pd 796

EL PERIÓDICO DE LA SEMANA del 8 al 14 de juliol de 1996

L'ÚLTIM LLIBERTARI

Rai Ferrer

Enrique Tierno Galván definí Durruti com "una persona excepcional que complí rigorosament amb el seu deure". Un solidari que el dia de la seva mort l'única propietat que tenia era la muda de roba que duia el sarró.

El cadàver de Durruti fou enterrat en una tomba anònima del cementiri de Montjuïc. Al barri obrer de El Polvorí hi ha una plaça amb el seu nom...

Però qui era aquest home, valent fins a la temeritat, tan desconegut de les noves generacions? Per què s'oblida el líder anarquista? Possiblement perquè els obrers revolucionaris espanten el poder...

Buenaventura Durruti nasqué a León el dia 14 de juliol de 1896 i morí al front de Madrid el 20 de novembre de 1936...

Accident o assassinat premeditat, els historiadors segueixen omplint pàgines amb la seva mort, però són molt pocs els que recorden que, amb la desaparició de Durruti, la revolució llibertària de Catalunya i Aragó, quedà escapçada per sempre més.

...

Fill d'un obrer del ferrocarril, Durruti fou el més prestigiós dels militars anarquistes i llur biografia personal supera amb escreix qualsevol episodi de la millor novel·la d'aventures...

pd 795

EL PERIÓDICO DE LA SEMANA del 8 al 14 de juliol de 1996

REBELIÓN ANTE LA LEGALIDAD

J.M. Solé Sabaté

Un fantasma recorria Europa, el del desig d'una més gran justícia social. La majoria de l'exèrcit espanyol fou rebel a la legalitat republicana: havia estat instrumentalitzat com a braç executor de la defensa dels interessos dels poderosos i privilegiats en una societat dèbil i pobre com ho era l'Espanya dels anys 30. 

L'exèrcit, motu propi, fou també bel·ligerant: es negava a supeditar-se al poder civil. Vet aquí un punt clau del conflicte que donà pas a la guerra fratricida. Una societat escindida entre uns poders fàctics i hostils a la República i una massa de població que veia en aquesta mateixa República el remei miraculós que faria realitat les seves esperances.

La pau no fou possible per l'acció premeditada i agressiva dels qui pretenien mantenir els seus privilegis... Els espanyols s'enfrontaren sense treva ni quarter per la defensa dels seus propis ideals socio-polítics...

Un riu de sang dividí vencedors i vençuts. Aquells amaguen les seves vergonyes, però continuen beneficiant-se dels seus trofeus. Els vençuts han estès una mà generosa que oblida - crec que en excés - el passat per tal de construir el futur.

pd 794

EL PERIÓDICO DE LA SEMANA, del 8 al 14 de juliol de 1996

BARCELONA HERIDA

Josep Maria Huertas

Als 60 anys de l'inici de la Guerra Civil espanyola queden als carrers de Barcelona rastres del conflicte que marcà la vida d'aquest país durant generacions. En un passeig imaginari poden contemplar-se aquestes petjades del passat i recrear moments i situacions.

...

No hi ha plaques per recordar els bombardeigs, quelcom que no s'ha esborrat de la memòria col·lectiva. El 13 de febrer de 1937, un vaixell intentà tocar amb els seus canons la fàbrica Elizalde, que estava a l'encreuament del passeig de Sant Joan amb Còrsega. Fallaren, però les bombes caigueren a prop, en el passatge Gaiolà. Era el primer d'una llarga sèrie.

El pitjor bombardeig de tota la guerra fou el dels dies 17 i 18 de març de 1938. Joan Villarroya ha calculat que aquells dies moriren 979 persones... Les bateries antiaèries del Turó de la Rovira poca cosa podien fer per evitar aquells bombardeigs sobre una ciutat oberta.

Els refugis eren el recurs contra les bombes...

La metralla de les bombes del 30 de gener de 1938 segueix present en el mur de l'església de la plaça de Sant Felip Neri. Van morir 20 nens aquell dia.

...

Per alguna incomprensible raó, els bombardeigs - els més durs de la guerra d'Espanya - no figuren a la cronologia de "Crónica de la Guerra Civil Española" editada recentment per Plaza &Janés.

pd 793

PRESÈNCIA 12 de gener de 1997

A CATALUNYA NO SE N'HA PARLAT MÉS

Pau Lanao

... l'interès que indubtablement té per a la crònica recent de Catalunya els testimonis de les persones que, procedents de més de cinquanta països, la van defensar també de l'aixecament facciós. Precisament va ser a Barcelona on van sortir de forma espontània els primers voluntaris al front d'Aragó d'entre els atletes (i els seus acompanyants) que havien de participar, a partir del 19 de juliol de 1936, en l'olimpíada popular de protesta contra els jocs de Berlín utilitzats per Hitler per fer propaganda del seu règim. I va ser també a Barcelona on el 15 de novembre de 1938 van rebre l'acomiadament emotiu del poble amb un encès discurs de Dolores Ibarruri, Pasionaria, que els va animar a tornar quan " l'olivera de la pau floreixi", la qual cosa hauran pogut fer seixanta anys després uns 400 supervivents...

