pd 617

ARA 25 de juliol del 2015

ELS AMICS DE SEMPRE

Sílvia Soler

D'amics n'hi ha de moltes menes. De bons i de regulars. De divertits i de punyeters. Dels que tendeixen a vampiritzar-te i dels que t'ho donen tot fins i tot quan ja no els queda res. N'hi ha que són constants i n'hi ha que apareixen per les festes assenyalades. Hi ha amistats bilaterals i hi ha amistat de grup. Hi ha grups d'amics sense amistats bilaterals. Hi ha, finalment, i això també sol ésser en grup, amistats purament circumstancials.

I després, a banda de tota la resta, hi ha el grup d'amics de sempre...

Els que tenim un grup d'amics de sempre som uns grans privilegiats.

...

... Hi som: embardissats, embolicats, embrancats en el món, cadascú en el seu i en el de tots, cadascú amb la seva lluita, amb els seus dolors, amb les seves ferides. I cada vegada hi ha més punxes als esbarzers i les esgarrinxades són més profundes. Però aquesta amistat "a lo largo" ens salva de moltes coses...

pd 616

ARA  dissabte, 21 de febrer del 2015

GERMANS

Sílvia Soler

...

Dels germans cadascú en pot dir coses bones, dolentes o regulars, segons com sigui la relació fraternal adulta. Hi ha persones que sempre tindran en els seus germans els seus còmplices, els interlocutors més vàlids, els companys de viatge. N'hi ha d'altres que simplement hi tenen una relació cordial, la que es manté d'inèrcia en els dinars familiars esporàdics, i finalment, hi ha molta gent - sempre m'ha semblat que en un nombre sorprenentment elevat - que està barallada amb els seus germans.

... una persona m'argumentava la seva decisió de no tenir una segona criatura. "Jo l'hi vull donar tot, al meu fill. I si en tinc un altre, per força haurà de compartir. Des de l'habitació i les joguines fins al pare i la mare". Recordo que vaig fer un intent maldestre per aturar el seu raonament. "Què vols dir? Els pares tenen capacitat per donar amor a tants fills com arribin. No en tenen una capacitat limitada que s'hagi de repartir entre les criatures!".

Va insistir en la seva estranya teoria: però sí que has de repartir el temps que els dediques, les possibilitats que pots oferir-los... li vaig assegurar que no podia entendre que, si volia oferir-l'hi tot al seu fill, el privés de la fortuna tan gran que és tenir germans. Li vaig cantar les excel·lències dels jocs en comú, de les complicitats adolescents, del suport incondicional que t'acompanya durant tota la vida, fins i tot en el moment d'encarar la pèrdua dels pares... Jo no havia encertat a proporcionar-li l'argument definitiu: tenir germans t'ensenya de forma natural una cosa tan bàsica a la vida com és saber compartir.

Vaig pensar en aquell fill únic, privat d'aquest do per uns pares que volien donar-l'hi tot.

(Nota de l'amanuense: el dedico a tots els germans, el meu especialment, i a tots els pares)

pd 615

ARA, 19 d'abril del 2014

ELS GENIS QUE ES VAN CREURE INTOCABLES

Toni Padilla

El Barça és com una orquestra filharmònica que ha enamorat durant anys. Els espectadors més fidels han detectat com de mica en mica els músics es relaxaven. Deixaven d'escoltar el director, tocaven per inèrcia. Se sentien massa bons després de tants premis... 

... Calia fitxar, calia renovar estructures, calia recuperar el costum de treballar molt. Només hi ha un camí per ser el millor, i és picar pedra cada dia... amb l'estil del Barça no podràs ser el millor si no treballes cada dia tal com toca...

...

Martino, un home de futbol sincer, ha estat víctima de les circumstàncies... estima el bon futbol, però s'ha perdut intentant entendre com funciona el club... 

Martino no és el principal culpable de la història. Com tampoc ho és Messi... Si tota l'orquestra desafina, no podem esperar que un sol músic, encara que sigui el millor, ho arregli. Mala planificació. Relaxació. Un pèl de supèrbia. Al Barça li calen decisions valentes... Si s'hagués estat valent, molts d'aquests genis que se senten intocables haurien marxat el 2013...

pd 614

AVUI diumenge/dilluns, 25/26 de desembre del 1988

A L'AIRE INVISIBLE DE LA MITJANIT

Josep Maria Puigjaner i Matas

...

Si et quedaves mirant, potser un xic embadalit, el teu pessebre, t'adonaves que allò era, cabalment, un naixement. Que vol dir un no rotund a la desesperació i a la quotidiana desesperança que ens assetja. Un no a la capitulació davant els forats negres d'aquest món. Una aposta agosarada a favor de la vida, perquè la vida sempre recomença, perquè n'hi ha, d'entre nosaltres - si més no, uns quants -, que s'esforcen amb coratge perquè la vida torni a tenir aurores després de tots els crepuscles. Gent capaç de desbordar els mites del progrés indefinit, de la diversió embriagadora, de la droga alienant, i de les divines paraules - d'amor i de pau, per exemple - insolentment explotades per eslògans publicitaris. Persones: dones i homes de tota la Terra, entestats a trobar el sentit i fins i tot el gaudi legítim de la vida. Gent convençuda que, a l'altra banda de les modernors i de les post-modernitats, de les utopies col·lectives inassolibles i dels pragmatismes individuals egoistes, ha decidit posar en joc, amb una audàcia impressionant, la seva irrenunciable fidelitat a l'home. I no a l'home en abstracte, sinó al marit, a la dona, als fills, als pares, als veïns, als companys, als amics, als del seu país.

