E.E. 42 El futur del català

... L’afebliment de la llengua catalana no es deu a l’increment de la immigració, tampoc al caràcter internacional de les dues darreres onades, és el senyal de la crisi del sistema de reproducció demogràfica i social. Tres han estat al nostre parer els principals factors que hi intervenen. Primer l’hostilitat d’un Estat vertebrat sobre el nacionalisme espanyol que considera el català com una llengua subordinada i en competència i no ha deixat de torpedinar el paper del català en la reproducció social... El segon, l'evolució del sistema capitalista...En tercer lloc, l'adopció de la lògica neoliberal per part de l’elit política catalana i l’extensió a les institucions...

La pregunta clau des d'una perspectiva sistèmica és: ¿el català pot tornar a ser vist com una eina i emblema de mobilitat social ascendent? Des d'una perspectiva política, en comptes de tocar el flabiol de la diversitat com a avantatge per a la competitivitat, la qüestió és: ¿amb un 20,6% de la població nascuda a l'estranger –un 20% dels boomers i un 39,7% dels mil·lennials–, quin és el seu lloc en el demos català, en la comunitat política que configura la nació catalana?

Andreu Domingo, 17 d'abril de 2022

E.E. 41 Viatge al gresol de Salt...

“No hi ha convivència, hi ha tolerància”

... Dels 32.230 censats a Salt, el 39% (12.421) són d'origen estranger, segons l’Idescat. Ara bé, aquestes xifres només tenen en compte les persones en situació regular; les que no tenen papers no surten als registres. El poble, en tan sols deu anys, va passar del 6% al 42% de població immigrada –si es comparen les xifres del 2000 i el 2010... tots els entrevistats coincideixen en assenyalar que a Salt “no hi ha convivència, sinó tolerància” entre les diferents cultures que comparteixen els carrers. 

“Cadascú va a les seves botigues, als seus bars, i manté els seus costums. Els catalans amb catalans, els marroquins amb marroquins i els sud-americans amb sud-americans”, certifica l’Ibrahim. En Josep hi coincideix: “No hi ha relació entre nosaltres; ells viuen allà i nosaltres aquí”... 

Maria Garcia, 17.4.2022

 

E.E. 40 La millor festa major d'estiu

La millor festa major de cadascú és la seva. Aquella de la sortida de l’adolescència, quan tastes els primers brins de llibertat i de dubte, els primers petons i marejos. Després, amb els anys, tot agafa la consistència del record i la nostàlgia, de la dolça i mimètica repetició. En el meu imaginari la festa major ideal és muntanyenca, acordiònica... Dels calaixos surten vestits de mudar, camises planxades i pantalons sense estrips. Per unes hores ens sentirem un poc ridículs i cofois, què coi. Ai, la festa!, martiri per als tímids i prudents... (la Montse i l'Àngela, la Maria i la Carme) es desviuen pels detalls. Sense elles res no seria el mateix. No és un elogi masclista ni cursi: és la pura realitat. Les festes majors tenen ànima de dona sensual, encisera i burleta. Festa es declina en femení: els homes som comparses voyeurs, incòmodes quan toca fer volar la imaginació, deixar que el cor s'eixampli...

Quan cau la nit, neix la passió. Vells i mainada per fi dormen. Ara va de bo. Els músics afinen, els gots s’omplen i es buiden amb deler inusitat... Els homes grans i joves van embalats, però són les noies, altives i segures, les que porten el ritme i decideixen. Com si fos una coreografia assajada, s’aniran aparellant en un atzar estudiat, entre elles i amb ells. No tothom en sortirà ben servit. La vida no és justa ni raonable, és dolor i passió, desfici i voluntat. I que hi hagi sort, amigues i amics. Que avui és festa, la millor festa major!

Ignasi Aragay, 14.8.2022

L'amanuense el dedica especialment a la M.A.B.B.

E.E. 39 No l'oblidarem, Sempé

... L'obra del dibuixant Sempé va molt més enllà del Petit Nicolas i es diversifica en més de quaranta àlbums i milers d'il·lustracions, moltes d'elles publicades o exposades en capçaleres, museus i certàmens de referència. Podem descriure la seva obra de mil maneres, però sens dubte és un elogi, i a la vegada una defensa, de la bondat: la bondat humana, la bondat del món, que és una creació ben feta, com deia Jorge Guillén. Aquesta idea de la bondat no és naïf, ni ensucrada, ni acomodatícia: al contrari, és commovedora i comprometedora...

Sebastià Alzamora, 13.8.2022

 

E.E. 38 Qui té por de la sardana?

