pd 1862 Sense els mestres, tururut viola

(arafa...)

Nota: val la pena llegir tot l'article a: https://www.ara.cat/opinio/mestres-tururut-viola_0_2127387288.html

... Igual que la llengua dels mitjans de comunicació públics ha de tenir qualitat per llei, per què la Generalitat no dedica els mateixos recursos (o més) a millorar el català de les aules? Per què no tots els nens tenen l'oportunitat de mamar un català genuí a l'escola? D'això en depèn la llengua del futur i el futur de la llengua. Em direu: prou feina tenim a lluitar perquè el català sigui la llengua vehicular que ara també ens hem de preocupar que sigui genuí. Doncs sí...

En tota la seva carrera laboral, els mestres no tenen cap obligació de fer cap curs de reciclatge de català... Hi ha coses més importants, em direu. Sí, com sempre. La presència de la llengua en segon terme per no trencar la convivència. La qualitat de la llengua en segon terme per no semblar mestretites...

... n’hi hauria prou que periòdicament tècnics lingüístics ajudessin els mestres de manera personalitzada, igual que es fa (cada cop menys, amb la precarització de l’assessorament lingüístic als mitjans) amb els comunicadors...

... el que ens hauríem de preguntar és per què no es valora com cal la feina de mestre, que hauria de ser de les més prestigioses i, en canvi, acaba sent sempre l'ase dels cops.

Maria Rodríguez Mariné

pd 1861 L'endemà de la sentència

(arafa...)

​... ​És molt probable que la sentència generi una gran onada d'indignació popular. Possiblement anirà seguida de mobilitzacions d’intensitat i extensió inèdites. Però és més difícil creure que la sentència, per ella mateixa, canviarà significativament la correlació de forces d'un dia per l'altre. Seria una ingenuïtat (una altra) pensar que el momentum portarà a un escenari radicalment diferent en cosa de dies i que ens durà a implementar la República de manera imminent.​.. ​

La independència només és factible, vist l’escenari, amb un canvi de fons en la correlació de forces. El xoc de la sentència, i la constatació que l’Estat no ofereix res que no sigui el tancament autoritari, pot ser un element positiu en aquesta direcció. Però l’efecte, probablement, no es veurà complet de manera immediata i, en tot cas, dependrà de les estratègies dels actors​...​

Jordi Muñoz

pd 1860 Tots podem acabar a la presó

(arafa...)

... deia Raül Romeva l'11 de novembre del 2018, quan portava 266 dies empresonat.

1) Que tots podem acabar a la presó. Això ho vas dir molt convençut. I ho vas repetir. Un dia o altre, per un motiu o per un altre, tots podem acabar a la presó.

3) Que et sap molt greu sentir polítics que es queixen dels privilegis que teniu a la presó: quin privilegi és estar aquí tancat?, preguntaves; quin privilegi és dormir cada nit en una cel·la?

6) Que t'agradaria que vinguessin a Lledoners comunicadors que tinguin veu a Espanya per intentar trencar el relat monolític que us vol equiparar els etarres. Fins i tot ens vas suggerir algun nom per si li podíem fer arribar el missatge.

8) Que amb el judici no s'acabarà res. Tot just començarà.

Albert Om

pd 1859 La revolució de l'últim trimestre

​(arafa...)

... A la classe, tothom sap cordar-se les sabates, tothom corre més, tothom s'aprèn el ball dels cargols, tothom dóna la talla pel Tibidabo abans que tu. Durant els mesos d'estiu creixes! Et cau una dent! Aprens a fer servir els coberts! Però vet aquí que quan comença el nou curs els altres també han crescut. Els han caigut més dents. I han après noves habilitats que a tu et semblen superpoders. Com per exemple pelar una poma a la manera dels grans: amb el dit gros sobre la pell de la fruita, mentre els quatre dits restants agafen el ganivet. Tot va començar a P3, on s’ha d’arribar sense bolquers. A la teva bossa hi havia molta més roba de recanvi per als “accidents"...

