pd 594

ARA, 6 d'agost del 2011

IMMORALITATS EN TEMPS DE CRISI

Cristian Segura

... Perquè en temps de crisi sí que hi ha conductes immorals de debò, lloses que enfonsen les futures generacions.

Avui que vivim en el precipici, que s'esfuma el benestar i el nostres governs - ressalto el possessiu, nostres - carreguen un deute insalvable, és immoral rebre el subsidi d'atur i alhora fer feines cobrant en negre. És immoral evadir impostos. És immoral abaixar els impostos de les rendes més altes. És immoral que els governants no gosin apujar els impostos als grups més privilegiats, siguin rics o individus amb uns ingressos anuals per sobre del mileurisme i que no tenen cap persona al seu càrrec.    És immoral que s'atiï el populisme contra la immigració, quan la immigració ha estat clau per fer progressar aquest país. És immoral que no s'introdueixi el copagament sanitari per a tots aquells que no  viuen per sota el llindar de la pobresa. És immoral que es destinin diners públics a escoles concertades. És immoral que  no s'ajudi al màxim - amb el funcionari de genolls, si cal - l'emprenedor que crea un negoci. És immoral retallar el pressupost dels departaments de recerca de les universitats. És immoral que els bancs no cedeixin a l'administració pública la propietat dels immobles que han embargat. La moral és un concepte relatiu excepte quan una societat corre el risc d'anar-se'n a la merda.

pd 593

ARA ... 2012?

LA INDIGNACIÓ PERSISTEIX

Carlota Camps Farré

D'aquell gran col·lectiu ciutadà que van prendre el nom d'indignats, que un dia es van plantar al carrer i van decidir canviar el món, ja només en queda silenci. El 15-M va ser un crit a l'esperança i al canvi, però ben poc ha durat. El moviment ha anat degenerant i perdent força, fins al punt que, amb menys d'un any de vida, ha quedat gairebé en la penombra, oblidat, en silenci.

El moviment ha callat, perquè ja no els queda res a dir. Tenien uns bons ideals, tenien força, tenien esperança i voluntat, però no ho han sabut conduir a bon port. Els unia el rebuig al sistema establert, però els desunia la gestió del nou sistema. La gent ha perdut l'esperança en un moviment que no ha sabut convertir cap dels seus problemes en accions reals. Molta revolució, però poca efectivitat.

La població segueix igual d'indignada, o més, però s'ha adonat que aquest no era el camí. El que ha desaparegut és el moviment en la forma que va prendre, però no pas el sentiment.

pd 592

Nota de l'amanuense: Avui excepcionalment no reprodueixo un paper sinó un enllaç per veure un vídeo que em van passar i que m'ha semblat molt i molt bonic i interessant. Com veuràs no només parla de sonadors o músics sinó de cultura amb majúscules. A més sentir parlar el català de les Illes no té preu! No t'ho perdis! de veritat que val molt la pena!

https://vimeo.com/tanitptur/sonadors

pd 591

ARA  dimarts, 24 de maig del 2011

(TITULARS)

Diversos

2003 - 2011: crònica d'un procés d'autodestrucció. ERC ha dilapidat un enorme capital polític. Escissions; la divisió interna i la manca d'un relat del Govern han estat claus.

La CUP comença a digerir el seu èxit electoral: 101 regidors.

La corrupció no passa factura. Camps guanya però l'oposició més dura surt reforçada. Un retorn al govern (de les Illes) que no és més que demèrit dels altres. El PP no puja vots però es veu afavorit pel desastre del PSOE a les Illes i València. El col·lapse del centredreta a Mallorca ha permès que Bauzà guanyi escons.

pd 590

LA VANGUARDIA  dilluns, 21 de juny del 2010

MÁS ALLÁ DEL XENÓFOBO Y DEL BUEN SALVAJE

Antoni Puigverd

Confesso que jo també creia, en un primer moment, que la polèmica sobre l'ús del burka i el niqab era prematura i artificial. Em semblava una forma inquietant de buscar tres peus al gat de la immigració musulmana...

