigant en el seu passat familiar amb la intenció d'informar-se sobre els seus avantpassats i, potser, escriure’n alguna cosa. Tots dos volen compartir la satisfacció que els proporciona la recerca, l’emoció que experimenten quan s’estableix una connexió clara amb un besavi, l’eufòria d’alguns descobriments. “Resulta que nosaltres, que som més d'aquest poble que les pedres de l'església, només fa dos-cents anys que vam arribar-hi!”...

Per què ens agrada tant descobrir o constatar que tenim unes arrels, que només som branques d'un arbre gegantí i que per les venes ens corre la mateixa saba que als que ens van precedir?

Ens fa una il·lusió desmesurada trobar alguns trets en el rostre de la tieta àvia que reconeixem en la nostra pròpia expressió quan ens mirem al mirall. O creure que el nostre somriure s’assembla molt al de l'avi patern. D’altra banda, és el mateix sentiment que ens fa barallar-nos amistosament per atribuir al nadó que acaba d'arribar a la família les faccions que pertanyen a una branca o a l'altura dels feliços progenitors. Tot plegat es tracta d’una necessitat clamorosa de sentir-nos connectats, de saber-nos baula d'una cadena que ha travessat els segles, les guerres i la transformació del país... De vegades, els trets comuns que ens connecten als avantpassats no ens agraden: la calvície prematura, la miopia o ser més aviat baixets. Però, tot i així, aquests defectes ens ajuden a saber qui som...

Sílvia Soler, 17.12.2022

E.E. 113 JESÚS NO VA NÉIXER QUAN CREIEM

Si som a les portes de Nadal serà oportú parlar de Jesús, un home de família jueva de Natzaret nascut un any indeterminat del calendari romà, convertit en el primer de l'era cristiana. Des del punt de vista històric, no sabem gairebé res de la vida de Jesús, però molt de la seva doctrina. Si va néixer, com diuen els Evangelis, en temps de la matança dels innocents a càrrec d’Herodes el Gran (rei de Judea entre els anys 37 i 4 abans de Crist), llavors per força Jesús va néixer abans que ell mateix, és a dir, l’any 4 aC. Això obligaria a atribuir quatre anys més de vida a Jesús, que hauria mort amb 37 anys, i no amb 33: això lliga més amb la maduresa de les seves ensenyances. (De fet, 33 anys, segons moltes llegendes jueves, és l’edat amb què van ser creats Adam i Eva, i l’edat amb què ressuscitaran el dia del Judici Final tots els que són creients). El que hem dit és plausible, perquè Jesús va ser crucificat durant el regnat de Tiberi, i aquest va morir l'any 37 dC. Sabem per l’historiador Flavi Josep que va ser crucificat en temps de Ponç Pilat, prefecte romà de Judea entre els anys 26 i 36 dC... Amb base i dades històriques, no en sabem res més. Es pot acceptar la hipòtesi que nasqués a Betlem, com diu el Nou Testament, perquè el censor Quirí, per delegació de l'emperador August, va obligar tota la població de la província de Síria (de la qual formava part un bon tros de Palestina) a presentar-se a Jerusalem per empadronar-se. Però això va ser l’any 6 dC. No quadra, perquè se suposa que Jesús va ser empadronat acabat de néixer, l'any 0 o 1. Cal preocupar-se? En absolut. L’entitat històrica de Jesús està fora de tot dubte, però és vacil·lant, per massa antiga...

Jordi Llovet, 25.12.2021

E.E. 112 ES FA LLARG ESPERAR

Que no, que aquest any tampoc hi serem tots. El temps va passant indiferent mentre algunes de les nostres persones estimades ens van deixant a nosaltres pel camí. Però el món gira tossut i no s'atura ni quan marxen els nostres i el seu record se'ns queda confinat en la memòria, en els gestos o, amb una mica de sort, en algun dels nostres actes...  adonar-nos que les coses importants són les que no ho semblen, que Nadal és cada dia i que donar gràcies és important...

Ha sigut un any salvatge, estem cansats però estem vius i podrem sentir el fred a la pell i veure com es fa de dia i com se’n va el sol. Per Nadal i Sant Esteve potser algú ens agafarà la mà quan les emocions ens desbordin, potser podrem cuinar per algú estimat o potser algú amb generositat ens posarà un plat a taula i el pastisser haurà tornat a fer els torrons amb l’honestedat de l’ofici. També tindrem la sort de poder pagar la calefacció i desembolicar un regal que algú haurà pensat només per fer-nos somriure amb un gest de complicitat... 

...la vida sencera és avui de les dones que espereu als que encara no coneixem però representen ja tota l'esperança renovada en la humanitat.

Als adults ens pesen els morts i per als vells el Nadal està ple de fantasmes. Però sempre hi ha algú per qui fer l’esforç d’intentar-ho, algú o alguns que formen part de la família de sang o de la que triem amb els anys.

