LA SOLEDAT DELS MESTRES
Carmen Alcalde
... els mestres... Un col·lectiu salvador de l'ètica més elemental dels nostres salvatges temps...
... la mare s'enrabia (quan el mestre l'adverteix del camí per on va el seu fill)... És aquí on la soledat enfonsa el mestre en l'abisme de la seva impotència. Però encara els queda força en la desesperació i en el coneixement de l'insult que la droga produeix en els seus alumnes, que dia rere dia es manifesten més indolents, més absents i, sobretot, més violents. Aquesta indolència que aliena aquesta nova adolescència que comença a no servir per a res, que no reacciona, que es fa còmplice d'aquesta petita violència. Elles, estúpides, aplaudeixen els seus mascles, mentre que ells necessiten demostrar que, en tot aquest assumpte, són els indiscutibles...
... la violència que ens engoleix, el fanatisme del no-res humà, tots els "seguidismes" que envileixen la raó, l'anestèsia afectiva que deshumanitza, les individualitats perforades, sagnants i insolidàries. L'embeneitiment i asnarisme (sense Z, no vull ofendre ningú) que ens envolta. I clamen i reclamen i criden contra aquesta societat que no està al cas, que no sap, que no escolta els mestres. I es pregunten:...¿sabrà tornar al nen la infantesa, al jove la joventut i als pares la responsabilitat?
