pd 914

​EL PUNT ? 20 de febrer del 2006

APROFITAR EL TEMPS

​Joan Ventura

Ens aixecàvem a les set del matí i tornàvem a la vesprada. Anàvem a escola a un poble veí, set quilòmetres que fèiem amb un carrilet tant atrotinat com enyorat. Dotze hores fora de casa, sense monitors, amb la carmanyola i litines per amorosir l'aigua. Teníem vuit anys. Ara els nens els portem amb cotó fluix, els duem amb cotxe davant la porta de l'escola; al migdia els programen activitats perquè no s'avorreixin i ens oblidem que jugar és molt sa i no costa diners. Quan surten del col·legi tenen més activitats, i ja no parlem dels que són esportistes! Tot sigui pel bé dels fills, que amb la Game Boy, la Play Station, els jocs d'ordinador i la televisió tenen la resta d'hores ocupades. La proposta de la sisena hora lectiva ha sacsejat la comunitat educativa quan el tema no és fer més hores... sinó com s'administren les 8 hores que la majoria de nens passen al col·legi, i les altres quan no dormen... Sense generalitzar, hi ha molts pares que voldrien que els nens es fessin grans sense passa per casa... A molts països d'Europa fan menys hores. Per tant, s'ha de deduir que a Finlàndia o Dinamarca aprofiten molt més bé el temps. Aquesta és la qüestió.

pd 913

​ARA dissabte, 14 de gener del 2017

ELS "NIMILEURISTES" AFORTUNATS

Toni Güell

​“El pitjor de tot és que, a contracor, molt a desgrat meu, començo a sentir-me afortunat”. M’ho diu l’Arnau, un doctor en sociologia de 35 anys que cobra 600 euros al mes per donar classes en una reconeguda institució educativa de Barcelona. Després de viure la precarietat ja durant el doctorat, l’Arnau va trobar feina en un centre privat on cada any donava la mateixa assignatura i on, malgrat això, cada any se li negava el contracte i se li pagava com si fos un conferenciant o una persona que impartís un taller ocasional... I tot i així, per honestedat intel·lectual l’Arnau es nega a dir que “el poder l’oprimeix” o que “el capitalisme l’explota”. “No poden atribuir-se estats intencionals a ens macro”, afirma. Avui, aquesta persona cultivada que, com ha fet sempre, es nega a caure en les temptacions equivocades del pensament, no pot evitar la perversió, incipient però existent, de sentir-se un afortunat perquè finalment té un contracte.
...

la Joana confessa un sentiment similar al del testimoni anterior. No pot evitar sentir-se afortunada. No està a l’atur. I no li passa com a aquella amiga que, amb un contracte de 4 hores diàries, ha passat el Nadal treballant-ne 12 pel mateix sou ridícul en una botiga d’una multinacional de la roba.

Primer va ser la precarització. Ara, a poc a poc, va arribant el segon estadi de l’ofensiva: la submissió de les consciències...

... la temptació de dir que “estan guanyant” és cada vegada més inevitable. Durant els últims anys, el pensament de la resistència, o la resistència del pensament, han estat laminats de manera implacable, i, excepte en sectors especialment polititzats, la joventut va tendint, sovint sense adonar-se’n, cap al moment dramàtic i subreptici en què interioritzarà la ideologia que la condemna al semiesclavatge i a la manca d’emancipació a llarg termini...

pd 912

​ARA dissabte 16 de maig del 2015

​TOREROS

Empar Moliner

Es tracta que un home, vestit amb una mena de leggings estrets de lluentons que marquen paquet, es posi de puntetes, premi el cul i clavi diversos ganivets eficaços a les zones vitals d’un remugant fins que aquest, després de voltes, agonia, dolor, ràbia i atordiment, s’agenolli i mori. Abans, l’ha hagut de destemptar, atabalar, per a gaudi del públic de dames amb mantellines al cap. Si ho fa molt bé, això de matar-lo, uns operaris li tallen l’orella a la bèstia amb un ganivet i l’hi regalen a l’executor, com a premi. Si encara ho ha fet millor també li regalen la cua. Es tracta de “ la fiesta nacional española”. L’espectacle de “ las corridas de toros”. En cap altre lloc del món es martiritza cap bèstia d’una manera tan organitzada i alegre.