El juliol passat la Fira Mediterrània de Manresa presentava el programa de la 25a edició, que tindrà lloc a l’octubre. La Fira —que, recordem-ho, reivindica la música d'arrel popular i tradicional— no ha programat cap proposta artística relacionada amb la cobla... La sardana és encara entesa com a sinònim d’antigor, d’avorriment. És la dansa dels quatre catalans amb barretina, la tradició oposada a la modernitat. Per això als grans mitjans no se'n parla: es parla (constantment) de flamenc i dels grans festivals de música, es parla dels castells per fer sortir la cultura popular autòctona, i no es diu pràcticament res del món de la cobla i de la sardana, ni del gran nombre de concerts, aplecs, concursos i ballades que es fan arreu del país... quan apareix la cobla sol ser perquè hi ha alguna proposta trencadora,  ei, però que quedi clar que aquests no fan sardanes, que aquí sí que us ho passareu bé... Ja ho deia Jordi Lara no fa gaire: tendim a acomplexar-nos del nostre patrimoni, en lloc d'entendre que és únic al món i valorar-lo com ho farien altres cultures.

La sardana fa por, però qui té por de la sardana és qui no la coneix... Qui encara es pensa que els qui la ballen són quatre vells i no colles de joves sardanistes... Com si la sardana, tant la música com la dansa, no es renovessin constantment. Això és el folklore —la capacitat d’adaptació d’una manera espontània als nous contextos—, i això és el que fa la sardana i que avui dia ningú no s’atreveix a ensenyar.

Gemma Bartolí, 20.8.2022

E.E. 37 El Barça després del fracàs col·lectiu

... el president del Barça no pot reaccionar dient que el que ha passat al Camp Nou és una vergonya. No tot el que passa en un camp de futbol és culpa del president, però sí que és responsabilitat seva...  El Barça va caminar sol i ara cal una explicació i no un relat.. La ja tristament històrica nit de l’Eintracht de Frankfurt és la culminació de fenòmens preexistents. Hi ha un soci "airbnb" per al qual el carnet és una font d'ingressos o d'estalvi, sense que se'n senti gens culpable davant la milionada de la indústria del futbol que cada dia li refreguen pels nassos. De tant alliberar el seu seient, ha acabat per alliberar-se del vincle afectiu que tenia amb la seva condició de soci, i ha convertit el carnet en un títol de propietat que administra amb l'interès d'una relació mercantil. I la televisió ja fa molt de temps que expulsa els aficionats de la grada. El món ha canviat molt, tant, que el Barça i els seus socis han d'anar pensant quin sentit ha de tenir en el futur ser més que un club. Perquè això de dijous no va ser només un fracàs organitzatiu. Va ser un fracàs social i institucional.

Antoni Bassas, 16.4.2022

 

E.E. 36 Monitor d'esplai

De cap col·lectiu n’hem fet tanta broma com del teu, monitor d'esplai. Esplaiero, n’hem dit. Xirucaire, també.... Avui sou diferents. He vist que no porteu els famosos paquets de puré i de sopa (que pesen poc) amb els paquets de frankfurts, i, en canvi, sí, pots de cigrons (que pesen el que no està escrit). Les motxilles també han canviat per a millor. Són precioses. Amb un compartiment a baix de tot per al sac –que ben pensat, així, si plou, no es mulla i és fàcil de treure– amb unes nanses per als polzes, amb un cinturó ronyonera perquè, esclar, ara els excursionistes porten mòbil, amb unes corretges per a la màrfega... Ara ja no es va d'excursió amb xiruques...

... el nou concepte de monitor d'esplai. Algú de divuit anys que, perquè vol, decideix dedicar el temps lliure a algú de catorze, quina meravella. Amb uns altres cabells, igualment rebels, amb una altra alimentació, igualment tan divertida, amb la mateixa simpàtica comprensió pels agònics pares, ara, esclar, pendents del mòbil. Jo vaig anar amb una motxilla i unes tendes prehistòriques d’excursió, amb aquells monitors de qui ens vam enamorar, que fumaven, que parlaven del Mecanoscrit del segon origen en broma, que sabien encendre foc. Ara sóc la mare, la que espera notícies. La que sap que fer feliç un adolescent costa molt, i que quan passa s'ha de celebrar. La que està contenta d'haver dit: “Hi vas!” La que es mor d'enveja, perquè hi aniria.

Empar Moliner, 16.4.2022

Nota de l'amanuense: El dedico a la C.T., la R.R.T. i la P.M. i a tots els altres monitors que he conegut.