pd 293

EL PUNT / 17 de febrer de 1987

PER LA DIGNITAT DE L'ESCOLA PÚBLICA

Antoni Domènech i Roca

... Totes les lleis promulgades anteriorment han estat fruit d'una planificació o d'un pacte previ acordat i pensat per respondre a les necessitats dels mitjans de producció. El grau de qualitat de l'escola pública està calculat...

Per això és la paraula VOLUNTARISME la que surt aviat. Fa molts anys que molts mestres tapen amb l'esforç personals els dèficits de l'administració.

...

L'escola privada, tan esverada per la LODE, està perfectament tranquil·la. Qui li ha donat garanties? Qui ha pactat què? Els ministres que hi porten tots els seus fills, o el destí inamovible de la divisió intocable entre elit i massa?...

... Oblidem que tot el muntatge de milions de pessetes, de milers de funcionaris, de conselleries i ministeris, de direccions generals, inspectors i directors, només hi és en funció de millorar la qualitat d'allò que passa a les aules, d'allò que arriba directament als nens i nenes... De vegades penses que trobem més pràctic que res no es renovi que no pas renovar l'escola i haver de solucionar els conflictes que se'n puguin derivar...

pd 292

EL MÓN, estiu 1984

RETRAT-ROBOT DELS MESTRES DEL 84 (la Mercè)

Jaume Bescompte

... té vint-i-cinc anys i només en fa dos que treballa en una escola privada, no religiosa... hi ha dies en què els nens la treuen de polleguera... fa poc que només bevia poniol i suc de tomàquet. Ara ha descobert la Trina pinya colada i de tant en tant l'alterna amb el cacaolat... Ja ni se'n recorda del temps en que feia ioga... vota Nacionalistes d'Esquerra i aquest ha estat el primer any que s'ha tret els sostenidors a la platja. Li molesta que la Marta Ferrusola surti tant als diaris. Durant molt de temps va anar amb vespino i ara s'està pagant un Quatre Ela groc... 

... Li agrada ballar i balla. Aquestes vacances les passarà a la Universitat Catalana d'Estiu i després a la Bretanya. Sap que de Bogarts com Bogart ja no n'hi ha... Cada vegada que li ve la regla pensa que qualsevol dia es decidirà a tenir un nen tota sola. Amb Bogart o amb Woody Allen... la Mercè no té cap pressa.

pd 291

EL MÓN, estiu 1984

RETRAT-ROBOT DELS MESTRES DEL 84 (En Josep Maria)

Jaume Bescompte

... té vint-i-set anys... abans duia barba però ara se l'ha tret i s'ha deixat només el bigoti... és la cinquena vegada que va a l'escola d'estiu... A les eleccions generals del "canvi" va votar PSC, a les municipals per en Solé Tura i ara ha decidit votar per Convergència. Malgrat tot es considera anarquista i li agradaria que la CNT es refés de les seves escissions. Es vanagloria de no haver dut mai corbata... Sap que el model Woody Allen ja ha passat de moda però no sap fer-se el dur amb les dones i voldria lligar molt més ràpidament. No li agrada ballar, però balla... No fuma. I aquest estiu pensa anar a Grècia... ara fa poc que ha descobert que certs melodrames americans carregats d'Oscars l'emocionen i el fan plorar. Comença a tenir pressa. No ha arribat a temps de ser un progre però ja es tan gran com ells...

pd 290

dilluns 22 de desembre de 2014

LES QUINZE MALALTIES MÉS HABITUALS DE LA CÚRIA (però, dic jo, aplicables a tothom) i 15

Francesc, bisbe de Roma

15. I l’última malaltia: la del profit mundà, la del lluïment, quan hom transforma el seu servei en poder, i el seu poder en mercaderia per obtenir beneficis mundans o més poders. És la malaltia de les persones que cerquen de manera insaciable de multiplicar poders i amb aquest objectiu són capaces de calumniar, de difamar i desacreditar els altres, fins i tot en diaris i revistes. Naturalment per exhibir-se i demostrar-se més capaços que els altres. També aquesta malaltia fa de molt de mal en el Cos perquè porta les persones a justificar l’ús de qualsevol mitjà per mor d’assolir un objectiu, sovint en nom de la justícia i de la transparència! I aquí em ve al cap el record d’un sacerdot que cridava els periodistes per explicar-los –i inventar- coses privades i reservades dels seus confrares i parroquians. Per ell només comptava el fet de veure’s en les primers pàgines, perquè així se sentia “potent i bregat”, causant, això sí, tant de mal als altres i a l’Església. Pobret, quina pena!