El govern del Regne d’Espanya acaba d’aprovar que aquesta pràctica sigui declarada “patrimoni immaterial de la humanitat”. I, per tant, considera també que ha de “garantir els toros a Catalunya perquè vetlla per l’accés lliure de tots els ciutadans a la cultura”. A Catalunya el govern de la Generalitat les havia prohibit, les pràctiques que els dic.

Res com el ritual de la mort dels toros a la plaça pública em fa pensar en els mals del nacionalisme, aquest nacionalisme que t’impedeix ser racional. “A mi em farà més mal que a tu”, que diuen els que peguen o maten. Però res com tenir un fill petit que et pregunti coses, sense prejudicis d’aquesta mena, encara, per posar-te al davant del mirall. “Què li volen fer a aquest toro?”, em pregunta la meva filla. “Per què li fan mal?” Digues-li llavors que no, que la bèstia no pateix, que ha nascut per a això, si tens valor. Vejam si et creu, vejam si t’ho accepta. Digues-li que ha nascut per morir així i que li agrada. Parla-li de la cultura, del patrimoni immaterial. Vinga, xèrif, explica-l’hi a l’hora de sopar, vejam si t’entén. Et queda poc temps.

pd 911

​ARA  dissabte, 16 de maig del 2015
ALGÚ L'HI HAVIA DE DIR 

Albert Om                                                                

​Carta a Joan Tardà

No és refinat ni glamurós ni sibil·lí. Però vostè és una cosa molt més important: noble...

Que algú es mulli quan ens han faltat al respecte a tots -es digui Tardà o es digui Coscubiela- és molt d’agrair. Hi ha polítics a qui se’ls veu el llautó quan fan el número de cara a la galeria. A vostè no. A vostè el van parir així... Algú que va de cara i que planta cara, que no s’arronsa, que ja el poden amenaçar que el faran fora... Algú que diu el que pensa i que, contràriament al que podria semblar, té bastant pensat el que vol dir. Algú que renega sovint, però mai dels seus orígens.

I així, de la dignitat aniríem a parar a la coherència. Coherència amb la seva família republicana i amb la seva lluita antifranquista, primer al PSUC i Nacionalistes d’Esquerra i més endavant a Esquerra Republicana.
...
Fa uns anys que tots ens veiem amb cor d’exhibir superioritat moral davant dels polítics. Trajectòries com la seva, diputat Tardà, ens recorden que al Congrés, al Parlament o als ajuntaments hi tenim moltes persones (de partits diferents) que simplement són allà per millorar la societat on vivim tots.

pd 910

​ARA​ diumenge, 3 de maig del 2015

AQUEST NO ÉS UN ARTICLE CONTRA ELS POLÍTICS

Ignasi Aragay

“La política és massa important per deixar-la en mans dels polítics”. No és un eslògan del 15-M ni del Maig del 68 francès, no ho ha dit ni l’Ada Colau ni el David Fernàndez ni l’anticasta Pablo Iglesias. No. La frase és més veterana, la va pronunciar ni més ni menys que el general Charles de Gaulle,...

Quan la política queda exclusivament en mans dels polítics, corre el perill de caure en la trampa del poder pel poder, en la pèrdua de sentit i de realitat, en el regne de taifes. No parlem del càncer de la corrupció, sinó d’una cosa alhora més profunda, subtil i perillosa: el segrest de la política per la política. La política, entesa com l’organització del bé comú, l’hem de fer tots, ha de ser una tasca col·lectiva, no l’encàrrec a uns professionals. No es pot externalitzar, no es pot privatitzar. El sistema ha de ser mixt: calen professionals de l’administració -alts i no tan alts funcionaris- i alhora que els ciutadans hi participin activament. La participació política l’hem d’entendre com un servei social obligatori i permanent, que s’exerceix des de la feina, l’associacionisme, la cultura, l’empresa, a les xarxes, arreu. Una participació que, naturalment, exigeix transparència en l’exercici del poder polític.

