pd 2439 Què se n'ha fet d'aquelles ... urnes?

(arafa<d'1any)

(Nota de l'amanuense: continuació de les tres entregues anteriors amb el títol original )

...

Tot això em va venir al cap veient i escoltant divendres el Jordi Cuixart. A Elna, damunt la tarima, semblava il·luminat. En el nostre imaginari, Elna no és un lloc qualsevol: La jove Eidenbenz va saber donar cos al seu idealisme, el va materialitzar. Cuixart s’aferra a aquest esperit alhora màgic i pràctic: rere el somriure ingenu hi ha l’home d’empresa, l’executor. La suma de les dues cares deu ser el secret de la seva resiliència... La poesia i la política parlen llenguatges diferents. Hi ha moments únics en la història en què l'una i l'altra conflueixen, instants d’epifania. El pitjor dels cops de porra de l’1-O va ser embrutir la bellesa d’aquella comunió democràtica col·lectiva. Què se n'ha fet, d'aquelles flors? Què se n'ha fet, d'aquelles urnes?...

Generositat i diversitat són paraules que Cuixart diu sovint, fins i tot més que unitat. Sense les dues primeres no es pot construir la segona. Són paraules difícils de practicar perquè porten implícites renúncies. A què estem disposats a renunciar per avançar? No hauria de ser així, però diàleg és l’altra paraula incòmoda per a alguns, fa por. En realitat, sumades i combinades, són armes de construcció massiva. Si la llibertat fos un poema, hauria de fer rimar generositat amb unitat i diversitat amb diàleg.

Ignasi Aragay, 18.7.21

 

pd 2438 Què se n'ha fet d'aquelles flors? i 3

(arafa<d'1any)

(Nota de l'amanuense: vet aquí una part important de la meva vida condensada en tres paràgraf...)

...

Són rars, els Pete Seeger d’aquest món, aquesta combinació d’idealisme tocant de peus a terra, de sentit comú i optimisme renovat dia a dia, d’esperança i feina incansable, de tossuda, elegant, pacífica i il·lusionada resistència. Són persones que lluiten aixecant-se per sobre les lluites, negant-se a tenir enemics. Són éssers poètics, musicals. Potser pensareu que em deixo portar per l'emoció d'una nit d'estiu. Doncs us asseguro que existeixen, aquestes persones, i si hi penseu una mica segur que en coneixeu alguna. No arreglaran el món, però sense elles fàcilment extraviem el rumb. Són necessàries, imprescindibles...

Ignasi Aragay, 18.7.21

 

pd 2437 Què se n'ha fet d'aquelles flors? 2

(arafa<d'1any)

(Nota de l'amanuense: vet aquí una part important de la meva vida condensada en tres paràgraf...)

...

Tot això devia durar poc, esclar. Sense adonar-te'n, aviat et fas gran i vas deixant pel camí les il·lusions perdudes, les flors, les noies, les tombes dels que ja no hi són. Vas tocant de peus a terra, cada cop més arrapat a la vida prosaica. Vas arraconant els somnis de joventut, que sempre són somnis de llibertat. “Com és que no n’aprenem mai?”, ens preguntava un Pete Seeger que sempre va semblar un jove innocent, fins a la seva mort als 94 anys: les galtes colrades, la mirada espurnejant i un somriure etern. L'art de l'eterna joventut. Xesco Boix va ser el seu amic català, però el Xesco un dia va tirar la tovallola de la vida. Avui som pocs els qui el recordem...

Ignasi Aragay, 18.7.21

 

pd 2436 Què se n'ha fet d'aquelles flors? 1

(arafa<d'1any)

(Nota de l'amanuense: vet aquí una part important de la meva vida condensada en tres paràgraf...)

  Quan la cantàvem, no sabíem qui era Pete Seeger. Ens sonava Bob Dylan. “Què se n'ha fet, d'aquelles flors? Fa tants dies. Què se n'ha fet, d'aquelles flors? Fa tant de temps...” Érem joves i tot era possible. La fraternitat (ara hauria d’escriure sororitat, oi?) la portàvem adherida a la pell, pell de gallina. Havíem girat full a la dictadura espanyola, ja feia un temps que pel Maig del 68 els joves de mig món havien plantat utopies a l’asfalt. Era segur que el món estava canviant. Començàvem a viatjar per Europa en llargues jornades d’autocar, fent autoestop, carregant la motxilla. Estudiàvem i treballàvem. Ja aleshores anàvem amunt i avall en bicicleta per una Barcelona encara grisa. Els pares ens deixaven fer i estimar a la nostra manera: la llibertat guanyava les pors. Teníem el món a l'abast, teníem ambicions desmesurades, escrivíem en llibretes que anàvem perdent. Ajaguts a la platja de nit, contemplàvem l’estelada amb la música de fons de les onades morint a la sorra...

