E.E. 306 QUINA PROMESA FARÀS?

Fer promeses ja no es porta. És massa comprometedor. Poca gent s’hipoteca la vida per una idea, per un amor. Estem en el regne de l’anar fent, sense grans objectius: al capdavall la majoria pensa que el món és una catàstrofe irreformable, un malestar continu. Vivim instal·lats en el descontentament, fills de les promeses que no hem fet. No ens en fem ni a nosaltres mateixos. Queda antiquat. Sona a jurament de sang, a remor atàvica. La societat líquida en què vivim ha renegat de les idees fortes, de la moral de pedra picada, de les fidelitats a prova de bomba... Hem anat d’un extrem a l’altre: dels idealismes del segle XX al relativisme frívol del XXI. ¿L’alternativa és tornar als fanatismes ideològics, religiosos, nacionals, al ressentiment i la revenja?

La filòsofa Marina Garcés creu que no, que hi ha un altre camí, i que podria consistir senzillament a fer-nos promeses sinceres, per modestes que siguin. Una manera de sortir del fatalisme paralitzador, del frustrant i prosaic present, del no-futur angoixant. "De quin futur podem disposar, si no ens atrevim a prometre’ns res?" Si no ens comprometem amb nosaltres mateixos, ¿com vols que ho fem amb els altres?... Garcés fa temps que s’ha promès combatre el cinisme de la indiferència. I ens incita que ens prometem el mateix. El primer pas és foragitar les falses promeses. Les promeses banals de la publicitat i les propagandístiques de la política, és a dir, del poder... En un altre estadi, tenim les promeses futuristes de la tecnociència: la darrera, la intel·ligència artificial algorítmica que, com els endevins ancestrals, en lloc de prometre, calcula amb les dades del passat per predir un futur irreversible massa semblant al nostre present. No imagina, no somia, no desitja, no arrisca. I després hi ha els immigrants del Sud Global que s'agafen al que l’autora defineix com a "promeses zombi" amb nom de continent ric: Europa, Amèrica...

 en aquests temps de crisis recurrents fins i tot les sentimentals promeses de l'amor romàntic, tan belles, van de baixa. Les promeses estan en crisi.

Ignasi Aragay, 30.12.2023

E.E. 305 DONES QUE CANTAVEN: UN HOMENATGE

La cançó popular ha estat històricament cosa de dones. Ara fa un segle, una trentena de músics, filòlegs i folkloristes van recórrer les terres de parla catalana a la recerca de velles cançons. La vida urbana i industrial estava canviant els costums. S’havien de salvar els mots i els sons. De dos en dos, van fer quilòmetres armats amb llibreta, fonògraf i càmera fotogràfica. En deien missions i se'n van fer 65, quasi totes a la dècada del 1920, quan viatjar encara era una aventura. A la majoria de pobles els rebien bé, però en alguns els titllaven de "lladres de cançons". Gràcies a aquells robatoris avui tenim el Cançoner Popular. En un dels seus darrers viatges, el 1932, Joan Amades, des de la Segarra, resumia així la tasca: "Una vegada més hem tingut ocasió de confirmar com la cançó és patrimoni generalment de la dona, i són comptadíssims, en la present missió, els homes que ens han cantat"...  El cançoner, però, el van fer sobretot homes. Joan Amades, Joan Llongueres, Higini Anglès, Pere Bohigas, Miquel Ferrà... De dones, només quatre: la Jaquetti, Dolors i Mercè Porta i Maria Carbó. Es van recollir 40.000 documents i se n'han salvat 4.000 imatges. Dirigit per l’Orfeó Català, es va finançar gràcies a una donació de Concepció Rabell gestionada pel seu cunyat i mecenes Rafael Patxot, que durant la dictadura va conservar els materials entre Suïssa i Barcelona i els va donar al monestir de Montserrat. El pare Massot els va publicar durant anys en 21 volums. Ara l’estudiosa Montse Ginesta n’ha fet una tria a L’aventura de recollir aquelles velles i extraordinàries cançons (PAM). Una joia.

