pd 967

​AVUI, 24 de juny del 2006

ESGLÉSIA I CATALUNYA

Isabel-Clara Simó

Ara que estem en ple frenesí de la declaració de renda, convé recordar que el col·lectiu Església Plural de Barcelona ens anima a no posar una creu en l'apartat on se'ns pregunta si volem contribuir a les despeses de l'Església i sí allà on diu que volem invertir aquests diners en fins socials. El raonament que empren és ben senzill: mentre hi hagi una emissora com la COPE, que es manté gràcies als esforços tributaris dels creients, i que és hostil i bel·ligerant amb els catalans, ens hem de negar a donar a l'Església el nostre suport econòmic.

Església Plural​ també diu que si paguem per a fins socials estem contribuint al veritable esperit cristià, i, a més, ens recorda que el govern espanyol té un acord amb el Vaticà per tal de sustentar l'Església espanyola. La conclusió és que ningú hi surt perdent i en canvi els catalans ens estalviem la humiliant experiència de pagar els qui ens insulten.

Tanmateix, durant la campanya de l'Estatut vam viure una posició molt diferent per part de l'Església espanyola, que deia que la unitat d'Espanya calia que fos preservada. No sóc dels qui creuen que l'Església, com qualsevol altra institució, no tingui dret a prendre posicions polítiques, però em crida l'atenció que sovint es produeix un contrast entre una Església carca, integrista i assimilacionista i una altra de progressista, que, veges tu per on, sempre està situada a Catalunya. Espero que no em retraureu que parli de l'Església amb llibertat, perquè, com veieu, ho faig amb tot el respecte. ¿Estic, però, equivocada, en aquesta observació que hi ha certes contradiccions entre l'Església espanyola i la catalana?

pd 966

​EL PUN​T dimarts, 27 de juny de 2006

MALS QUE NO VOLEN CRITS 
Miquel Pairolí

Com que l'economia va bé, sembla que tot rutlla... Vol dir que les xifres macroeconòmiques són favorables, en els termes d'una concepció ortodoxa... El producte interior brut creix..., tot i la desindustrialització i la deslocalització. Els índex d'atur es mantenen per sota del 10%, el consum privat funciona a bon ritme, les xifres mensuals de venda de cotxes fan goig, igual que la producció de ciment i els beneficis de les grans empreses. Un panorama de riquesa i de prosperitat, adequadament esbombat... Però resulta que... també pugen les vendes de Prozac i de cocaïna, mentre l'estat es neteja la consciència muntant croades antitabac. Creix la violència a tots els nivells, no solament la delictiva, sinó també l'agressivitat ambiental. Escolteu els professors de secundària per saber quina és la situació als centres d'ensenyament, les dificultats que tenen per poder fer  el més elemental, que és ensenyar. Tot això i d'altres realitats igualment reveladores passa ara mateix i aquí, però com que l'economia va bé tot és pàtria.

Diumenge es va fer evident una altra de les patologies que ens afecten: la indiferència política. Passar de votar i anar a la platja és una cosa guapa. N'hi ha que en presumeixen, en comptes d'avergonyir-se'n... Ara no es vol pensar en la política igual com es renuncia a la religió: per comoditat. Fora noses, un maldecap menys. És més interessant la tecnologia, la meravella dels telèfons mòbils d'última generació, per exemple. D'això sí que no se'n pot passar. Subjectes entabanats i alienats, estacats a la cadena de producció i consum. Som rics i tenim de tot, però estem malalts, d'uns mals que no volen crits.

​

pd 965

​AVUI dimarts, 22 d'octubre de 1996

DELS MOVIMENTS D'ESGLÉSIA A LA MILITÀNCIA POLÍTICA (i 2)

​Jaume Lorés

...

Però les coses han canviat força... El tema no és l'eficàcia social del cristianisme sinó la possibilitat de la fe. Hi ha uns reptes de la ciència, i del cientifisme dogmàtic, de la interpretació dels Evangelis, de la realitat de la persona de Jesús com Crist i de la mateixa existència de Déu que és l'origen de les crisis de fe actuals. L'actual teologia no sap com donar-li resposta. Mai el cristianisme s'havia trobat en una conjuntura tan difícil. Però no s'ha de perdre l'esperança que sabrà trobar resposta. Encara que li costi molt. No s'han d'enyorar temps passats sinó encarar-se amb el present. No s'ha de caure en l'espiritualisme desencarnat però s'ha de recuperar la visió de l'Esperit. Hi ha, a més, unes noves generacions que no estan marcades per les aventures generoses del progressisme catòlic d'abans de la democràcia i la seva crisi ulterior...

... s'ha fet justícia a uns capítols de la nostra història que van comportar molta generositat, fe i bona fe, d'un sector de l'Església de base catalana. Cal esperar que un renovament radical de la teologia, l'exegesi i la mateixa litúrgia pugui donar a aquests homes respostes a algunes preguntes sobre la fe que en algun racó de la solitud dels seus cors es deuen plantejar de tant en tant...

pd 964

​AVUI - dimarts 22 d'octubre de 1996

DELS MOVIMENTS D'ESGLÉSIA A LA MILITÀNCIA POLÍTICA (1)​

​Jaume Lorés

... Joan Costa demostra en la seva tesi que la gran majoria de polítics catalans que ocupen des de la democràcia càrrecs importants en la Generalitat, el Parlament, els Ajuntaments, les Diputacions i els partits es van formar i van adquirir tot el bagatge intel·lectual i caracteriològic​ en els moviments d'església, des de l'escoltisme fins a les rutes de Montserrat, en aquells anys en què una part important de l'Església catalana es deslligà del nacionalcatolicisme i, en oposició clara al règim i  a la jerarquia eclesiàstica, va formar un espai de llibertat, progressisme, nacionalisme i importació de la cultura catòlica europea més avançada i perseguida pel Sant Ofici...

