pd 1881 Mil·lenaristes i revisionistes

(arafa...)

... les  doctrines revolucionàries sovint divideixen els seus seguidors entre aquells que confien en el col·lapse immediat de l’estat de coses i aquells que creuen que prèviament és necessari un llarg esforç de transformació.

Tot això ve a tomb d’un lamentable fenomen que està vivint l’independentisme i que l’ha dividit en dos bàndols enfrontats... En un bàndol hi ha els que creuen que el procés d’independència serà llarg perquè exigeix “eixamplar la base” fins al punt que el referèndum esdevingui “inevitable”. Aquí trobem ERC, Òmnium i una part del PDECat. Per a ells, està clar que cal convèncer algun centenar de milers de catalans, cosa que passa per governar i pactar. En el bàndol contrari hi ha els que creuen que el procés podria ser curt (de fet, que ja ho hauríem aconseguit) si l'esforç fos prou intens,... En aquest bàndol hi ha Waterloo, la Crida, l’ANC, la CUP i una part del PDECat....  Dissortadament, i com en tots els antecedents històrics, les relacions entre els dos bàndols són difícils... No ens ha de sorprendre, doncs, que les crides a la unitat d'acció resultin tan estèrils. La desavinença només pot resoldre's de dues maneres: o bé l’Estat, efectivament, s'ensorra, o bé passa prou temps sense que ho faci. Puc estar equivocat, però molt em temo que anem cap a la segona opció...

Miquel Puig

pd 1880 Què espero del dia 21

(arafa...)

... És per això que em sembla que els somriures –que tant costen, ara, perquè hi ha mig Govern a la presó i a l’exili– hi han de seguir sent. Els que hem sortit al carrer demanant la independència, votant il·legalment, però legítimament, hem fet una cosa sense precedents: ser intergeneracionals. Avis i néts. Sogres que duien menjar i joves que feien pancartes. Tot controlat. Català 'style'...

M'imagino la foto del dia vint-i-u. Em sembla que tots nosaltres hem de tenir al cap, en tot moment, els Jordis... En aquest carrer hi veig avis, que són els que sempre hi han sigut. I també hi veig la gent del 15-M, que segur que hi seria, si no tingués càrrec. Hi veig moltes pancartes, en català, amb lemes que expliquen que a Catalunya tenim pobres, molts pobres, tot i la riquesa que generem. I que això no pot ser. Que som republicans. Que volem votar el nostre futur... I que quan se'n tornin a Madrid seguirem vivint en pau, tots, els uns i els altres com fins ara, perquè l'única violència que exercim és contra el tió.

Empar Moliner

pd 1879 La millor companyia per a presos polítics i exiliats

(arafa...)

... a targeta, Forn escriu "Estic bé, convençut i determinat. No perdo l'esperança de revertir aquesta injustícia". I Turull cita Casaldàliga: "Encara hi ha Nadal en la lluita solidària". Injustícia i lluita són dos bons resums de la situació, que demanen a crits la companyia de dos conceptes més perquè acabi bé: unitat i intel·ligència.

Antoni Bassas

pd 1878 Tristesa

(arafa...)

  En aquests moments a Catalunya hi ha molta més tristesa que violència. Diria que hi ha una tristesa força generalitzada en el camp sobiranista. Tristesa humana per la situació de presos i exiliats... Tristesa per la sensació de picar ferro fred, de no obtenir cap resposta, de topar amb una indiferència absoluta en l'àmbit espanyol i amb una solidaritat molt gasiva i prudent en l'àmbit europeu. Una tristesa, però, que, ni tan sols barrejada amb la desorientació, que n'hi ha, no li fa renunciar a l’ideal d'independència... Arreu, més tristesa que violència. L’excitació eufòrica, companya de la violència gairebé prebèl·lica que ens diuen que hi ha –i que algú sembla necessitar per fer el màrqueting del judici als presos–, no la sé veure, a Catalunya, gairebé enlloc. I el 'gairebé' va, sobretot, per l’extrema dreta.

Vicenç Villatoro

pd 1877 Els altres 6-D (i 2)

(arafa...)