Ignasi Aragay, 23.12.2023

 

E.E. 304 "LOS BUENOS PROFESORES"

 

https://youtu.be/LD2KlRY6rvQ?si=6d7y06Fp1_kO6o2v

Avui no faig cap escrit, només recomano una pel·li, imprescindible pels profes i mestres que reben aquest correu.

Espai per a fitxers adjunts

Previsualitza el vídeo de YouTube LOS BUENOS PROFESORES. Tráiler oficial (VOSE). 17 de mayo en cines.

E.E. 303 LES COMPETÈNCIES TRANSVERSALS (BASAT EN FETS REALS)

El professor de l'Institut d'Educació Secundària Rauw Alejandro ha rebut una circular que diu així: “Molt important. Recordeu que dintre de les vostres matèries s'han d'avaluar les competències transversals següents: competència ciutadana, competència emprenedora, competència personal, social i d’aprendre a aprendre, competència digital”.

somriu satisfet. Ho té claríssim. Competència ciutadana? Si arriben a classe sense novetat vol dir que han sigut competents a l'hora de sortir al carrer, travessar pel pas de vianants sense ser atropellats, trobar l’aula on se’ls imparteix la matèria en qüestió i seure a la cadira que tenen assignada. Competència emprenedora? Que potser no és d’emprenedor fer-se una xuleta per intentar aprovar l'assignatura? Que potser no és d’emprenedor demanar al psicòleg que t'escrigui una nota que digui que no has pogut entregar els deures perquè el gos se te’ls ha menjat degut a l'ansietat canina? Competència personal? Que no és competència personal fer punta al llapis o obrir el tàper de l'entrepà? Competència social? Venir dutxat de casa és competència social (i aquesta, és cert, no la tenen tots). Competència d'aprendre a aprendre? I tant. I no només aquesta. També la d’aprendre a aprendre a aprendre i la d’aprendre a aprendre a aprendre a aprendre. Pel que fa a la competència digital, cap dubte. Tots ells són capaços de descapar el Chromebook per poder accedir a les pàgines prohibides.

Aviam si, entre competència transversal i competència transversal, té temps d’avaluar els alumnes en la competència de l’assignatura que imparteix: llengua.

Empar Moliner, 9.9.2023

 

E.E. 302 LA MALA MEMÒRIA

Un dia oblidarem Gaza, igual com hem començat a oblidar Ucraïna. Exercir la memòria costa. És més fàcil girar full, mirar endavant com si no hagués passat res. Després d'una guerra, fins i tot és humanament comprensible callar i deixar enrere el dolor, encara que també suposi soterrar les injustícies. D'aquesta mala memòria s'aprofiten els nous règims, els vencedors de la història. L'oblit, que té una part psicològicament saludable, és també criminal. Com s'explica, sinó, el que està fent Israel a Gaza? S'ha dit molts cops i és ben real: la història l'escriuen els vencedors. Els vençuts prou feines tenen a sobreviure.

La Transició espanyola va donar per bo l'oblit que havia imposat el franquisme. Com a conseqüència, damunt d'una feble memòria democràtica i republicana ha acabat rebrotant la mala herba del neofranquisme de Vox. És un fracàs absolut de la democràcia... Com és possible obviar les barbàries de Hitler, Mussolini, Franco i Stalin? Ja no queden pràcticament testimonis vius directes dels respectius holocausts. Aquella història infame amenaça de diluir-se...

 La ignorància és fàcil i còmoda. Igual que la neutralitat. No saber per així no haver-te de ficar en res, per no mullar-te. Ni amb les guerres llunyanes ni amb les misèries a tocar de casa. O amb la barbàrie retòrica que comença a apropiar-se dels carrers, de les xarxes, de les converses de bar. El discurs de Vox, blanquejat pel PP, està calant. Cada país té el seu singular ou de la serp. També Catalunya...  A casa nostra i al conjunt d'Europa els ultres troben en la immigració els nous jueus als quals culpar de tots els mals... ja se sap: és més fàcil trobar un enemic feble i fàcilment identificable.