Però ser sempre l'última de piscina té un gran avantatge quan ets gran i mig any ja no importa. De gran, gaudiràs més...  perquè els nascuts l’últim trimestre solem tenir aniversaris pitjors. No podem fer una festa en un parc, perquè fa fred, i a dins de casa no ens hi caben gaires nens. A més a més, arriba Nadal i els regals solen ser més modestos i, sobretot, molt “pràctics” (paraula detestable) perquè d’aquí dos dies venen els Reis.*

Empar Moliner

*​Dedicat especialment a la Lluna​

pd 1858 Som el 15%

(arafa...)

És difícil no estar a favor de l’enunciat de la campanya Som el 80%,que impulsa Òmnium Cultural.​.. Si l’independentisme és més o menys la meitat, i els favorables a l’autodeterminació uns quants més, la majoria antirepressiva, el bloc de la decència, representa una amplíssima majoria de catalans que voldrien veure en llibertat els presos polítics i els exiliats per por a l’empresonament.​..  Aquest bloc de la decència pot servir per aïllar els partidaris de la repressió, de la mà dura, de l’anticatalanisme visceral. Però la majoria rellevant, la que ens pot permetre avançar i sortir de l’atzucac, és la majoria que entén que Catalunya és un subjecte polític i que ha de poder decidir el seu futur. Aquesta majoria se situa en un punt intermedi entre el 50% independentista i el 80% antirepressiu... Però encara que el 80% s’assegués a discutir fórmules imaginatives i models de consens, continuaríem tenint al davant l’obstacle insuperable, que és la Constitució espanyola. Siguem francs: només els independentistes estan disposats a acatar el veredicte d’aquest 80%. Els altres no estan disposats a fer res de forma unilateral. Segons el marc que imposa la Constitució, el poble català políticament no existeix i, per tant, aquest 80%, en el conjunt de l’Estat, només és un 15​%...​​

Toni Soler

pd 1857 Encara desitjo més...

(arafa...)

Ara que l’infame general Franco reviu de les cendres com un mort monstruós i etern, encara desitjo més ressuscitar el llegat de tots els morts republicans oblidats a les cunetes de la història.

Ara que el somni d’un país lliure, culte i desvetllat se'ns fa més costa amunt davant el Leviatan justicier, encara desitjo més creure que vencerem en una guerra sense vençuts.

Ara que la llibertat torna a viure entre reixes, encara desitjo més la força de la voluntat que enlaira els ideals immortals.

Ara que l’utilitarisme i l’hedonisme ens fan més febles i vulnerables, encara desitjo més la utopia de la generositat.

Ara que s’intensifica la contra-revolució conservadora nihilista, encara desitjo més la igualtat, la llibertat i la fraternitat revolucionàries.

Ara que tornem a oblidar els refugiats de la misèria i les guerres, encara desitjo més que un dia els nostres fills i néts ens avergonyeixin i ens ho retreguin.

Ara que els fills es fan adults, encara desitjo més abraçar-los com a infants.

Ara que tants infants desvalguts segueixen morint, encara desitjo més que la indiferència del benestar es transmuti en intolerància cap al malestar.

Ignasi Aragay

pd 1856 El poble i el no-poble

​(arafa...)

​... ​L’apropiació de termes com “la gent”, “el poble”, “els ciutadans” és una constant del llenguatge polític. Es tracta de fer creure que el que jo vull és el que vol “la gent”, “el poble”, “els ciutadans”. Si vas contra mi, doncs, vas contra “el poble”. Però cada cop que un líder polític, defensant la ideologia ​​d​​​​​'​una part de l’electorat, utilitza aquests termes, uns quants milions de votants passen a ser no-poble, no-gent, no-ciutadans; i, amb tota la raó, passen a sentir-se intolerablement menystinguts. Els catalans sabem prou bé què és sentir-se no-poble​... Estar convençut que el poble de Catalunya vol la independència ha alimentat i alimenta el pensament màgic i simplifica enormement -mistificant-la- una realitat social complexa i polièdrica... No hi ha futur per al sobiranisme fins que els seus líders assumeixin emocionalment que bona part del poble de Catalunya se sent espanyol. És la muntanya que tenen al davant...

Albert Pla Nualart