Sento el president Pujol per Catalunya Ràdio interpretant un missatge
per a aquesta Diada, amb el to més vibrant que li permeten els seus 96
anys...
Per encomanar alguna mena de fe o d’optimisme a la gent cal que
els governs parlin, sobretot, amb obres. La desil·lusió i la
desesperança de què parla Pujol estan basades en fets reals que tenen a
veure amb l’estat dels serveis públics, l’empobriment de la majoria, la
frustració i desbandada post-Procés, i l'enèsima constatació que
l'autonomia fa curt per resoldre problemes que demanen sobirania.
I amb tot, en la veu que s'apaga de Pujol s'endevina, sense retrets, el
recordatori dels activistes que van fer de tot quan no hi havia eines,
perquè el principi de totes les coses no és l'ordenament jurídic o el
finançament econòmic, sinó la voluntat. A la manera kennedyana, és un no et preguntis què pot fer Catalunya per tu, sinó si encara hi creus i si estàs disposat a ajuntar forces per tornar-hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada