pd 602

ARA  dissabte, 25 d'octubre del 2014

ELS 50 ANYS DE RAJOY (1)

Miquel Puig

El president Rajoy ha afirmat públicament en diverses ocasions que en els últims 50 anys només la renda per capita de quatre països del món ha crescut més ràpidament que l'espanyola... Paral·lelament Aznar ha proclamat que el procés  independentista amenaça "la història d'èxit que és Espanya"...

... des que Felipe González va prendre possessió de la presidència del govern espanyol el 1982, l'atur ha superat el 20% en un de cada tres anys, cap país d'Europa occidental ha superat mai aquesta taxa i en aquest període els socialistes han governat en dos de cada tres anys...

... em temo que en els 31 anys que van fins al 2013 no és cert que Espanya hagi sigut el país amb el creixement de la renda per capita més ràpid. La d'Espanya  ha crescut a l'1,75% anual, i a  un ritme superior ho han fet Portugal (1,8%), Noruega (1,9%), el Regne Unit (2,15%), Albània (2,45%), Luxemburg (2,85%), Irlanda (2,95%) i Polònia (3%), a més de 61 països no europeus... 

... l'any 1982 les rendes per capita d'Irlanda i d'Espanya no eren gaire diferents, però ara hi ha un abisme entre l'una i l'altra (concretament la primera és un 60% més gran que la segona)...

pd 601

ARA dissabte, 30 de juny del 2012

DÈFICIT DE LÍDERS O DE SEGUIDORS

Àngel Castiñeira

... (Artur Mas) Ara mateix afronta segurament l'envit més important i més incert de tota la seva carrera política: l'assoliment del nou pacte fiscal. Ell mateix ha reconegut que, si la via del pacte falla, el Govern plantarà cara a Madrid i Catalunya entrarà en un terreny desconegut.

... "President, si mai se sent sol, sàpiga que té un poble al darrere", va dir el periodista Joaquim Maria Puyal... En canvi, Joan Ramon Resina parlava en aquest mateix diari de l'aprimament del lideratge de Mas: "No és cert que el president tingui un poble al darrere; el té al davant, i la pregunta coent és si sabrà estar a l'altura del poble"... 

Perquè hi hagi un lideratge s'han de donar simultàniament tres elements: líders, visió i seguidors...

Resina diu que el poble ja va al davant del seu líder i que el que ha de fer és espavilar-se. Sense voler contradir tots dos mestres, crec que també hauríem de pensar en la hipòtesi que els seguidors, a l'hora de la veritat, no segueixin. O dit d'una altra manera, que potser el problema que tenim avui amb el lideratge no és (només) una qüestió de líders, sinó (també) un problema de seguiment.

pd 600

ARA, dimarts 25 de  gener del 2011

"READ MY LIPS", MARIANO

Anna Grau

Llegeix-me els llavis, Mariano: fes-me i fes-te un favor lingüístic. Les llengües són per entendre'ns, sí, però no només. Si les féssim servir només per entendre'ns ja podríem parlar tots no pas esperanto, com diuen els cursis, però sí llatí...

... a aquestes altures de la pel·lícula considero fonamental deixar clar que el català no és una llengua tronada i esporuguida, no és un dialecte de derrotats, de gent que veu un murcià (o un subsaharià) al mig d'Arbúcies i arrenca a còrrer. No es pot anar pel món eternament així...

Mira els americans. No s'han ni molestat a declarar l'anglès llengua oficial del seu país...

...

No té ni cap ni peus reclamar que la immersió lingüística a les escoles catalanes garanteixi la dignitat del castellà i després qüestionar (prohibir, no?)  que el català es parli al Senat (una cambra que bàsicament no serveix per a res, tret d'escenificar la diversitat territorial!). Tampoc a l'inrevés, per cert. O som plurals tots o de cap a les barricades com uns imbècils. I uns fracassats...

pd 599

ARA, 19 de juny del 2011

LA TEMPTACIÓ ANTIPOLÍTICA

Toni Soler

Arrels històriques. Encara que els sectors més de la ceba miren amb recel els indignats per la seva nul·la sensibilitat catalanista, el cert és que la genètica del moviment entronca amb una antiga tradició del país, que és el rebuig instintiu cap al poder polític i cap al mateix concepte d'autoritat. Aquesta pulsió, encetada quan la Cort va marxar de Barcelona i aguditzada després del 1714, ens ha convertit històricament en una societat viva, dinàmica, contestatària i profundament democràtica (en el sentit originari del terme), però també explica les successives foguerades de ràbia popular en els últims dos segles, la tendència a l'activisme assembleari -enfront d'una casta política llunyana i percebuda com a oligàrquica- i l'auge de l'anarquisme en el si del moviment obrer... 

Indignacions diverses... Un mateix impuls produiria, així doncs, respostes d'allò més diverses: des de les consultes sobiranistes del 10-J, la irrupció de SI i el bon moment de la CUP (indignació independentista) fins a la consolidació de Ciutadans (indignació antinacionalista) i l'auge municipal de Plataforma per Catalunya (indignació xenòfoba)... A tot això cal afegir-hi l'augment de vots en blanc i nuls en les últimes convocatòries electorals. Tot plegat suposa un gran desafiament per als partits majoritaris.

La prova de foc... Entre aquests partits-moviment i els indignats hi ha, però, una diferència substancial. Mentre que els uns s'han constituït com a partits amb estructura estable, amb bases ideològiques i programes d'acció concrets, els indignats són un col·lectiu poc articulat, que expressa un malestar real però difús, i ataca el que ells anomenen el "sistema" amb perdigonades més sorolloses que efectives... No cal dir que són propostes legítimes, però fins que els indignats no es presentin a unes eleccions no sabrem si això és realment un programa de majories. La CUP, Ciutadans, fins i tot PxC s'han sotmès a la prova de foc, la de les urnes, cosa que els ha donat una legitimitat limitada però autèntica; els indignats , en canvi, parlen en nom del "poble" i neguen la representativitat dels diputats, que han rebut centenars de milers de vots. I així no es fa camí cap a la democràcia real, sinó cap a la seva demolició.

pd 598

ARA dimarts, 7 de juny del 2011

POLÍTICS, PRENGUEU-NE NOTA

Borja de Riquer

El passat 22 de maig 2.387.152 ciutadans de Catalunya no van votar i altres 169.585 van manifestar la seva protesta política fent-ho en blanc o nul -aquests darrers son tres vegades més que els vots obtinguts per Plataforma per Catalunya-. Després hem contemplat amb perplexitat com la majoria dels polítics no han comentat aquest fet: s'han limitat a escriure quatre reflexions banals sobre les causes d'aquest "preocupant" problema i prou.

Tranquil·litzades les seves consciències, tots han tornat a parlar de la política realment "important": a veure amb qui pactem, a qui li toca l'alcaldia, etc. És a dir, la meitat de la població de Catalunya manifesta el seu desacord amb el funcionament d'aquest sistema polític i els més implicats no se senten afectats i continuen dins la seva "petita i vella política". Una actitud lamentable, preocupant i suïcida.

El creixent abstencionisme electoral i la rebel·lió dels indignats són clares mostres dels efectes de la greu crisi del nostre model econòmic-social-polític. No fa gaire, l'historiador Toni Judt va advertir de la fallida dels tres pilars sobre els quals s'ha construït la societat europea occidental: l'estat i les polítiques de benestar social; els mecanismes econòmics que permeten la mobilitat i l'ascens social; les altes quotes de participació en el sistema polític democràtic.

Avui, a Catalunya i a Espanya, molt més que en altres països europeus, aquests tres pilars estan patint una profunda crisi: l'estat del benestar és amenaçat per retallades que no semblen ni conjunturals ni superficials; la crisi econòmica ha fet que la mobilitat social reculi, s'imposi el descens social i la marginació laboral de les noves generacions; i la participació política (electoral i militància) disminueix al temps que creix el desencís davant la baixa qualitat de l'actual sistema democràtic.

L'acció de protesta dels indignats ja ha tingut una primera i important victòria: ha guanyat clarament la batalla de l'opinió ciutadana i ha aconseguit que les seves crítiques i les seves demandes siguin vistes com a justes per moltíssima gent. I davant d'això, cap polític, fins ara, s'ha dignat aparèixer per la plaça Catalunya i dubto que hagin llegit el document programàtic dels indignats . Si haguessin anat allà haurien vist, en primer lloc, que la protesta la protagonitzen preferentment joves universitaris, molts d'ells llicenciats i amb màsters, és a dir gent prou culta i formada per elaborar propostes concretes i totalment raonables, i prou sensata per evitar caure en provocacions. I s'adonarien que aquesta és, sobretot, una protesta generacional, la dels joves que haurien d'integrar unes hipotètiques classes mitjanes, les que a tot Europa són el principal suport de l'actual sistema democràtic i del model social. No us preocupa això, polítics? No us queixàveu fins fa poc que els joves no s'interessaven per res?

