pd 1832 Quan arriba l'hora d'assumir que ets vell

(Parla de Diana Athill) ... quan va fer 71 anys va entendre que estar per damunt dels setanta era ser vell i va creure que havia arribat l’hora de fer-se’n a la idea. Havia entrat en una última etapa i, de cop, una primera constatació: havia deixat definitivament de ser un ésser sexual, una condició que no sempre l’havia feta feliç però que ella havia considerat central en la seva existència... L’editora tenia clar ... que som mortals. Sostenia que viure és arrossegar-se cap a la mort. I que, així que passes dels vuitanta, qualsevol minut és temps regalat i ja no tens dret a queixar-te, si et toca morir. “És massa evident que la vida funciona en els termes de l’espècie, no de l’individu -va escriure-. L’individu només ha de néixer, desenvolupar-se fins al punt en què sigui capaç de procrear i després deixar-se arrossegar cap a la mort per cedir el lloc als seus successors”...

Eva Piquer

pd 1831 Tot seguirà igual? (i 2)

(arafa...)

El moviment catalanista, avui independentista, segueix sent un moviment de protesta. ¿No té full de ruta? ¿No té estratègia? Com demostra cada dia, continua tenint l’estratègia de sempre: la protesta. ¿Pot tenir-ne avui una altra? ¿Esperar a la presó i a l’exili que li proposin un nou Estatut d’Autonomia? Però, ¿de veritat tot seguirà igual?...  Quan la confiança cau, cau, i es necessita fer coses molt grosses per recuperar-la... ¿Confia el nou president Sánchez que ho resoldran els independentistes conversant amicablement amb la ciutadana Arrimadas? ¿Com pensa la democràcia espanyola treure’s de sobre la llosa d’haver tingut empresonats polítics catalans i veure’ls condemnats per motius que són inacceptables per a la justícia europea? ¿Pensa recuperar la confiança amb un indult? ¿Una amnistia? ¿Alguns cèntims per arreglar carreteres i aquí no ha passat res? Segons el tam-tam local el moviment catalanista ha naufragat per no haver aconseguit la independència. ¿No deu ser la Constitució del 78 la que està a punt de naufragar?

Amadeu Cuito

pd 1830 Tot seguirà igual? 1

(arafa...)

El moviment catalanista no ha sigut mai insurgent. Les seves manifestacions unilaterals no han deixat mai de ser purament simbòliques. L’endemà de declarar la República Catalana, Macià no va fer el mínim gest per imposar-la i va acceptar ser investit president d’una futura autonomia. Quan el 6 d’octubre del 1934 Companys va declarar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola, no va pas treure els canons al carrer per imposar-lo, els va treure en canvi el general Batet, que a diferència d’Astúries no va haver de disparar un sol tret per empresonar el govern i suspendre l’Estatut. L’any passat, el president de la Generalitat va desobeir les lleis vigents convocant un referèndum i, en vista dels resultats, el Parlament -en un altre acte simbòlic- va proclamar que Catalunya esdevenia un estat independent en forma de república. Igual que les altres vegades, el govern espanyol no va haver de fer front a cap resistència per destituir el govern, dissoldre el Parlament i suspendre l’autonomia. Tot continua, doncs, igual...

Amadeu Cuito

pd 1829 Neoliberal i il.liberal, el triomf dels dolents

(arafa...)

... En una democràcia il·liberal -terme creat el 1997 per Fareed Zakaria-, tot i que hi ha eleccions, els votants tenen un escàs o nul control del seu govern perquè han estat privats de les llibertats civils. A Rússia i Turquia, per exemple, hi ha eleccions, però la persecució a què és sotmesa qualsevol oposició genuïna les fa innòcues en termes democràtics. La llei mordassa del PP o la voluntat de Pedro Sánchez de reprimir “amb mesures legals” la reprovació del Parlament al rei proven que ara mateix són les democràcies liberals les que s’il·liberalitzen...

