pd 1964 No vull polítics que m'excitin

(arafa...)

... Sempre m'ha interessat la política i, ves per on, cada cop trobo que la política és menys interessant, més vulgar i cridanera. Per què els aparells dels partits i dels no partits, els polítics professionals i els no professionals, els spin doctors i tutti quanti han renunciat a tractar-nos amb intel·ligència? Per què només apel·len a les nostres vísceres binàries?...

Posats a demanar, ja vaig a totes. No vull polítics que vulguin deixar petjada pròpia, sinó que s’escarrassin senzillament per deixar les coses objectivament millor del que les han trobat. No vull que em prometin la República en un cove, m'estimo més que actuïn republicanament cada dia, pas a pas, amb esperit de servei... No vull milhomes orgullosos, sinó servidors públics humils. No vull líders totpoderosos, vull treball en equip.

Ja ho sé, que els meus desitjos són ingènues idealitzacions... Però tinc l'esperança que d'aquests temps trasbalsats en sortirem canviats. De la sobredosi de mala política en pot néixer una millor política: haurem vist arribar l’extrema dreta, haurem vist el deep state retorçant l’estat de dret, haurem viscut la infàmia de la presó i l’exili, haurem vist com nord enllà la democràcia és igual d’imperfecta, haurem tastat les fake news com una droga addictiva, haurem vist la nova política envellir a tota velocitat, haurem descobert que no existeix la justícia poètica, haurem viscut massa enganys i autoenganys... I llavors, bregats en tants banys de realitat, potser podrem tornar a empaitar l'ideal d'una altra manera.

Ignasi Aragay

pd 1963 Digueu-me "iaia" a partir d'ara

(arafa...)

Al judici als catalans hi passen coses un pèl estranyes. El mateix dia que un policia anava a testificar per segona vegada, n’hi va haver un altre que va dir que un votant de l'1 d'Octubre treia “escuma per la boca” i que el punt de votació era “ple d’ancians”. Quan l’advocat Pina va preguntar-li a quina edat s’estava referint, amb això dels ancians, l’home va dir que a “persones de cinquanta anys”. Si les persones de cinquanta anys són ancians per a aquest policia, les de seixanta deuen ser directament moribundes i les de setanta zombis. No sé si li sembla bé que l’edat legal per beure i conduir siguin els divuit anys, en plena maduresa i a punt per fer-te el pla de pensions. El jutge Marchena i tots els acusats són ancians. Els dos Jordis són uns ancians que van enfilar-se a un cotxe de policia per desconvocar una manifestació d’ancians i aquesta manifestació d’ancians va sortir al programa de l’anciana Susanna Griso, perquè els seus ancians tertulians sostenien que els ancians manifestants havien comès sedició. No s'entén, doncs, que els joves policies espanyols peguessin amb tanta bestialitat l’envellida població d’ancians catalans. I no s’entén tampoc com és que aquests ancians fossin capaços d’aixecar tanques metàl·liques i una moto, com també relaten sota jurament... Vull dir que, sent indemostrable la rebel·lió, sent indemostrable la sedició, ara potser tiren cap a un nou tipus penal: la possessió diabòlica.

Empar Moliner

 

pd 1962 L'èpica de l'1-O

 

(arafa...)

Si algú vol escriure un dia una gran novel·la èpica sobre l'U d'Octubre, ja se la trobarà pràcticament feta. Només haurà d’agafar i ajuntar les declaracions en el judici dels policies que hi van participar. Certament, són declaracions de poca credibilitat, exagerades com a mínim, però ja se sap que l’èpica és un gènere sempre una mica fantasiós. Però si llegim la narració que en fan els policies, com si fossin una coral, ens trobarem amb un relat que recorda el del seu Dos de Mayo (tot i que amb els papers canviats). Segons expliquen, si no tot un poble, sí una enorme multitud de persones de tota edat i condició, amb les mans netes, sense por, sense altres armes que la seva convicció i els seus cossos, van enfrontar-se i van plantar cara a tota una tropa de professionals ben armats, ben equipats i ben organitzats, disposats a fer servir totes les seves defenses. En la narració dels policies, es produeix una mena de batalla desigual en què les tropes uniformades i equipades xoquen amb una multitud bigarrada i caòtica de ciutadans, que només tenen la força de ser molts i d'estar units. I resulta que els ciutadans guanyen la batalla. Van votar. Va haver-hi referèndum. Això és el que estan explicant els policies. Voleu més èpica?

Vicenç Villatoro

pd 1961 "I què és la veritat?"

 (arafa...)

