E.E. 123 LA FERIDA PUIGDEMONT

El president Puigdemont ha de tornar a Catalunya. Ell i tots els que encara no ho han pogut fer per eludir la parcial justícia espanyola. Aquesta consideració té un caràcter personal, perquè l’exili implica un patiment innegable, però també un de polític: les ferides del Procés no es tancaran amb danys col·laterals, més enllà dels que ja han patit els expresos i tots els represaliats pendents de judici. Espanya no pot pretendre que ens oblidem que un president elegit democràticament, i deposat per l'article 155, quedi esborrat del paisatge polític català com si fos un simple delinqüent fugat... Aquest procés de deslegitimació i escarni és una vergonya que cap català demòcrata hauria de tolerar. 

El retorn de Puigdemont faria més fàcil l’obertura d’una nova fase en la política catalana, en què els continus retrets i la reformulació de les preguntes sense resposta sobre els fets de 2017 impedeixen al món independentista mirar endavant a la recerca d'una formulació nova del seu full de ruta. Perquè el sobiranisme s’enforteixi, i recuperi la capacitat d'interlocució interna, els retrets s’han d’acabar... 

La rancúnia i els comptes pendents ens tenallen en excés. Jo també em faig preguntes de difícil resposta, i intento comprendre, sense èxit, determinats comportaments, però he arribat a la conclusió que qualsevol anàlisi del present basada en el 2017 no ens porta, com seria lògic, a refermar la imperiosa necessitat de la sobirania, sinó al caïnisme més ferotge, a la culpabilització de les víctimes (per incompetents que fossin) i a teories sobre la gran mentida... L’autocrítica és saludable, però en una guerra ideològica com la que estem duent a terme només suposa donar peixet a l’adversari, que observa les nostres disputes amb evident satisfacció i sense una engruna de penediment pel seu comportament antidemocràtic i repressiu...

Toni Soler, 6.11.2022

E. E. 122 MIRAR PEL RETROVISOR

Deia el filòsof Xavier Rubert de Ventós que... per anar endavant a la vida és convenient de tant en tant fer una ullada enrere. Per imaginar el futur és bo no oblidar les lliçons del passat... El presentisme cap al qual hem derivat té una força aclaparadora. El passat fa nosa. Tot és immediat, tot caduca. Estem immersos en una permanent fugida endavant. La velocitat ens sedueix, ens engoleix, i fa difícil aturar-se per veure d'on venim...

El que compta no és la saviesa adquirida a força de pòsit, paciència i reconeixement als qui ens han precedit, sinó la novetat genial, el miratge futurista, la innovació permanent, disruptiva, trencadora. Té més anomenada un influencer estrambòtic que un savi humanista que s'hagi cremat les celles durant anys. Tots volem ser joves eterns i genials. No es tracta de reivindicar les velles elits ni de renegar de la joventut, es tracta d’agafar consciència que no venim del no-res, que no comencem de zero. El saber compta.

Què se n'ha fet de la figura de l'intel·lectual compromès? Va clarament de baixa. Sap massa coses. No quadra amb l’audàcia màgica dels populismes que ens governen... Hem arribat al punt que demostrar coneixement pot arribar a ser un problema. L’expertesa crea suspicàcies. La saviesa, ja no diguem!...   En política, i en l’escena pública en general, la ignorància atrevida té premi. El que és valora és la connexió intuïtiva amb el sentir popular, que ens diguin el que volem sentir, que ens confirmin els nostres prejudicis i afalaguin el nostre malestar, la nostra indignació. Que en cap cas ens facin partícips de problemes i solucions complicades. Res de raons i d’històries, res de causes que venen de lluny i de projectes a llarg termini que demanen esforç i paciència. La majoria no vol estar informada de debò. No vol saber una veritat fluctuant i incerta que clavi les arrels en el passat, en el fil de la història...

Ignasi AragaY, 13.11.2022

 

E.E. 121 PUYOLIANS I PIQUERISTES

Puyol i Piqué eren l'estranya parella, l’un de la Bonanova, l'altre de la Pobla de Segur; un ensenyant cinc dits com cinc gols i l'altre fent-lo callar; un sortint més que el sol i l'altre vivint una vida cartoixana, de l'entrenament a casa i de casa a l'entrenament.​. ​Un, el jugador amb més ganes de gresca del vestidor; l'altre, el capità aplicat de l’equip.