 

Ignasi Aragay, 18.7.21

 

pd 2435 El dret al silenci

(arafa<d'1any)

Els drets són un invent, una abstracció, que denuncia i objectiva les injustícies. D'aquí deu venir “No hi ha dret!” ... Els nostres drets ens protegeixen; els dels altres, ens fan responsables (culpables). Els drets informen lleis, i les lleis penalitzen. Civilitzar-se passa per ampliar-los, però cada ampliació és un camp de batalla... Ho va ser, no fa gaire, no haver de respirar fum de tabac en una classe. Ho serà, en el futur -vull creure-, el dret al silenci...

El meu passat excursionista no recorda que ningú pugés muntanyes amb altaveus a tot drap. I el pitjor és que si els dius res, ni entenen de què els parles. Igual com em deien intolerant si em negava a pujar en un ascensor amb dues persones fumant, ara em dirien intolerant si demanés, sisplau, que se'ns respecti el dret a sentir els ocells i el vent.

I no parlo de conductes individuals, sinó d'una deriva social que està anant a més... Respectar el dret a fer derrapades, al xumba-xumba, als crits, no és tolerància, és barbàrie. Ens fa pitjors a tots. Per incapacitat de conviure civilitzadament, hem fet del dret al silenci un privilegi de rics... Però l’horror al silenci és intergeneracional. No només al bar del poble et miren com un excèntric si goses dir que abaixin la tele que ningú mira, sinó que ni tan sols pots sopar a les terrasses dels restaurants romàntics sense música a un volum notable. És un problema social: de percepció i també d’addicció. El silenci no és sentit com a aire net, sinó com una inquietant amenaça. La vida interior i el soroll són enemics. La buidor espiritual i el silenci també ho deuen ser. Per això el dret al silenci, quan avanci, ens farà a tots una mica més persones.

Albert Pla Nualart, 18.7.21

 

pd 2434 Òmnium: el futur és ara

(arafa<d'1any)

Cal felicitar Òmnium Cultural pel seu 60è aniversari. No només ha demostrat una longevitat brutal, sinó que arriba a aquesta fita com l’entitat cívica amb més socis de Catalunya, al voltant de 180.000. És una xifra inaudita, i això ens ha d’enorgullir, però també ens ha de fer veure que, com sempre en la nostra història, la societat civil ha de prestar uns serveis que, en condicions normals, serien responsabilitat del sector públic. Fa quaranta anys que tenim autonomia, però és evident que la Generalitat no té les eines ni els recursos per defensar de forma eficaç la nostra llengua i la nostra cultura. Només un estat plenament sobirà... ho podria fer. Per això la feina d’Òminum continua essent tan necessària, i per això té tants adeptes... Òmnium no és una entitat burgesa, sinó una organització de masses, capaç de mobilitzar energies d'origen molt divers, amb un esperit sempre integrador, cívic i pacífic. El seu compromís amb el sobiranisme és una conseqüència lògica de la seva defensa de la nostra realitat nacional...

Toni Soler,18 de juliol de 2021

 

pd 2433 Fins on cal abaixar el nivell?

(arafa<d'1any)

... retardem, com Finlàndia, el llegir i escriure. Deixem de perdre el temps, i d’enganyar pares, ensenyant anglès en edats en què només es pot adquirir (i no pas aprendre). Però no pot ser que -com passa ara- s’acabi l’ensenyament obligatori (als 16) amb competències logicomatemàtiques o de lectoescriptura inferiors a les esperables als 11, 12 o 13 anys... sabem, que això no és culpa de l’escola. Cal una tribu per educar un infant, i la tribu va de bòlit i està bastant desorientada. Falla, estrepitosament, la qualitat i la quantitat de temps que adults amb uns valors mínimament afins als de l'escola dediquen als nens. Un temps essencial per posar límits -per educar-, un temps que, quan no hi és, acaben omplint pantalles cangur que fan estralls en la curiositat i la creativitat: els motors de l'aprenentatge...

El fracàs escolar esclata a l'escola però s'ha covat a fora. La que fracassa és la societat (inclosa l'escola). Hi ha corrents pedagògics que ens venen que tot és assumible, que el mestre entusiasta armat amb una brillant didàctica se'n surt de tot. No. No aclaparem els docents... L'escola no pot assumir responsabilitats que no són seves, les ha de tornar a la societat i a unes famílies que sovint actuen com si en fossin clients...

Albert Pla Nualart, 27.6.21