pd 534

...? gener de 1996

"EN ELS EXAMENS, ELS RUCS FAN PREGUNTES QUE ELS SAVIS NO SABEN RESPONDRE" OSCAR WILDE

Quim Monzó

La idea que els examens són un destorb per a els intel·ligents és antiga i continua encara ara que s'anomenen controls. !Controls! És una conseqüència més de la pedagogia moderna, el gran avanç de la qual ha estat canviar sistemàticament el nom de les coses, com si batejar-les de nou els rehabilités l'ànima i les amnistiés els errors acumulats. Per això, ara els examens es diuen controls. ¿Què hi guanyem amb això? Res.

...

... de la mateixa manera que els mestres ja no es diuen mestres sinó educadors, el suspens ha estat rebatejat com "necessita millorar" i l'aprovat, el notable i l'excel·lent, així, en grup, reben ara un únic nom: "progressa adequadament". L'imperi de l'eufemisme cretí no és en absolut exclusiu dels pedagogs... 

És la mateixa ignorància farcida de pedanteria que fa que no estudiïn sinó que "treballin". "Avui hem treballat l'aparell excretor" em va anunciar el meu fill l'altre dia. I hom ja no sap si denunciar els professors per explotadors de menors...

pd 533

AVUI, 24 de setembre del 1993

¿L'ESCOLA POT ARREGLAR-HO TOT? (i 2)

Agustí Alcoberro

...

En el terreny dels valors sembla com si els adults volguéssim descarregar tota la nostra mala consciència en la institució escolar. Una societat visiblement agressiva i violenta pretén que l'escola eduqui per a la pau. Una civilització fortament colpejada per l'egoisme i la intolerància pretén inculcar , a través de l'ensenyament, la solidaritat i la convivència. Un món on cada cop són més vius la indolència i l'hedonisme vol desvetllar el sentit de l'esforç i del sacrifici personal mitjançant l'educació. En definitiva, demanem que l'escola sigui una mena d'illa - o d'oasi -, destinada a desmentir allò que els infants perceben quotidianament només en prémer el botó del televisor.

...

Decididament, cal dir ben fort que l'educació no és només tasca dels mestres. Que els plans d'estudi, per ells mateixos, no poden fer miracles. Que l'escola no pot resoldre tots els problemes que té plantejats la societat. Cal retornar la confiança als ensenyants i la dignitat a l'ensenyament. Perquè només així l'escola podrà continuar complint la funció - preciosa, irreemplaçable - per a la qual va néixer.

pd 532

AVUI, 24 de setembre del 1993

¿L'ESCOLA POT ARREGLAR-HO TOT? (1)

Agustí Alcoberro

D'alguns anys ençà, un seguit de veus s'han alçat - en alguns casos amb èxit - per introduir una tirallonga força bigarrada de continguts als currículums escolars... educació per a la salut, educació viària, educació sexual o dietètica... campanyes per a la prevenció del consum de tabac, d'alcohol o de (altres) drogues...

Cada nou problema social sembla trobar en l'escola una mena de solució màgica, que n'impedirà la seva extensió. No hi ha trobada d'experts del tema més impensat que no reculli en les seves conclusions la petició d'unes hores de docència específica...

Possiblement mai com ara la societat ha exigit tant de la institució acadèmica a canvi de tan poc. D'una banda, hi ha una tendència general a descarregar en l'escola un seguit de responsabilitats que abans eren assumides des d'altres àmbits - notablement, des de la família -, o que eren objecte d'un aprenentatge molt més espontani, sovint al carrer. D'altra banda, però - i només en una aparent paradoxa -, la feina del mestre és cada cop menys valorada socialment i la situació del col·lectiu d'ensenyants avança inexorablement vers una inevitable devaluació...

La complexitat creixent de les societats avançades, l'accés a la dona al mercat laboral o la valoració cada cop més accentuada del dret al lleure entre els adults són algunes de les causes d'aquest traspàs de responsabilitats de la família a l'escola. El ciutadà mitjà aspira que l'escola sigui, per als seus fills, guarderia, centre esportiu, club social, patrocinadora d'activitats de lleure, menjador i agència de viatges. I a més, que compleixi les funcions per a les quals va ser fundada: l'educació i la formació dels infants...

pd 531

EL PERIÓDICO dissabte, 30 de setembre del 2000

AULES "MOBILITZADES"

Jaume Funes

... telèfons mòbils a les aules... un altre conflicte per al professorat: aconseguir que no sonessin i tenir present que la moda dels missatges podia substituir la guerra de vaixells de les velles generacions. El curs es va acabar amb informes de les acadèmies sobre com eren d'incultes aquests adolescents i sobre la quantitat de coses importantíssimes de les quals no tenien ni idea. Però ens en vam anar de vacances sense rebre cap informe respecte de les quantitats de coses de la vida moderna, inclosos  els telèfons, sobre les quals no tenen ni idea els acadèmics.