La suma de desmemòria i simplificació ens està portant a un món regit per l'antipolítica primària i la desafecció ciutadana. Quan les democràcies es debiliten, el que ve després és pitjor. Quan les institucions públiques cauen en el desprestigi, la ineficiència i la corrupció, el que ve després és pitjor. Quan no hi ha projecte ni memòria, el present s'embruta i el futur s'enfosqueix...

Ignasi Aragay, 17.12.2023

E.E. 301 NO DISPARIN AL DOCENT

... les escoles i els instituts són espais cada cop més complexos i desafiants, i aquella autoritat docent ha quedat relegada a l'armari dels conceptes considerats caducs, arcaics, amb olor de naftalina, al costat de la disciplina, l’ordre, els deures. 

Els docents han vist com la seva figura perdia crèdit a marxes forçades. Són els sospitosos habituals, els caps de turc preferits, els culpables de tot plegat, sempre en el punt de mira. I no tenen eines per defensar-se de tota mena d’atacs: han de procurar impartir tots els continguts del currículum mentre els modifiquen les lleis educatives cada dos per tres; han de vetllar per un bon clima a l'aula, però sense alçar la veu, sense remetre a la idea de penalització, sense fer res que pugui ser susceptible de derivar en una tutoria improvisada amb uns progenitors indignats perquè el fill o la filla els ha explicat que el professor l'ha contrariat a l’aula.

També han de partir de la base que hi ha uns coneixements mínims assolits en etapes anteriors, i han de manegar-s'ho així com poden quan la realitat contradiu la teoria. Han d’esquivar conceptes que provoquin cap mena de frustració en l’alumnat; abandonar el bolígraf vermell per atenuar un impacte visual i emocional no desitjat; evitar que hagin de fer tasques a casa per no estressar els estudiants ni els seus pares. També han de conèixer les necessitats especials dels alumnes i, a més a més, han de muntar-s'ho perquè els tractes personalitzats no obstaculitzin el progrés general d'una aula amb ràtios impossibles. 

I, sobretot, quan surten els resultats de l'informe PISA, el professorat ha d'acotar el cap i endur-se'n les mans al clatell mentre prega que, per variar, ni que sigui per una vegada, no disparin tot d'una al docent.

Laura Gost, 17.12.2023

 

E.E.300 ÉS POSSIBLE LA RECONCILIACIÓ ENTRE CATALANS?

Els fets del 2017 han deixat ferides. Encara couen. La repressió va ser dura i s'ha allargat. Va generar una forta distància entre catalans. També van ser sagnants –i tampoc s'han resolt– les divisions dins l'independentisme. Tot això és un llast que arrosseguem... Hi hem d'afegir els problemes autòctons... com els de l'educació, la sanitat, la gestió de la immigració, el retard en la incorporació d’energies renovables, la manca d’habitatge assequible, el turisme necessari però excessiu... Però el més greu, el que ens tenalla, el que afecta tota la governança i l'harmonia social, és la incapacitat de tots plegats de mirar enrere sense rancúnia. Han passat set anys des de l’1-O. Quants més n’hauran de passar? Quan serà possible la reconciliació? Quan deixarem de retreure’ns el que uns i altres vam fer durant el Procés? Algú no es va equivocar? ¿De veritat algú creu que no es va equivocar en res?... cal que es deixin de buscar culpables i es busquin sortides... Sobre quins pilars? N'hi ha tres de troncals: diners, llengua i sobirania. Cap dels tres és fàcil. Res mai no és fàcil. I bé, en la societat catalana hi ha una àmplia consciència que el finançament llasta l'economia i l'estat del benestar. També un reconeixement estès i factual que l’ús social del català està reculant i posant en perill la viabilitat de l’idioma. I després tenim el coll d'ampolla de la sobirania... El pitjor és la paràlisi, instal·lar-nos en la impotència o la batussa. La fragmentació política i el desànim social no hi ajuden...

Ignasi Aragay, 28.4.2024