Aquest dies els cristians recorden el dramàtic intercanvi que Pilat i Jesús sostenen al pretori i que acabarà amb la crucifixió. Segons sant Joan, l’autoproclamat rei dels jueus afirma que ha vingut al món per donar testimoni de la veritat, i el màxim representant del poder polític li contesta: “I què és la veritat?” La pregunta té més de 2000 anys però ressona avui amb urgència, convertida en la qüestió dels nostres dies, perquè la tecnologia ha donat a la veritat i a la mentida els altaveus més sofisticats i eficaços que hagin existit mai. No és fàcil separar veritat i mentida perquè poden venir barrejades pel matís o per l’interès. Però si aïllem el soroll i escoltem el fons de la nostra consciència notem què és veritat i què és mentida, sobretot quan parlen els màxims representants del poder polític del nostre temps.

Antoni Bassas

pd 1960 Neus o la mesura dels nostres dies

 

(arafa...)

 ... En la mesura dels nostres dies, que Neus Català hagi marxat a 103 anys, vencent cada dia el feixisme... no deixa de ser mirall retrovisor de futur...

Democràcia sempre voldrà dir alguna cosa més que votar cada 1.500 dies. I malgrat tot i contra tot, el 28 d'abril votaré. Per tantes anònimes resistents i per Neus Català: tu per nosaltres, nosaltres per tu. Tant com dir: sabent ja, des de baix a l'esquerra, els que ens han ensenyat a aprendre; que la lluita és i serà cada dia...

"Crec que els nostres descendents sentiran més que nosaltres, d'aquí un segle, que de la nostra Constituent va néixer realment una nova història: i s’imaginaran que a la nostra Assemblea, mentre es discutia la nova Constitució republicana, asseguts en aquests escons no hi érem nosaltres, homes efímers els noms dels quals seran esborrats i oblidats, sinó tot un poble de morts, aquests morts que nosaltres coneixem un per un, caiguts en les nostres files, a les presons i en els patibuls, en muntanyes i planes [...] des de Matteotti a Rosselli, des d’Amendola a Gramsci, fins als nostres nois partisans. [...] Ells van morir sense retòrica, sense grans frases, amb simplicitat, com si es tractés d’una feina quotidiana que calia complir: la gran feina necessària per tornar a Itàlia la llibertat i la dignitat. [...]. A nosaltres ens correspon una tasca cent vegades més suportable: la de traduir en lleis clares, estables i honestes el seu somni d’una societat més justa i més humana, el somni d'una solidaritat que uneixi tots els homes en aquesta obra d’erradicar el dolor. Bastant poc, en realitat, demanen els nostres morts". (Piero Calamandrei, 1947)

Bastant poc, en realitat, ens demana encara i ens demanarà sempre la Neus Català. 103 anys vencent el feixisme cada dia, que és l’única manera de derrotar-lo, serà sempre, si mai no oblidem, la seva victòria permanent.

David Fernàndez

pd 1959 EL TRENCACLOSQUES

 

(arafa...)

... la independència ni hi és ni se l'espera,  la política catalana està instal·lada en una mena de llimbs on ningú fa ni deixa fer res..  els votants independentistes poden estar desorientats o decebuts, però no tant per desertar i llançar-se en braços del bloc del 155. Els electors independentistes estan més afectats (i emprenyats) per la anormalitat repressiva que no pas per la inacció del Govern...  ens esperen anys de predomini independentista, però sense independència,...

Però convé recordar també el cost que aquest desgavell té per al conjunt d'Espanya, on hi ha problemes sistèmics afegits, com la crisi d’alguns dels pilars de l'edifici constitucional: la monarquia, la justícia, les clavegueres d'Interior i la diplomàcia. No és casual que bona part d’aquests incendis s'hagin destapat a causa de la situació de Catalunya...

Toni Soler

PD 1958 EL DIÀLEG SERÀ SEMPRE NOSTRE (i 2)

(arafa...)

(... continua)

... Explicar que ve aquesta ofensiva descomunal i que l’objectiu indissimulat és arranar l’autogovern i la catalanitat integradora, explicar que si guanyen passarem una llarga travessia del desert, no és ni por ni covardia ni pessimisme. Explicar que aquest discurs ha contaminat tota la política espanyola, inclòs el PSOE, no és tremendisme ni exageració. Davant d'això, doncs, què es pot fer? Minimitzar o ignorar el perill per no espantar el personal, per mantenir la moral de la tropa, resulta temerari. El realisme màgic funciona en literatura però no en política: dius que ets una República i en lloc de ploure flors et cauen al damunt porres, presons i exilis...

La suposada heroïcitat d’anar al xoc en realitat és anar amb el lliri a la mà. Perquè a l'altre costat hi ha porres, i tu no en tens ni les vols fer servir. No podem fer ni un pas enrere, però no en la dinàmica de la confrontació, sinó en la del diàleg. Amb absoluta fermesa... 

En el xoc i la brega són els mestres. En el diàleg i les urnes tenim i tindrem sempre una oportunitat. El camí de la democràcia i la raó i la paraula sempre és lent, però és més segur. I en tot cas és l'únic que tenim...  

Ignasi Aragay