S'ha dit que aquests tipus de moviments acaben sempre per diluir-se i no deixar cap rastre del que havien significat i ensenyat, perquè l'assembleisme, sense lideratges, sense un mínim d'organització estable i unes reivindicacions concretes i assumibles, no resisteix el pas del temps. Això està per veure. Estem entrant en una fase diferent a la nostra societat i és evident que s'està imposant un canvi radical en les formes de comunicació i de relació social. Fins ara la xarxa ha servit per informar, connectar i mobilitzar la gent. Quan comenci a ser útil també per crear organitzacions diferents de les tradicionals, al voltant de noves plataformes reivindicatives, ja veurem el que passa. Quan des de la xarxa s'actuï dins de l'actual sistema polític, boicotejant, per exemple, unes eleccions, que fareu, llavors, polítics? Quan els vots en blanc i els nuls siguin el 40 o el 50% -com va imaginar Saramago-, què direu? Crec que això no ha fet més que començar. De moment no us ha de sorprendre, polítics professionals, si cada cop vota menys gent. Heu feu tot el possible perquè així sigui.

pd 597

EL PUNT  maig del 1997

EL NOM QUE FA LA COSA

Xavier Cortadellas

Pregunto a la meva filla petita si sap quina lletra és la ema i em diu que sí, que la ema és aquella noia de les Spice Girls que porta cues. La cosa no seria preocupant si no fos que la meva filla només té tres anys, que va començar a anar a col·legi l'octubre passat i que de llegir no en té ni idea... comprovo que d'escriure no en sap més i que el que sap li ho ha ensenyat la seva germana. I comprovo, a més, que li ha ensenyat altres coses. Pregunto a la meva filla gran on ha après això de les Spice Girls i em diu que totes les nenes de la seva classe en parlen. I encara que no li demano, m'aclareix que una de les Spice Girls es diu Emma. Hi ha pares que ens pensem que eduquem la mainada perquè vigilem tot el que senten o veuen i, quan volem ratificar-ho, descobrim que ens han anat marcant gols amb tota la regla. Suposo que aquest és no només el destí dels pares, sinó també el destí de tothom que es fa gran. Comprovar que el món segueix amb indiferència el seu camí, deixant de banda planificacions i projectes. Construïm un ideal de país, de la mateixa manera que provem de construir un futur ideal per als nostres fills, i resulta que ells no se n'adonen o no els interessa. Nosaltres també vam ser així fa temps. Però m'esgarrifa pensar que, d'aquí a poc, quan demani a les meves filles quin nom de noi els agrada, em diran a cor Iñaki.

pd 596

ARA  dimarts, 24 de maig del 2011

ARCADI "ON FIRE"

Lluís Gavaldà

Hi ha molta gent. Molta. Tot i que ho intenta, aquest sol de tarda que li enlluerna els ulls miops no li deixa veure el final de la gernació que s'ha aplegat a la plaça. Els ha pogut palpar mentre s'acostava xino-xano al lloc de trobada, ensumant les seves olles de menjar, escoltant les seves cantarelles, llegint en cartolines els seus anhels.

Hi ha molta gent. Molta. Estaria bé que no notessin la galipàndria que arrossega des de fa una setmana, i que aquest mal al genoll que no el deixa tranquil fes una treva, i que aquesta bufeta desgastada i emprenyadora aguantés les embranzides que el torturen. Ai, sí, tant de bo tingués l'edat d'aquest noi que ara li atansa el micròfon o de la noia que fa mans i mànigues perquè no s'acobli i foti aquell xiulet tant empipador. Però no pateix pas. Sap que l'escoltaran. Si una cosa té a l'esquena són hores de batalla, hores de xerrades i conferències, en llocs grans i també en petits, en aules magnes i també en carrerons amb olor de misèria. Sigui on sigui, amb els mitjans que es trobi, ell tornarà a pedalar a contracorrent, com sempre ha fet, amb la tossuderia lúcida de qui sap que te raó.

Tornarà a dir el que no volen que se sàpiga, tornarà a mostrar les vergonyes del poder, qui són els que manen de debò i què es pot fer per fer-los la punyeta, i ho farà sense tics messiànics o egòlatres, de manera entenedora, amb exemples clars i grotescament divertits.

Fa calor i la camisa se li enganxa. Davant seu, com sempre, les cares del futur, les que assedegades de veritat no es conformen amb el que veuen, les que fan possible que mentre xerra oblidi la galipàndria i el mal de genoll i fins i tot les ganes de pixar. Bé, les ganes de pixar potser no. Serà qüestió d'anar per feina.