Algun grup de profes i savis creuen que tenen al davant una generació estúpida i es dediquen a ressuscitar normes per confiscar aparells i eradicar de l'escola aquest sistema de comunicació menyspreable... S'insisteix a dir que no escriuen, que no es comuniquen.

... els que han de continuar educant mentre ensenyen llengua haurien de reconèixer que hi ha noves formes digitals d'ensenyar el sintagma nominal. L'aliança amb els mòbils també podria produir noves formes d'educar.

pd 530

EL PERIÓDICO  divendres, 18 de maig del 2001

MESTRES EN LA BOIRA

Joan Barril

Se suposa que totes les manifestacions són iguals. Ja ho saben: gent marxant en el mateix sentit, una mica de soroll, el trànsit tallat i pancartes dels organitzadors. Encara quedem uns quants nostàlgics als quals una manifestació ens situa a la vora de la pell de gallina.

... tanta gent al mateix lloc i en el mateix sentit és una cosa emocionant per als que encara recordem el risc de saltar de la vorera per cridar el que és obvi.

Se suposa que totes les manifestacions són iguals, però no és cert... I de tant en tant travessa la ciutat la manifestació més gran dels últims anys. Els mestres també ho són a l'hora de la protesta...

Però hi deu haver alguna altra cosa en aquesta manifestació que una simple reivindicació salarial. En aquestes cares tranquil·les i festives dels mestres caminant per la Via Laietana s'hi percep un desconcert que prové dels quatre punts cardinals de la seva professió. Ser mestre al segle XXI és com ser capità de navili al desert del Sàhara. Saben on són, el nom de les estrelles i l'origen dels vents, però la màquina no respon i, per si no n'hi hagués prou, els alumnes donen voltes al vaixell encallat a les pantalles de l'ordinador. I, a sobre, amb els sous congelats en la calor de la nit acadèmica.

pd 529

EL PERIÓDICO  dissabte, 29 de gener del 2000

POSI UN POLICIA A LA SEVA AULA

Joan Lluís Bozzo

Per descomptat els temps canvien i les velles estructures mentals en què ens sustentàvem s'ensorren amb estrèpit. La generació dels que ara som pares vam créixer en una atmosfera escolar terrorífica; els professors, els capellans, les monges i els bidells eren com prefiguracions del dictador, del militar, del comissari repressor. A mi m'havien caigut sobirans mastegots per no guardar el silenci degut a la fila o per riure a classe... Era una delícia...

I ara, fixin-se: els pobres professors són els que es veuen obligats a protegir-se de la violència dels alumnes. Qualsevol li posa un zero a un d'aquests xavals! Sembla que a França, que és un país del qual tenim moltes coses per aprendre, posaran policies a les escoles conflictives per protegir el professorat. Jo, posats a posar, hi posaria l'exèrcit, amb els seus carros blindats i els seus morters... Seria una bona ocupació per als soldats de l'OTAN i podrien contribuir enormement a la pedagogia dels nostres cadells; a més a més, així augmentarien les vocacions militars entre la joventut. Fins i tot es podria pensar a instal·lar les escoles dins dels quarters, directament. I assumpte resolt. Amb dos ous.

pd 528

EL PERIÓDICO dimecres, 18 de maig del 2001

UNA LLIÇÓ IMPARTIDA AL CARRER

Antonio Franco

Teorema del sentit comú: un l'ensenyament els canvis són utòpics (llegiu-hi impossibles) sense augments pressupostaris.

Els professors de la pública se saben mal pagats i poc recolzats per la Generalitat, que és qui ja de garantir la qualitat d'aquest tipus de  docència. Carme-Laura Gil, la consellera, ha fet un llarg viatge allunyant-se de la vibració que transmetia en aquest sentit quan ensenyava.

La pública demana, a més a més, més diners per a especialistes que treballin als centres amb alumnes difícils o amb immigrants, uns nois que els centres privats subvencionats se saben treure de sobre.

Com que són professors, saben. Saben què passa. I ho donen a conèixer. El seu ofici els obliga a fer-ho.