... 2028. Mirall del temps, demanar-se on volem ser d'aquí deu anys i com arribar-hi és la pregunta més urgent. Sobretot perquè alguns han planificat –repressió d’ampli espectre i llarga durada– que aquell any encara hi hagi presos i exiliats i cap república. La doctrina del xoc va amb els llums llargs fins que aprenguem a ‘votar correctament’. Salvant les corresponents distàncies, recordin Pinochet el 1989: "Estic disposat a acceptar el resultat de les eleccions si no guanya cap opció d’esquerres".

hi ha qui confon i blanqueja reial excepció amb ficcionada normalitat en format consell de ministres, fet que justifica del tot el dret a la protesta general i a la mobilització social a la ciutat de la vaga dels tramvies. La Pantera Rosa –refugi i escut de la intel·ligència col·lectiva de la desobediència civil activa, pacífica i no-violenta– mai no compareixeria allà on l’esperen, en format trampa i amb tots els canons i tota l'artilleria. Ho faria, èticament i estratègicament, amb allò que avui més desarma el poder, el despulla del tot, li arruïna els plans i sempre el fa emmudir: pacíficament dempeus.

Corol·lari inconstitucional. Si Pedro Sánchez vol consensos del 75%, en té un que el supera i tot: el 83% de la societat catalana vol presos i preses en llibertat. La vella consigna: per Nadal, us volem a casa. Són els munyidors de la imposició, invocant sempre el 6-D, els que ho impedeixen. Però passa que un, entre molts i entre tantes, serà per sempre més del primer dia d'octubre. I divendres vinent caldrà donar la cara, la veu i la paraula per recordar-ho.

David Fernàndez

pd 1876 Els altres 6-D (1)

​(arafa...)

https://www.ara.cat/opinio/David-Fernandez-altres-6D_0_2142985831.html

1978. 40 anys després, la llei del silenci i la doctrina del mutisme continuen vigents i no permeten qüestionar i negar alguns tòpics i mites de la faula de la transició reformista. ‘Pacífica’ en diuen, però qui en miri la cara B descobrirà que de pacífica poc: 714 morts entre el 1975 i el 1983. 178 per accions policials i violència institucional; 67 per violència ultradretana. No són dades oficials: "Les tenim, però no te les donarem"​... ​Ni pacífica ni modèlica, doncs, però prohibit dir-ho. Però sí, el preu de la Transició va ser oblit i impunitat. De fet, de tan singular i invertida que va ser, resulta que els botxins foren qui van perdonar les víctimes i no a l'inrevés, que és el que acostuma a passar quan la democràcia guanya. Amnèsia i injustícia...

1988. Causalitats repressives, el 6-D el Regne d'Espanya rebia la primera sentència condemnatòria del Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg, que clarificava que no complien la Constitució...

1998.... José María Aznar havia afirmat des de Turquia arran del tancament de l''Egin': "¿Es pensaven que no ens hi atreviríem?" El diari fou tancat pel govern via ordre judicial de Baltasar Garzón. 11 anys constitucionals després, lacònicament i a misses dites, el Suprem constatava "la il·licitud del tancament"...

2008...​

​2018. Com a procés destituent, les dades són avui inapel·lables: el 1978 un 90% de la societat catalana donava suport a la Constitució. Avui no ho faria ni un 17%. I un 57% ho faria en contra. I per això el 40è aniversari de la Constitució només el poden celebrar a Catalunya amb xarop de canya i a cop d’excepció. Revisitada metàfora dràstica: nou ciutadans catalans són ciutadans lliures a Europa mentre a l'estat espanyol serien presos polítics.​..​

 David Fernàndez

pd 1875 El poble i el no-poble (2)

(arafa...)

L’enorme repte de la democràcia és que el vot de l’informat, compromès i tolerant val igual que el de l'ignorant, egocèntric i fanàtic.​..​ ​Si no partim de la base que el poble no és cap ideologia, ni cap ètnia, ni cap raça, ni cap classe social sinó la comunitat que construïm cada dia en la imprescindible i difícil convivència; la que a través d’una bona escola i unes dignes condicions de vida intentem que estigui informada, es comprometi i aprengui a ser tolerant, la democràcia no és factible. ​...​ el sobiranisme només pot avançar convencent votants -i especialment els més ignorants, egocèntrics i fanàtics- que el seu projecte és millor per a tothom. ​

Tot el que es basi en dividir entre poble i no-poble farà que acabi guanyant qui sigui més violent i tingui més força. I em temo que no serem nosaltres.

Albert Pla Nualart