La polèmica posa sobre la taula, en primer lloc, el debat sobre la condició femenina...

El segon aspecte no acostuma a expressar-se per escrit. Em refereixo al sentiment de rebuig a allò desconegut...

Però ... no són pocs el que s'enfronten inclús al burka o el niqab com si es tractés d'un espectacle exòtic, d'una desfilada de moda ètnica. Amb una actitud entre embadalida i paternalista, abanderen el relativisme cultural mentre redacten un nou capítol del mite del bon salvatge... De manera que, mentre a les nostres societats és molt freqüent el menyspreu del tradicionalment autòcton, són reverenciades les tradicions procedents d'un món suposadament més autèntic.

...

En el fons de la qüestió del burka, hi ha el major interrogant cultural que la realitat ens està plantejant. Ho formularé en els termes de Giovanni Sartori, un defensor de la societat oberta, alarmat amb la penetració d'una cultura que, con la islàmica, inclús en la seva versió més moderada, insisteix en la superioritat de la creença sobre la democràcia, en la supremacia de la umma sobre la ciutadania. ¿És possible integrar als estrangers que es proposen restar com a estranys a la comunitat que els acull? ¿És possible construir una societat plural amb aquells estrangers que rebutgen els principis de la pluralitat? ¿Pot existir una ciutadania democràtica gratuita, concedida a canvi de res?

pd 589

ARA, 15 de març del 2014

NOSALTRES, ELS PARTISANS

Toni Güell

"Mio padre è morto partigiano" és una poesia que sol representar-se com a monòleg. Els l'explico perquè em sembla que aquí no sol representar-se gaire. Un personatge de 32 anys ens explica que el seu pare va morir als 18, poc després d'engendrar-lo: els feixistes van afusellar-lo al nord de Itàlia per partisà. I un dia, el fill somnia en ell. És un somni angoixant, però no pel fet de trobar-se amb un pare adolescent, bromista i rialler, sinó per les preguntes en què desemboca la seva lleugeresa aparent: “El món nou, l'heu construït, oi? Fill meu, ens heu venjat? En resum: el poble... mana?” El fill s'embarbussa amb subterfugis, i acaba responent-li amb una metàfora que fa trontollar el públic: “Els que et van afusellar et fan morir cada dia, pare”. Però davant d'això, el pare adolescent del somni es limita a arronsar-se d'espatlles, potser glaçat per dins però encara somrient i afable, i marxa girant l'esquena a la Itàlia de la segona meitat del segle XX: “I què sé jo, del que ha passat... Jo em vaig quedar en aquella època, relaxat, quan jugava, jugava; jugava a futbol, i no em cansava; jugava amb la teva mare, i l'abraçava...”

Em temo que a vegades tenim la gosadia de creure que som com el partisà adolescent. Ens diem que, si no ens esforcem a canviar les coses i tot ens és una mica igual, els responsables són l'escamot dels corruptes i els polítics afins, que ens han portat a una desafecció que és com un "paredón" on un perd la vida política. És culpa seva, diem, si ens arronsem d'espatlles, si girem l'esquena al nostre temps, si només volem refugiar-nos en una mena de puresa inconscient i (com és lògic) veure jugar el Barça. Però són excuses. No som el partisà adolescent, nosaltres.

pd 588

AVUI  divendres, 30 de juny del 2000

LA MEITAT DE LA POBLACIÓ MUNDIAL VIU AMB MENYS DE 2 DÒLARS DIARIS

Redacció

L'eradicació de la pobresa continua sent el gran repte pendent.

L'Estat espanyol manté el lloc número 21  l'índex de desenvolupament humà i es troba per sota de la resta d'Estats de la Unió Europea, excepte Grècia, que ocupa el lloc 25, i Portugal, que es troba en la posició número 28...

L'índex de desenvolupament de les dones és menor que el dels homes a tot el món...

Els 24 Estats més pobres són africans...

Pocs països donen al Tercer Món el 0,7% o més...