Què fa que una majoria d’electors votin líders descaradament autoritaris? Un còctel que té tres ingredients bàsics. 1) La pèrdua d’autoritat dels teòrics líders democràtics. La globalització neoliberal ha anat buidant de poder els governs votats: els ha anat sotmetent a poders econòmics que ningú vota i que van, també descaradament, a favor dels pocs més rics i contra els molts més pobres. 2) El trencament del pacte social tàcit que permetia als més rics enriquir-se si, i només si, els més pobres també progressaven. Així s’ha superat la Gran Recessió. 3) El foment constant de l’individualisme insolidari. La publicitat i les grans corporacions mediàtiques han contribuït tant com han pogut a fer-nos pitjors ciutadans i millors consumidors; menys crítics i més egocèntrics.

Albert Pla Nualart

pd 1828 La mentida global (i 2)

(arafa...)

(... continuació)

Però, ai las, en política la veritat rarament és suficient, i per això les campanyes electorals s’omplen de conceptes banals i lisèrgics com progrés, llibertat, futur, esperança, justícia, etcètera. Per tant, la classe política ha hagut de mentir. I sí, finalment, els polítics independentistes també ho van fer, perquè ens van fer creure que amb un demos i amb la raó de cara n’hi ha prou per dur a terme un projecte polític tan perillosament democràtic com és l’autodeterminació. Però aquesta mentida concreta era noble en el seu origen, perquè tenia l’objectiu de desmuntar la mentida global, la que tots ens vam empassar, la mentida que esborrava 1939 i que sostenia -sosté encara- que Catalunya se’n pot sortir sense les eines de poder d’un estat propi.
Benvinguda sigui la rectificació de les mentides independentistes. Però les altres mentides, que són les més grosses, continuaran campant entre nosaltres; robustes, vigents, avalades pels falsos profetes del seny.

Toni Soler

pd 1827 La mentida global 1

(arafa...)

La gran acusació que recau sobre l’independentisme és que ha mentit. Acceptem que els dirigents independentistes van falsejar la realitat i van prometre allò que era, per dir-ho suau, improbable. Però situem aquesta mentida en context i fem-nos una pregunta. En la política catalana dels últims 40 anys, ¿algú ha dit la veritat?... Mentides i més mentides. Promeses vanes que van generar frustració; frustració que ha estat la llavor de l’independentisme. Quina paradoxa...

Els catalans som víctimes d’aquesta cadena d’enganys, però també en som còmplices... la població catalana s’ha autoenganyat pensant que teníem el poder de canviar de rumb... La veritat, però, és que el 1939 Franco va guanyar, en el sentit més complet i físic de l’expressió; i que Catalunya va perdre, i que els estralls de la derrota es van consolidar durant quatre dècades, fins a esdevenir pràcticament irreversibles. Quan va tornar la democràcia i l’autonomia, Catalunya ja no era la mateixa; era una Catalunya irreconeixible, potinejada pel franquisme...

(continuarà)

Toni Soler

pd 1826 Arrimadas i "Francisco Franco, jefe del estado español"

(arafa...)

Disculpin que els faci perdre el temps, i més en cap de setmana, però Arrimadas ha negat que l'Estat afusellés Companys, i ha assegurat que va ser "el règim franquista i feixista, i no l'estat espanyol". Gràcies per la lliçó d’història. Ara mateix ho esborrarem dels llibres, no fos cas que adoctrinin algú, però ens costarà perquè tots diuen que Franco va ser “jefe del Estado”. Trucaré al Paul Preston, que a la seva biografia de Franco recull la fórmula amb què el Caudillo por la Gracia de Dios va ser investit l’1 d’octubre del 1936 a Salamanca: “Señor Jefe del Estado Español. En nombre de la Junta de Defensa Nacional, os entrego los poderes absolutos del Estado”. Sisplau, que ningú no disgusti Ciutadans i els descobreixi que una vegada l’estat espanyol va ser una dictadura que va afusellar el president Companys.

Antoni Bassas