...

I senties un calfred inexplicable i reconfortant en l'aire invisible de la mitjanit.

pd 613

PUNT / 24 de desembre de 1989

EL MITE DEL NADAL CRISTIÀ

Joan Carreres i Péra

Com en les innocentades medievals, que presentaven el món a l'inrevés, els cristians d'avui ens trobem perplexos davant d'una realitat que s'imposa amb força indiscutible: hem perdut de vista l'Estel de Nadal, ofegats enmig del caos post-modern, i ens trobem com un nauxer enmig d'un pèlag tempestuós, i amb l'estrella polar tapada per una gropada. El camí de Betlem es redueix a l'arena, suro i molsa del pessebre i els plors del Nen Jesús resten ofegats pels clàxons de la caravana  París-Dakar.

L'Infant de Betlem neix en l'anonimat,... mentre les televisions continuen oferint als sortosos infants occidentals nous paradisos artificials.

...

El mite cristià del Nadal té cants celestials, i àngels i dimonis, i reis i pastors; palaus i coves, torrons i neules, mules i bous; vacances i paneres i rifes; desig de riquesa, salut , confort, felicitat, goig i pau. Què resta, al Nadal cristià, sense mites? Un infant que plora, una dona vexada, un pare putatiu: i un Déu, que, per elevar els homes a la categoria de fills, assumeix amb naturalitat totes les misèries humanes.

pd 612

PUNT / 24 de desembre de 1989

UN DOBLE DESIG

Jaume Camprodon

El primer desig en el Nadal d'enguany és que sapiguem exercir, cada dia més, el servei de la caritat... Abans de mirar els regals que podem fer, mirem les necessitats de l'entorn i no al revés. Altrament les necessitat sempre seran els "si en queda"...

El segon desig d'aquest Nadal potser us sorprendrà. El formulo així: "Que Déu ens faci el do del bon humor",... per mantenir la fe en un temps en què s'ha de remar contra-corrent, davant el posat indiferent dels veïns, cal bon humor. El bon humor és l'expressió d'un organisme sa. Com més bon humor sapiguem treure de la fe, menys coses necessitarem per viure. Tot i així continuem amb la mà a l'arada perquè els altres tinguin el que realment els falta. La caritat exercida amb bon humor és doblement beneficiosa...

pd 611

AVUI, divendres, 27 de desembre del 1985

NASQUÉ JESÚS A BETLEM?

Valentí Fàbrega i Escatllar Doctor en teologia

Probablement el cristià, que ha acceptat que Jesús neixés entre les més pobres, sent una mena d'angúnia quan se li fa pensar que el seu naixement fou obscur i desconegut, com ho és el dels nens pobres com ell.

...

Els punts neuràlgics que han empès els biblistes cristians a l'escepticisme històric són, en certa manera, entenedors i fàcils de resumir i s'haurien imposat molt més de pressa si no haguessin contradit el criteri teològic, un criteri gratuït i avui dia inacceptable, de la veritat històrica de cada una de les dades dels evangelis.

D'antuvi cal constatar que el centre d'interés dels quatre evangelistes és la vida pública de Jesús. Només dos d'ells, Mateu i Lluc, presenten, a  manera de prefaci, un evangeli de la infància. I només en aquests evangelis s'esmenta explícitament el naixement de Jesús a Betlem. D'altres dades del Nou Testament hom treu més aviat la impressió que la pàtria de Jesús fou Natzaret...

L'evangeli de la infància de Mateu fou el primer que va deixar de ser considerat font històrica... Hom el tendeix a assimilar al gènere haggàdic jueu, molt de moda a l'època de l'evangelista. L'haggadà era una mena de comentari de relats de l'Antic Testament, molt lliure i ple de fantasia, sense pretensions històriques, amb l'objectiu de fer ressaltar el valor d'una idea religiosa o la significació salvífica d'un personatge bíblic.

Molts més maldecaps ha provocat deixar de reconèixer el valor històric de l'evangeli d'infància de Lluc. La raó és òbvia. Lluc és l'únic evangelista que malda per atorgar al seu relat un marc d'història profana...

...

Que Jesús va néixer pobre és un pensament molt meditat. Que Jesús, emperò, va néixer com la majoria dels mortals, en la foscor i l'anonimat d'aquests espais amples que la història no ha pogut il·luminar mai del tot,és, tal vegada, un pensament en el qual no ens podem acabar d'acostumar.