Magí Crussells... opina que, als que com ell no han patit en carn pròpia el franquisme, els cal saber qui eren els brigadistes i per què van venir a defensar la República, i relaciona la possibilitat de rescatar aquesta part de la història amb el fet de donar per culminada la transició, la qual cosa no serà possible fins que es trenqui el pacte de silenci que l'ha presidit...

pd 792

PRESÈNCIA 12 de gener de 1997

UN VIATGE D'ANADA I TORNADA

Carme Vinyoles

Molts antifeixistes alemanys, italians i polonesos que al juliol de 1936 estaven exiliats a Espanya, es van posar espontàniament al costat de la República... Ells, juntament amb obrers francesos que treballaven prop de la frontera i alguns atletes i acompanyants que s'havien desplaçat a Barcelona per participar en l'Olimpíada Popular alternativa a la de Berlín, van ser els primers estrangers que van agafar les armes contra la sublevació facciosa... van lluitar com a milicians als fronts d'Aragó, de Madrid i posteriorment van ingressar a les Brigades Internacionals, formades oficialment el 22 d'octubre com a suport al bàndol republicà, davant l'evidència que la política de no-intervenció era sistemàticament vulnerada pels règims autoritaris d'Alemanya, Itàlia i Portugal.

...

Les Brigades Internacionals estaven compostes per 40.000 combatents de més de 50 països principalment francesos, austro-alemanys, polonesos, italians, nord-americans, britànics, iugoslaus, canadencs, escandinaus i russos, i un terç d'aquests hi van deixar la vida. El fet que la publicitat remarqués la participació d'artistes, escriptors, estudiants, metges, enginyers, va presentar les unitats com la tropa dels intel·lectuals, tot i que molts voluntaris van ser treballadors fabrils.

L'1 d'octubre de 1938 la Societat de Nacions va aprovar la seva retirada del territori espanyol i el 15 de novembre es van acomiadar desfilant per Barcelona...

pd 791

EL PUNT DIARI dijous 16 de maig de 1996

"SEGLE XX" OFEREIX UN DOCUMENTAL SOBRE LES BRIGADES INTERNACIONALS

Redacció

... És la crònica sentimental de tots una generació de l'esquerra europea, una generació que està a punt d'extingir-se. I evidencia que gairebé tots els voluntaris tenien una visió romàntica i simplista dels orígens polítics i socials del conflicte espanyol.

Entre feixisme i antifeixisme, per damunt de les seves causes internes, des del punt de vista de les idees, de les emocions, dels entusiasmes i dels odis, entre reacció i progrés, entre barbàrie i humanitat, la guerra espanyola va tenir un abast mundial. 

En aquest context, els motius que van empènyer cap a Espanya entre 40.000 i 60.000 persones de més de 60 nacionalitats van ser sobretot polítics, però també ètics, barrejats amb l'afany d'aventura i la fugida d'una crisi econòmica que feia estralls... 

L'element comunista va ser fonamental - quasi el 85% dels brigadistes ho eren - i es va combinar amb altres factors: els antifeixistes italians i alemanys lluitaven contra les dictadures dels seus països...

pd 790

AVUI  dissabte, 14 de setembre de 1991

ESTEM BUITS

Josep M. Espinàs

... què hi ha dins una clau de ferro.

"La primera cosa certa és que és feta de buit. Tot l'univers és essencialment format de buit, i una manera d'entendre-ho és imaginar-nos que la nostra clau augmenta tant de dimensions que es fa gran com la Terra. A aquesta escala, els àtoms que compondrien la clau gegant tindrien la mida de les cireres.

Però encara hi ha una cosa més sorprenent. Suposem que agafem amb la mà un d'aquests àtoms de la mida d'una cirera. Si l'observem, fins i tot amb un microscopi, ens serà impossible veure el nucli, massa petit encara per a aquesta escala augmentada. Hem de convertir l'àtom-cirera en un enorme globus de 200 metres, i a desgrat d'aquest volum impressionant, el nucli de l'àtom no serà més gran que un minúscul gra de pols. Això és el buit de l'àtom"

D'altra banda, suposem que vull comptar tots els àtoms d'un gra de sal, i que sóc tan ràpid que puc identificar-ne mil milions per segon... necessitaré més de cinquanta segles (5.000 anys) per efectuar el cens complet de la població d'àtoms que hi ha en aquest minúscul gra de sal. I per fer-ho més plàstic: si cada àtom d'un gra de sal tingués la mida d'un cap d'agulla, el conjunt d'àtoms que hi ha dins aquest gra de sal cobriria tot Europa amb una capa uniforme, d'un pam d'altura.

Però a desgrat d'aquesta enorme quantitat d'elements que hi ha a l'interior d'una partícula de matèria, aquests elements són tan infinitament minúsculs i estan tan separats, que entre ells hi ha un buit immens... Les partícules de vida que constitueixen una clau de ferro, per exemple, es mouen en un enorme desert buit.

... si tots els àtoms que componen el meu cos s'agrupessin fins a tocar-se, jo ja no seria visible. Mai més ningú no em podria veure, perquè suprimint el buit que hi ha en el meu cos, la meva substància quedaria reduïda al volum d'un gra de pols ínfim, inferior a un mil·límetre: algunes mil·lèsimes de mil·límetre.

No som res, que deia aquell. Realment, des del punt de vista "matèria" som pràcticament res. El gran misteri és com les minúscules fonts d'energia es mobilitzen en el buit el nostre cos. Tots som un gran buit dissimulat. Encara que alguns no ho dissimulen tant...