La vida és plena de tipus puyolians, responsables, un punt tímids, figures esforçades a qui deixaries les claus del cotxe amb la seguretat que abans de tornar-te’l sense cap ratllada te’l portarien a rentar. I tots hem tingut companys d'estudis i de feina més piqueristes, els reis de la festa, d’aquells que totes li ponen, que rius tot el dia, que fan bromes pesades, que tenen un set i encara demanen carta, i que si els deixes el cotxe potser ja l'has vist prou, però que te’n tornen un de millor.​

...​ és sensacional que un ens hagi fet recordar l’altre i tots dos hagin demostrat que hi ha més d'una manera d'arribar al cor de la gent.

Antoni Bassas​, 5.11.2022

 

E.E. 120 EL MILLOR CAPELLÀ DEL MÓN

No serà bisbe, ni cardenal i encara menys papa de Roma. No entén què té a veure la pobresa d'un jueu de Natzaret del segle I amb l'arrogància de multimilionari dels seus superiors. Mai es vestirà amb una indumentària que equival al pressupost mensual d'un menjador social. El millor capellà del món només té un parell d'albes atrotinades per dir missa a la parròquia perduda que li han encomanat. Malgrat les incoherències de la seva Església, compleix el vot d'obediència per no perdre el temps barallant-se amb la jerarquia. Té massa feina per malbaratar energies en batalles perdudes.

El millor capellà del món sap que la seva feina no és donar la tabarra als fidels des d'un púlpit. Sempre ha tingut clar que, com li deien a casa, els sermons curts mouen el cor; els llargs, el cul. Els agnòstics que el coneixen desitgen que si hi ha un Déu tant de bo sigui el que predica aquest home. Un ésser superior que no veu malament que es facin misses llampec perquè ningú es perdi un partit del Barça. Una divinitat representada per persones que no condemnen ningú al foc etern, si no és que hi vulguin anar per decisió pròpia.

Potser té compte obert a Facebook, Twitter o Pinterest. Al millor capellà del món li agrada seguir el pols a l'actualitat i conèixer els neguits que mouen la xarxa. No li agrada ignorar el present i la realitat. Té la mentalitat oberta i no jutja les maneres de ser ni de viure. Creu que si hi va haver un messies no va dir res sobre a qui s'ha d'estimar mentre es faci de la millor manera possible.

Per Setmana Santa, (i per Nadal) el millor capellà del món continua vivint la seva passió particular. Aclaparat per les mostres de folklore sobreactuat o les tradicions buides de significat, provarà de fer la seva feina i explicar que tot plegat té un sentit profund. És el que ha fet sempre, i el que sempre farà. Fins i tot quan deixi de ser el millor capellà del món.

 QUIM MORALES

 (Nota de l'amnuense: In memoriam Pep Soler, 4.1.2020)

 

E.E. 119 PER NADAL, EL PROCÉS ÉS VENAL

Ha quedat clar que una part substantiva del discurs electoral de Pedro Sánchez consistirà en valorar la seva gestió del conflicte entre Catalunya i Espanya (allò que ara coneixem com la carpeta catalana, i que antany va ser el problema catalán)... La idea és que, on el PP va crispar i encendre el conflicte, el PSOE ha procedit a apagar-lo i a desmuntar el circ de l’independentisme. El Procés s'ha acabat, l'independentisme ha estat vençut i no hi haurà referèndum d'autodeterminació, diguin el que diguin des d’ERC. A més, el regal de Nadal ha consistit en declarar que la taula de diàleg “ha culminat” , encara que molts, a la banda catalana, sostinguin que ni tan sols ha començat. La culminació ha consistit en les modificacions del Codi Penal relatives als delictes de sedició i malversació... Sánchez considera que pot donar per acomplerts els compromisos adquirits amb els independentistes, i que la negociació sobre qüestions que no comprometin la sobirania ni la unitat d'Espanya pot continuar tranquil·lament en segon pla: no vol tornar a tractar la qüestió catalana fins passades les múltiples cites electorals, a les quals acudirà amb el missatge d’haver-la resolt...

