pd 2025 Unitat

 (arafa...)

Dins l’independentisme, el tema, el mantra, és la unitat. És la paraula talismà. La que ens ha d’ajudar a sortir de l'atzucac. La que ens tornarà a fer vencedors. Primer era la unitat a seques. Ara és la unitat estratègica. Unitat al capdavall. La que sigui, però que n’hi hagi, reclama la gent al carrer. Al costat de la defensa de presos i exiliats, és el crit polític que compta. És com si amb el simple acte d’invocar-la ens alliberéssim de les nostres pors i frustracions, de les nostres diferències... “Entre tots ho farem tot”, “Tots junts vencerem”... Unitat!

La força persuasiva de la paraula que evoca els grans moments de mobilització, de comunió ciutadana, s'ha instal·lat en l'imaginari col·lectiu com un placebo. Només de pronunciar-la ens sentim una mica millor. Més que una paraula de contingut polític és l’expressió d’una emoció, d'un sentiment. La unitat és prepolítica. O postpolítica. Deixeu-m'ho dir sense linxar-me: és populisme. El poble contra els polítics. Ens evita pensar en termes pròpiament polítics, ens permet fugir d’una realitat complexa. És una simplificació, semblant a la de pensar que amb un líder fort ens en sortirem. La unitat total al voltant d’un únic líder fort seria ja el súmmum, de pell de gallina...

Ignasi Aragay

pd 2024 La repressió segons Iceta

 (arafa...)

Mique Iceta ha dit: “No es pot parlar de repressió contra l'independentisme quan centenars de milers de persones es manifesten sense cap obstacle”. Em sembla que s'ho mira malament. Per afirmar que un estat persegueix i reprimeix la dissidència no cal que estiguin a la presó tots els dissidents. Només cal que n’hi hagi un, que sigui a la presó per ser dissident... Dir que hi ha repressió espanyola contra l'independentisme no exigeix que tots els independentistes siguin empresonats, n'hi ha prou que una sola persona estigui a la presó per ser independentista... La repressió no es mesura pels casos en què no s'aplica. Es jutja pels casos en què sí que s’aplica. Si vol un debat sobre la repressió, no l’ha d’il·lustrar amb la foto de la plaça d'Espanya (on, per cert, diuen alguns diaris que no hi havia gairebé ningú). La foto és la de Lledoners i les altres presons. I la del Suprem.

Vicenç Villatoro

pd 2023 Reconquerim el dret a cuidar

 (arafa...)

Un dels grans dilemes del feminisme és decidir si prioritza la igualtat adaptant-se al món real, i adoptant els seus valors, o prioritza canviar aquests valors -i, per tant, el món- per avançar en igualtat...  L’ambició del segon propòsit és incomparablement més alta: empodera les dones humanitzant-nos a tots...

.. Carolina del Olmo, una filòsofa madrilenya ... reivindica un dret tan aparentment poc feminista com el dret a cuidar. Del Olmo anomena “antiquat” el feminisme que veu les cures com una càrrega que cal externalitzar, i “transformador” el que reivindica poder-les assumir. No pas, esclar, quedant-se a casa però sí arribant a casa prou d’hora, disposant de prou temps -tots, al marge del gènere-, per tenir l'energia, l'humor i l'amor de cuidar i cuidar-nos, per fer de la casa una llar i no veure'ns obligats a portar els que més estimem a “llars d’infants” i “llars d’avis” que de llars no en tenen res.

I és entès així que el feminisme només pot ser anticapitalista... en una societat civilitzada, cada família cuida els seus, i assumeix aquesta responsabilitat com un privilegi.

Albert Pla Nualart

pd 2022 El pitjor malson d'Espanya

 (arafa...)

Pedro Sánchez diu que li hauria tret la son haver de governar amb Podem, i Iglesias diu que no li trauria la son aplicar el 155 si Sánchez li ho manés. Els presos polítics independentistes no treuen la son a cap dels dos. Aquesta és la crua realitat...  Si poden tornaran a intervenir políticament la Generalitat amb l'objectiu indissimulat de neutralitzar l'escola, TV3 i els Mossos... permeten que l’Espanya diversa, i els drets democràtics bàsics, continuïn segrestats per una idea rància d'estat i de poder. Sánchez ha tancat files, Iglesias s’ha mostrat disposat a la resignació. Pobres comuns!...

