pd 2475 Matins triomfants

(arafa<d'1any)

Cada any, quan s’acaba l'estiu, dedico unes quantes estones a fer l’àlbum de fotos de l'any. Ho faig al mes d’octubre perquè encara tinc les vacances recents i recordo els llocs dels pobles on hem estat i els monuments que hem visitat... La majoria de les fotos m’evoquen un moment viscut: si estàvem cansats, si acabàvem de riure d’alguna broma, si teníem gana, si algú havia fet una confidència inesperada. Com diu Cesare Pavese: “No es recorden els dies, es recorden els moments”...Guardant les fotos dels dies de vacances familiars, miro els rostres dels fills i els nebots, que estan contents de poder passar uns dies junts. I els seus somriures em porten al cap una altra frase que, durant anys, vaig dur escrita a la carpeta dels meus apunts: “Quan s’és jove, es tenen matins triomfants”. És exactament això: a les fotos de grup tots somriem i fem cara d'estar bé, però els seus ulls tenen una llum que els nostres no tenen...

Els ho estem posant molt difícil (als joves) perquè tinguin matins triomfants. I, tanmateix, la joventut és poderosa i en els somriures hi veig les ganes de viure. I, com deia Dalí: “El que no m’agrada de la joventut actual és que jo ja no hi pertanyo”.

Sílvia Soler,16.10.2021

pd 2474 La patata salva Europa de la fam

 (arafamoltsanys)

La tenacitat del rei de Prússia Frederic II el Gran, gran defensor de la patata, va salvar Europa del que hauria estat el pitjor període de fam del segle XVIII. Durant els 23 anys del seu regnat, va fer grans esforços per implantar primer, i difondre després, el cultiu de la patata. El tubercle, descobert pels espanyols entre els inques d'Amèrica, es va introduir a Espanya el segle XVI, per arribar després a Itàlia i a Borgonya. El francès Parmentier la va donar a conèixer a Alemanya a finals del segle XVIII, fent-ne una gran tasca de difusió. Però van ser les grans guerres europees dels segles XVII i XVIII les que n'imposarien, definitivament, el cultiu útil.

J. Soler/T. Strubell, 19.2.1997

pd 2473 Qui va morir el dia que vas néixer?

(arafa<d'1any)

La persistència sempre té sentit, fins i tot quan sembla que tot està perdut. Si entenem que hi ha un nosaltres i que nosaltres som tots, la frase anterior agafa un sentit ple: el de la continuïtat col·lectiva. D'un dia per l'altre algú ja no hi és, però la vida segueix, com el riu d’Heràclit. L'aigua no deixa de baixar, sempre la mateixa i sempre diferent. Sumats, persistim. L'endemà d'una tempesta surt el sol. Algú mor i algú neix. Sempre m'ha encuriosit saber qui va morir quan jo vaig néixer. Us ho heu preguntat mai?... Seguim, ens passem un relleu intangible. Quan sembla que tot s'acaba, alguna cosa torna a començar. És el cicle etern de la vida. Després dels finals venen els principis, a cada hivern li segueix una primavera...

Ignasi Aragay, 10.10.2021

 

pd 2472 Hi ha por dels "media" davant la sardana?

 (arafamoltsanys)

Des de principi de segle la sardana va fer una cursa molt ràpida i no va parar d’estendre’s i popularitzar-se fins que va venir la guerra del 1936. A la postguerra el règim d’ocupació va “tolerar” la sardana, però reduïda a uns mínims d’anar morint i alhora va desmuntar el sardanisme com a activitat situada en un dels primers llocs de la llista negra. Un honor, al capdavall, per al sardanisme organitzat, però un perjudici indubtable per a la sardana. Som lluny d’aquesta història, és ben cert, […] però el buit que li ha estat creat entorn aquests anys, d’una manera inconscient de vegades, però més aviat d’una manera deliberada, obliga, en aquests moments, em sembla, a un petit toc d'atenció, entorn del qual fóra bo que s’obrís un debat clarificador. Perquè som en una hora delicada per a la catalanitat en què, menys que mai, la confusió i aquella dissimulació pròpies de l'època anterior, no sols no ens fan cap falta sinó que ens duen, a poc a poc, a perdre el sentit dels mots i amb ells a anar-se’ns més que no sembla qualsevol afirmació de la nostra identitat... M’hi ha fet pensar l’estudiada por dels “media” davant la sardana, un element constitutiu de la nostra personalitat col·lectiva que no sols no ha estat encara “reivindicat”, com ho han estat d’altres “mites”, sinó que és obvi que pateix d'una injustificable marginació...¿Qui es podia pensar que arribaríem al “ai uix!” vergonyant d’avui, i a barrar el pas a la difusió, al coneixement i a l'ocupació del lloc que correspon a la sardana des dels mitjans de comunicació que assenyalen més el nostre fet diferencial i la nostra comunitat de poble? Hem de preguntar-nos quin és l’origen d’aquest problema, d'aquesta flagrant anomalia. La sardana, com deia Josep Pla, si té alguna virtut -que en té moltes, com han dit poetes, polítics, pensadors, músics, artistes i gent de tota mena-, és la virtut d’ésser un fet normal...

Joan Triadú, 20.8.1985

pd 2471 Independència o llengua?