... La política municipal és fàcil d’entendre perquè tracta coses concretes: per on fem passar un carrer, quin pressupost donem a l’escola, quants guàrdies urbans necessitem... Els ajuntaments, sobretot els petits, haurien de ser escoles de política, no llocs de disputa partidista. Espais per aprendre a fer prevaldre l’interès general...

La política necessita aire fresc permanent, ingredients nous.Necessita més ideologia -recuperar el debat de les idees- però menys sectarisme. Necessita recanvis sense menysprear les continuïtats -què se n’ha fet dels historiadors?-. Necessita més filòsofs i no tants economistes, més pedagogs i no tants advocats, més científics i menys periodistes. Més ètica i menys èpica. Sí: encara que ho sembli, aquest no és un article contra els polítics, sinó a favor de la política. Deixar que els polítics facin sols la feina és fer-los un trist favor. De Gaulle tenia raó. Els polítics passen, la política queda.

pd 909

​ARA 21 de novembre del 2014

LA NORMALITAT DEMOCRÀTICA

Sebastià Alzamora​

... El govern espanyol està convençut de trobar-se davant d’un nou cas Ibarretxe, en què una vegada doblegat el líder s’acaba la història. No han entès que es troben en el cas completament invers: Ibarretxe va presentar estrictament en solitari una proposta que no tenia possibilitats de prosperar, perquè no tenia suports polítics ni socials suficients...

A Catalunya succeeix el contrari. De suports polítics i socials en sobren, i no és un president autonòmic el que estira les masses, sinó que, justament a l’inrevés, és la ciutadania la que per una vegada dicta a un president la política que cal fer. Mas no està dominat per ERC ni per cap partit polític, sinó per la ciutadania de Catalunya, i això l’honora... Ell ja ha fet de sobres el tros de camí que li corresponia, i la resposta, després d’aquests anys, ha estat una querella d’una Fiscalia falsificada. Quina por. Qui el succeeixi, sigui del partit que sigui, haurà de saber estar a l’altura i fer encara un pas més enllà.

Mentrestant, que el portaveu del PP català Santi Rodríguez digui que la querella contra el president de la Generalitat “forma part de la normalitat democràtica” dóna una idea clara de l’aberració dins la qual ens movem.

pd 908

ARA dissabte, 21 de març del 2015

CATALUNYA? DERROTADA (i 2)

Suso de Toro

​(... continuació)
​

No es tracta de ser de dretes o d'esquerres però tampoc de no ser ni de dretes ni d'esquerres

​... ​ Del que es tracta és de ser espanyolista. Que es preparin els "antiespanyols"...
...
A hores d'ara són inversemblants les apel·lacions genèriques al federalisme i a una reforma vaga de la Constitució, però també és trist que les coses hagin arribat aquí com ho han fet, no està clar que Catalunya tingui la força per construir aquest estat propi... No hi va haver diàleg abans i no hi haurà pietat després. No hi haurà dignitat per al vençut.
...
Lliurar-se amb el carnet a la boca i els braços amunt no salvarà ningú en particular i afebleix la posició del conjunt del país. A Catalunya la volen derrotada. Davant d'un conflicte polític plantejat amb la lògica bèl·lica, com és aquest, hi ha tres sortides: guanya un, guanya un altre o es pacta armistici i es negocia. Rendir-se només és rendir-se, ser vençut. Cal tenir força tant per guanyar com per aconseguir un armistici. L'estat espanyol demostra que utilitza tota la força legal i il·legal, no li calen reforços. La societat catalana només té la seva ciutadania, i la necessita tota.