Hi haurà un moment de calidesa malgrat ... les dificultats econòmiques, malgrat la duresa de viure cada minut de l’Alzheimer de l'àvia i el càncer de l’avi, que no sabem si tornarà a plantar tomàquets. Encara ... estiguis preocupada perquè has de trobar un pis decent i assequible abans del febrer on es puguin tornar a fer deures i deixar joguines pel mig despreocupadament. Encara que l'adolescent no aconsegueixi menjar i l'ansietat i l’exigència l’hagi atrapat...

Malgrat tot, hi haurà motius per sentir-se afortunat. Hi haurà, més que mai, motius d’agraïment a la vida, als altres, a les petites coses que són les grans...

Bon Nadal a tots. Gràcies per no abandonar a tots aquells que heu permès que la terra continués girant i la nostra societat funcionant ...

Esther Vera, 25.12.2021

E.E. 111 ELS FANTASMES DE NADAL 2

...

m’adono de fins a quin punt ha arrelat el sentiment que com a humanitat estem en un hivern, en una foscor, sense sortida. És, en bona part, una crisi d’autoestima: hem deixat de creure’ns prou savis, diligents i solidaris per afrontar col·lectivament els reptes que ens assetgen, i ens aferrem aïllats a un benestar precari i amb els dies comptats. Estrafem il·lusió davant els nostres fills i els maquillem com podem un futur que veiem molt negre. I se’ns fa molt difícil creure que els fantasmes de Nadal, per sobrenaturals que siguin, faran dels Scrooge en què ens hem convertit persones de bona voluntat. ¿Som pitjors que tants desesperançats del passat que veient-ho tot igual o més negre van acabar tenint prou energia i generositat per construir un futur millor? Jo crec que no i estic segur que, si paréssim bé l'orella, un espectre del passat ens diria que hi ha models de societat que estenen la foscor i no deixen penetrar els rajos propicis, fins que un dia -un Nadal- alguns comencen a viure d'una altra manera i descobreixen que, fent-ho, se’ls descongela la humanitat i tornen a tenir futur. No crec que passi aquest Nadal, ni el que ve, però estic segur que cada Nadal conspira, amb l'ajut dels seus fantasmes, contra el fatalisme i la desesperança.

Albert Pla Nualart, 2.1.2022

 

E.E. 110 ELS FANTASMES DE NADAL 1

... Nadal uneix l’adult que som, el (més) vell que serem i l'infant que vam ser en un sol jo que es mira aclaparat el pes de la vida, intentant extreure’n grams de sentit, de plenitud, que la justifiquin i permetin fer creïble la il·lusió exigida pel guió d’aquestes festes. La missió dels fantasmes és destruir el cinisme que, com una crosta, va enfosquint l’escena. Fer que torni a ser màgic el que un dia, enterrat sota molts Nadals, era màgic. Tenen, però, enemics molt poderosos...  els d'aquest present pandèmic són el bombardeig constant d’estímuls, el consumisme desaforat i un estar tips de tot que atordeix, embalbeix i ofega desitjos i ideals. Contra això, els fantasmes pretenen el miracle -tan cristià- que ens omplim de vida des de la virginitat: creient, encara, que “la gent és bona de veritat en el fons del seu cor”.

Quan sembla que la foscor acabarà d'engolir la llum i el fred d’enterrar la vida, un dia -el més glaçat i hostil- el sol refà el seu camí de fugida i fa que tot torni. No hi ha millor aliat per als fantasmes de Nadal: ni en la foscor més intensa, ni quan tenim raons de pes per pensar que no ens en podrem sortir, hem de deixar de creure que, enterrada sota tones de desolació -d’un escepticisme tan intel·ligent com mal informat-, la vida batega i espera els rajos propicis per treure brots verds...

Albert Pla Nualart, 2.1.2022

 

E.E. 109 ELS ESTUDIANTS JA NO LLEGEIXEN LLIBRES

... la reflexió és la següent: d'una banda, sembla que, amb l'auge de la informació digitalitzada i l’ús d’ordinadors, tauletes i telèfons intel·ligents (?!), els estudiants ja no necessiten llibres. Estudien (els que ho fan), preparen els exàmens i fan els treballs de curs amb l'assistència d’aquells estris que hem esmentat; d'altra banda, la mitjana d'ingressos, proporcionalment, de les famílies que tenen fills cursant estudis d’història, literatura o filosofia, és inferior al que havia estat: avui és un luxe —o una vocació gloriosa— fer una carrera d’humanitats, atesa la manca de sortides i la situació de descurança general de l'educació i de les institucions de cultura del país i de la capital.

És causa de pena urbana veure que desapareixen llibreries, però és causa de preocupació i de dolença sapiencial que els llibres no formin part del “mobiliari” habitual en l’habitació d’un estudiant: ja no creuen que hagin de tenir, o no poden tenir, una biblioteca pròpia. Potser prefereixen gastar els diners que tenen, migrats, en coses que no poden ser fàcilment substituïbles per internet.

L'adéu... a la manera com s’havia estudiat des de Gutenberg fins fa pocs anys, i costa pensar que la tendència arribi a revertir-se.

Jordi Llovet, 5.11.2022