pd 289

dilluns 22 de desembre de 2014

LES QUINZE MALALTIES MÉS HABITUALS DE LA CÚRIA (però, dic jo, aplicables a tothom) 14
Francesc, bisbe de Roma

14. La malaltia dels cercles tancats, on la pertinença al grupet esdevé més forta que al Cos i, alguns cops, a Crist mateix. També aquesta malaltia comença sempre amb bones intencions, però amb el pas del temps esclavitza i els membres esdevenen un càncer que amenaça l’harmonia del Cos i causa tant de mal –escàndols - especialment en els nostres germans més petits. L’autodestrucció o el “foc amic” del camarada és el perill més maliciós. És el mal que ataca des de dins i, com diu Crist: "Tot reialme que es divideix i lluita contra si mateix, va a la ruïna" (Lluc 11:17).

pd 288

dilluns 22 de desembre de 2014

LES QUINZE MALALTIES MÉS HABITUALS DE LA CÚRIA (però, dic jo, aplicables a tothom) 13
Francesc, Bisbe de Roma

13. La malaltia de l’acumulació: quan hom busca d’omplir un vuit existencial en el seu cor acumulant béns materials, no per necessitat, sinó només per sentir-se segur. En realitat, res de material podem portar amb nosaltres perquè “el sudari no té butxaques” i tots els nostres tresors terrenals –fins i tot si són regalats- no podran mai omplir aquell vuit; al contrari el faran encara més exigent i profund. A aquestes persones el Senyor els repeteix: «Tu dius: ‘Sóc ric, m'he enriquit i no em manca res’, però no t'adones que ets el més miserable i digne de compassió, pobre, cec i nu... Sigues zelós i converteix-te» (Ap 3,17-19). L’acumulació només fa més pesat i lent el camí inexorable! I penso en una anècdota: fa temps, els jesuïtes espanyols descrivien la Companyia de Jesús com la “cavalleria lleugera de l’Església”. Recordo el trasllat d’un jove jesuïta que, mentre carregava sobre el camió tantes coses seves: maletes, llibres, objectes i regals, sentí la veu -amb un somriure savi- d’un vell jesuïta que l’estava observant: aquesta seria la “cavalleria lleugera de l’Església?”. Els nostres trasllats són un signe d’aquesta malaltia.

pd 287

illuns 22 de desembre de 2014

LES QUINZE MALALTIES MÉS HABITUALS DE LA CÚRIA (però, dic jo, aplicables a tothom) 12
Francesc, bisbe de Roma

12. La malaltia del rostre de funeral. Parla de les persones sorrudes i eixorques que es pensen que per a ser serioses s’han de pintar la cara de malenconia, de severitat i tractar els altres, sobretot aquells que consideren inferiors, amb rigidesa, duresa i arrogància. En realitat, la severitat teatral i el pessimisme estèril sovint són símptomes de por i d’inseguretat d’ells mateixos. L’apòstol s’ha d’esforçar per a ser una persona cortès, serena, entusiasta i alegre que transmet joia onsevulla que es trobi. Un cor ple de Déu i un cor feliç que irradia i contagia joia a tots aquells que es troben al seu voltant: es veu de seguida! No perdem, doncs, aquell esperit joiós, ple d’humor, i àdhuc auto-irònic, que ens fa persones amables, fins i tot en les situacions difícils. Com en fa, de bé, una bona dosi de sa humor! Ens farà molt de bé recitar la pregària de sant Tomàs Moro [1]: jo la reso tot els dies, m’ajuda!.

*1 Doneu-me, Senyor, una bona digestió, i, així ho espero, alguna cosa per digerir. Doneu-me la salut del cos i bon humor per conservar-la. Doneu-me una ànima sana, Senyor, que tingui sempre davant dels ulls allò que és pur i que és bo, perquè no s'escandalitzi enfront del pecat, ans trobi la forma de remeiar-lo. Doneu-me una ànima, Senyor, que no conegui l'avorriment, ni el remugueig, ni el ploricó, ni la queixa. I no em deixeu prendre gaire seriosament aquesta cosa que es fica pertot i que anomenem el JO. Doneu-me, Senyor, el sentit de l'humor: feu-me capaç de riure d'un acudit perquè sàpiga treure un xic d'alegria de la vida i la pugui compartir amb els que m'envolten. Amén.