Sebastià Alzamora, 25.12.2022

E.E. 118 EL PESSEBRE I LA PÀTRIA

...(La Generalitat) la primera institució catalana està íntimament lligada a l'Església, el president té les seves estances privades a la Casa dels Canonge, hi ha una capella entranyable consagrada a sant Jordi, patró de la segona festa nacional, i la Creu de Sant Jordi és condecoració i emblema institucional al costat de les quatre barres... La nació catalana em sembla que deu molt a l'abat Oliba, que va parlar de Catalunya com a “pàtria” l'any de la picor preconstitucional del 1017, al funeral del comte Borrell. I difícilment s’explicaria el patriotisme sense Ripoll, Poblet i Montserrat, que ja es reivindicava tant des de tants ancestres que, quan Felip II va temptar una ocupació en tota regla, els monjos de la Moreneta van agafar les armes que guardaven en un arsenal...  El Virolai de Verdaguer diferencia –en un himne litúrgic a la Mare de Déu– catalans d’espanyols... Agradi molt o poc, la nostra cultura, sí, la cultura catalana, està impregnada de les tradicions cristianes... Reconèixer aquest fet cultural propi, que per Nadal ens cruspim en concelebracions eucarístiques casolanes, no vol dir que es cregui o es deixi de creure ni cap intenció d’ofendre els que tenen altres fes o no en tenen cap. Diferenciar la fe de les tradicions i la cultura és bo...

Antoni Batista, 25.12.2022

E.E. 117 NIT DE NADAL 1895

 Nadal és la festa de l’hivern i de la nit. El seu nom evoca de seguida una visió de tenebres espurnejades de neu i de fogueres de pastors; i allà lluny, molt lluny, una cova misteriosament il·luminada, el Nen blanc i nuet damunt les palles, escalfat per l’alè del bou i de la mula, la Verge Mare amb mantell blau fent costat al Nen i contemplant-lo, Sant Josep recolzant-se en la vara florida a l'entrada de la cova, i davant d'ella i caminant cap a ella reis i pastors guiats per estels i per àngels que canten i es posen sobre l’establia meravellosa. [...] Si arribem a saber tanta història que podem reconstruir un plànol de Betlem i de la seva rodalia amb la posició exacta del portal o de la cova de la Nit del Naixement, i indagant minuciosament els costums i manera de viure d’aquells temps creiem haver ressuscitat el fet en la seva actualitat, en la seva necessària limitació positiva... ¿què veurem llavors? Res, o allò que és menys de res, una cosa insignificant. I, en canvi, un nen amb els ulls grossos imaginatius es posa davant el pessebre que ell mateix ha muntat amb petits trossos de suro, molsa, anacròniques cases de cartró i desproporcionades figures de fang mal pintat... i aquell nen ho veu tot : veu allò que els historiadors i arqueòlegs són incapaços de fer-nos veure: veu la Nit de Nadal en la seva única realitat i en tota la seva divina poesia; i a l’apropar-se fervorosament als seus llavis aquell trosset de guix que per a ell és el Nen Déu, l’adora de veritat i sent el diví com mai no podrà adorar-lo ni sentir-lo el filòsof a seques contemplant totes les meravelles de la Naturalesa i de l’art, ni baixant vers els més profunds racons de l’esperit. Ai d'aquell que en aquestes coses no sent sempre dins seu alguna cosa de nen! ¡Ai d'aquell per qui la Nit de Nadal hagi arribat a ser una nit com les altres, i no percep l'aroma que aquesta gran flor d'hivern escampa encara fins nosaltres a través de tants segles! [...] Delectem-nos, doncs, en la Nit de Nadal com a nens o com a pastors; deixem-nos penetrar de l’inefable encís que ve suspès en les fredes ones de la seva atmosfera; banyem-hi la nostra ànima per tal de restaurar la innocència i la frescor dels nostres sentiments. [...] ¿Per què, doncs, entristir-nos en l’estació nua del nostre esperit i desesperar-nos en les tenebres? No. Qui sap si en el fons de la terra gelada es prepara ja el primer estremiment de la primavera!, qui sap si del fons de la nit fosca està a punt de brotar el primer raig del nou dia...!

Joan Maragall, 24.12.1895