Estem en una crisi climàtica global. L’escalfament planetari no s'atura.
La lluita dels habitants de la Terra és a vida o mort... Però en un
minúscul racó d’aquest sobrepoblat globus terraqüi, al sud d'Europa, hi
ha un petit país els habitants del qual, tossuts, no estan disposats a
canviar el seu estil de vida per contribuir a salvar la humanitat. Es
neguen que els seus paisatges quedin tacats de molins de vent i plaques
solars. Posen moltes excuses, algunes aparentment –localment– raonables.
Però el resultat és que segueixen cremant grans quantitats de petroli i
consumint gas, i no tenen cap més remei que allargar la vida de les
seves atrotinades centrals nuclears, cosa gens recomanable.
És un cas mundial únic de ceguesa ambiental. Què els passa a aquests
catalans? Certament, és estrany. No fa tants anys el moviment ecologista
hi havia arrelat amb empenta. Però ara ha quallat una sorprenent
aliança entre els mateixos ecologistes –no tots– , hotelers, pagesos i
polítics locals...
Fa uns dies Pep Canadell deia: "Que el 2026 a Catalunya encara s'estigui discutint on s'han de posar
les plaques solars o els molins, i que s'ajornin les decisions un any
més, és una cosa fora d'aquest món". I es preguntava: "Com pot ser que
no s'estigui desplegant la xarxa renovable a tota velocitat? No es pot
esperar més: cal anar a sac"...
Quasi ningú vol molins ni plaques. Increïble. I mira que tenim boscos
deixats de la mà de Déu, carn d’incendis, i terrenys agrícoles
abandonats. Però no. No s’entén aquesta obcecació. I això ha passat
aquest estiu, quan a tantes cases s’instal·laven aires condicionats i
ventiladors per combatre la calor extrema. Més consum elèctric...
(continuarà)