 (arafa<d'1any)

Naturalment, molts responem totes dues coses. Però ara que ja sabem que la primera trigarà, potser podem donar prioritat a la segona, sobretot perquè si no ens espavilem aquesta sí que no trigarem a perdre-la. ¿I llavors quin sentit tindria la independència?... La mateixa dreta nacionalista espanyola porta dècades intentant atiar la guerra de llengües a través de l’escola, amb una pluja fina que tot i els seus èxits migrats ha anat calant i ha obert una escletxa legal...

Si a això hi afegim que en la nova cultura popular digital (plataformes, xarxes socials) el català hi és marginal i que TV3 ha perdut la capacitat de penetració social que havia tingut, el panorama és preocupant. L'escola i la televisió, els dos pilars sobre els quals el consens catalanista va voler creure que havia assegurat el futur del català, trontollen. I precisament d’això ens n’adonem quan el cel independentista s'ha enterbolit. De cop, ni independència ni llengua. La patacada és forta.

La reacció natural és l’enrabiada, el derrotisme, buscar culpables sota les pedres (els polítics, així en genèric, sempre funcionen)... Està clar que la llengua no la salvaran només les actituds personals (els parlants conscients), però tampoc ho farà per si sola la política, les lleis... El català no pot quedar com a cosa de boomers indepes. És una vella lluita que corre el perill d’envellir i encasellar-se políticament.

Ignasi Aragay, 3.10.2021

pd 2470 Un burquini a la piscina

(arafa<d'1any)

... ¿fins a quin punt hem de ser tolerants amb maneres de presentar-se en societat que desafien els valors més generals?, ¿hi ha d'haver límits? No fa gaires anys, hauria escandalitzat molt més la néta en topless que la dona en burquini, per no parlar del noi andrògin. En canvi, en ple segle XXI, tothom que es considera progressista tendeix a negar que una buscada androgínia li creï incomoditat, i més aviat l’elogia. Però és obvi que el votant de Vox o el PP no ho veu igual. ¿Ser igual de tolerant és una virtut en tots aquests casos?¿O certes toleràncies són simplement reaccionàries? ¿No hi hauria d’haver un terreny intermedi -potser el més fèrtil- de tolerància crítica: que respecti qui vulgui ser diferent sense, per això, deixar de combatre els valors implícits en algunes diferències?

Un respecte absolut a “les identitats” pateix del mateix mal que la convivència multicultural de certes urbs: idíl·lica fins que esclata en un bany d’odi i violència. Idíl·lica, només, mentre cada identitat viu a la seva bombolla. Un reduccionisme molt propi de la correcció política sol dir: si toleres el topless i l’androgínia, també has de tolerar el burquini. Rere aquest reduccionisme hi ha la idea que no hi ha cultures ni identitats més humanes, més civilitzades, més avançades: que pensar-ho és supremacisme. Crec, ben al contrari, que la convivència exigeix confrontar, en un debat pacífic, valors -lligats a identitats-, partint de la base que no tots són igual de civilitzats i de respectables. ... Respectar el burquini ha de ser compatible amb mostrar-se crític amb els valors que encarna, amb aspirar a veure’l desaparèixer de les piscines públiques. Una societat que no aspira a ampliar els seus valors compartits no conviu: només viu junta ignorant-se.

Albert Pla Nualart, 3.10.2021

 

pd 2469 En un jardí per haver parlat de "cossos amb vagina"

(arafa<d'1any)

La revista mèdica The Lancet s'ha vist embolicada en una polèmica lingüística. Un titular de portada sobre violència obstètrica incloïa la cita: "Històricament, s'ha negligit l'anatomia i la fisiologia dels cossos amb vagines". El fet que no s'hi referissin com a "dones", a seques, va omplir la redacció de queixes. El terme els semblava deshumanitzador: reduir la persona als genitals amb els quals està equipat. Se suposa que es va triar aquest terme per ser respectuós amb el col·lectiu trans, que reclama deslligar gènere i sexe anatòmic. O sigui, que s'assumeix que ni totes les dones tenen vagina, ni tothom que té una vagina és una dona. La manera més precisa hauria estat parlar de "dones cis", és a dir, aquelles en què la seva identitat de gènere i el fenotipus sexual coincideixen. Però aquest "cis" és una partícula a la qual li queda molt de camí per fer abans de formar part del llenguatge comú. (I els mitjans, esclar, podem ajudar a popularitzar una sèrie de termes que potser compliquen una mica el discurs però tenen l'avantatge de no excloure cap minoria.)

Ara bé, el clima de polarització extrema entre els dos corrents del feminisme –el que inclou i el que exclou les dones transsexuals– fa difícil que es pugui arribar a una solució acceptada de manera transversal. I l'economia de llenguatge tampoc no perdona i imposa les seves inèrcies. N'hi ha que creuen que canviar el llenguatge és la palanca per canviar el món. Jo, en aquest sentit, em declaro carmejunyenista: millor intentar canviar el món primer i el llenguatge evolucionarà. Tinguem el debat lingüístic –i tinguem-lo serenament– per tal que homes i dones trans puguin sentir reconeguda la seva elecció de gènere...

Àlex Gutiérrez, 9.10.2021