En veritat van succeir dos fenòmens paral·lels. D'una banda, la situació d'uns sectors progressistes de l'Església catalana que, malgrat tot, tenien el monopoli guanyat a pols netament, de la formació dels joves amb inquietuds de la generació dels anys 60. D'altra banda, la teologia avançada d'aquella època feia que la fe portés el que s'anomenava compromís temporal i que significava en la pràctica involucrar-se en la política social i nacionalista avançada, conseqüència de les exigències d'aquesta fe. Això va conduir els joves militants catòlics que seguien aquesta línia a concretar el seu compromís polític d'origen religiós en els partits polítics d'oposició de tots els colors, després que el Concili proclamés la llibertat política dels cristians i (en) partits d'extrema esquerra, com Bandera Roja primer i després el PSUC, gràcies al fet que Alfons Carles Comín va renunciar a l'ateisme militant.

pd 963

​EL PUNT / dimarts, 27 de juny de 2006

ELS EMPERADORS DEL NORD
Enric Ramionet

... No cal ser particularment sagaç per adonar-se que al sud, la relació amb els nens és una altra. Ni particularment vell per saber que aquí mateix, quan el nostre país no estava situat tan al nord, també era diferent. Aquesta setmana s'ha presentat un estudi sobre l'educació dels fills que destaca que un considerable percentatge de pares se senten desbordats, incapaços d'ocupar-se'n adequadament i de fer respectar les seves pròpies normes. No era difícil sospitar-ho.

Probablement perquè la natalitat aquí és tan baixa i els fills es tenen de manera calculadíssima i han esdevingut més l'excepció que la norma, arriben al món ocupant-ne el centre i immediatament descobreixen com orbiten al seu voltant tots els cossos que l'habiten.
 

La nostra societat, lloable en tants aspectes, té una relació malaltissa amb les seves criatures i com si ens dominés la mala consciència per haver-los convocat a aquesta vall de llàgrimes, hem bandejat del nostre manual d'educació el no i totes les seves possibilitats formatives... fenomen que els especialistes han definit com la síndrome de l'emperador. Petits tirans que manipulen, humilien i maltracten els seus pares, que no els professen cap respecte, ni accepten la seva autoritat.

A les terres del nord és molt corrent topar amb criatures posseïdes per un jo desbordant i que sota l'embadalida mirada paterna transiten pel món convençuts de la seva gràcia extraordinària, sense adonar-se que justament aquesta convicció és el que fa que a ulls aliens la perdin tota...

Que em perdonin els pares en general però em temo que ens hem de sotmetre a una dolorosa autocrítica i acceptar que les nostres criatures són més aviat carregoses, que han perdut aquella barreja d'ingenuïtat i determinació que fa que la relació amb nens d'altres latituds esdevingui molt més agradables. Balsàmica, fins i tot, quan t'adones que, i això és quasi un prodigi: no únicament els adults els donen instruccions sinó que ells en fan cas.

pd 962

​AVUI 24 de juny del 2006

SER PROFESSOR NO ÉS FÀCIL 
Maria de la Pau Janer

No us penseu que ser professor és fàcil. Es tracta d'una professió ben complicada, sobretot per als que es dediquen a treballar amb adolescents. L'adolescència, aquella època quasi eterna de contradiccions i dubtes. Una autèntica tortura per als educadors que han d'enfrontar-s'hi...

Tinc amics que treballen com a professors d'institut. Des de fa uns anys, la seva feina ha anat fent-se molt dura. Han de lluitar contra el desinterès dels joves, contra la passivitat generalitzada, i contra uns pares que han perdut el respecte per a la figura de l'ensenyant. En aquestes condicions, qui és capaç de suportar la tasca? Una ​amiga meva feia classes de català... mentre ella suava l'ànima explicant a la pissarra els pronoms febles, els seus alumnes organitzaven balls andalusos al mig de l'aula...
...

Quan algú et fa sentir ridícul, el perdó no és fàcil.

pd 961

​AVUI 25 d'abril del 2006

CAP EL TRILINGÜISME?

Francesc Puigp​elat

...

Ja tenim prou experiència per saber que el sistema d'immersió lingüística ​ha fracassat com a mitjà per promoure l'ús del català. El jovent castellanoparlant ( majoria a l'àrea de Barcelona) té una percepció del català com a llengua oficial, imposada, fictícia, artificiosa i que té escassa relació amb la realitat social. L'estudia amb resignació al cicle obligatori. Ara: quan arriba a la universitat, se n'oblida automàticament. El nombre de monolingües castellans rígids augmenta, perquè l'obligació del català genera anticossos entre el jovent.

... La immersió, del tot benintencionada, no ha tingut els efectes desitjats. Es va suposar que, amb el català a tot l'ensenyament bàsic, la llengua adquiriria prestigi i guanyaria en l'ús privat i l'ús social. Va ser un error. Molts joves catalans són només bilingües en teoria: a la pràctica passen olímpicament del català des del moment que tanquen la porta de l'aula... per als joves, el català és la llengua oficial i administrativa,  mentre que el castellà és la llengua del carrer i de l'oci, la llengua que té força i vitalitat...
...

El català està perdent la batalla davant del castellà. I la seguirà perdent.Potser la introducció de l'anglès com a tercera llengua debilitaria el castellà i donaria oxigen al català...