Caldrà canalitzar el doble cop emocional i polític amb intel·ligència per no caure en la depressió col·lectiva ni regalar una radicalitat eixorca, per convertir la indignació en energia constructiva...  El pitjor malson d’Espanya és la fermesa en el diàleg de Catalunya.

Ignasi Aragay

pd 2021 Un nou realisme

 (arafa...)

... tenim dret a sentir cert alleujament si, després de flagel·lar-nos per fracassar, indefensos i amb un Estat repressor al davant, ara veiem com aquest mateix Estat fracassa tot solet.

DIARQUIA. No voldria exhibir un optimisme irreflexiu, però sí que crec que l’actitud política a Catalunya no ha de ser resignada com ho serà al conjunt d'Espanya, sinó ferma, estratègica i amb un nou realisme que no sigui paralitzant, sinó proactiu. I enfront del mantra de la unitat d'acció, que el 2017 va fracassar perquè es va pretendre que un govern autonòmic podia esdevenir un estat d’una manera més o menys automàtica, reclamo una clara distinció de responsabilitats... La lliçó de l'1 d'Octubre és que l'impuls coordinat de la gent ens pot portar molt més enllà que l’acció d’un govern lligat de peus i mans, amenaçat per la repressió. L’ombra d’aquell 1-O continua sent llarga, inspiradora, poderosa, malgrat els ridículs i les decepcions. És el principal actiu del sobiranisme. No cal dir gaire res més.

Toni Soler

pd 2020 La pancarta

 (arafa...)

... La pancarta i el llaç groc són el símbol de la convicció d'una part molt important de la societat catalana -que inclou molts no independentistes- que l’empresonament és injust i obeeix a criteris polítics. El requeriment del TSJC de retirar la pancarta -sense l'excusa de la campanya electoral- simbolitza la voluntat d’oposar-se per tots els mitjans no tan sols a l’independentisme, sinó a la creació de les condicions imprescindibles per al diàleg, que passen per la llibertat dels presos. I l'afirmació del president Torra de no retirar la pancarta és el símbol de la voluntat de desobediència pacífica davant d’una llei que es considera injusta. Un símbol és potent si allò que simbolitza és potent. El malestar català i la voluntat d’escapçar-lo són potents. ¿Ho és també la voluntat de desobeir, i d’afrontar-ne les conseqüències? El gest del president Torra serà políticament valuós si hi ha un gruix real de gent disposada també a desobeir. I no tan sols polítics i càrrecs públics. Hi és? Hi som?

Vicenç Villatoro

pd 2019 Primer curs de no-violència

 (arafa...)

Plantejo una qüestió sempre delicada: ¿pot ser legítima la violència per assolir fins polítics? Si no som bàrbars tenim clar que la violència ha de ser, com a mínim, l’últim recurs. Violència i odi són germans bessons i, com se sol dir, l’enemic et derrota -si més no moralment- quan aconsegueix que l’odiïs. L’odi i la violència deshumanitzen, sí, ¿però no deshumanitza l’opressió?... 

La no-violència és sovint més una estratègia que una tria incondicional. Si amb la violència tenim les de perdre, apuntar-se a la no-violència té un mèrit relatiu... 

Però tornem a la pregunta inicial dirigint-la a l'estat i els no-estat. ¿Pot ser legítima la violència política d'un estat? No pas si és democràtic: l’essència d’un estat democràtic -allò que el diferencia d’un estat autoritari-és que afronta els conflictes polítics políticament. ¿Pot ser legítima la violència política dels no-estat? Mai si és contra un estat democràtic, per la mateix raó d’abans. ¿I si és contra un estat despòtic, contra una tirania? Fa de mal dir, però goso afirmar que -fins i tot si fos sempre condemnable- seria la menys condemnable. Perquè hi ha, certament, violències més i menys condemnables. I per això els no-violents -de Gandhi a Xirinacs- rebutgen l’equidistància entre violències enfrontades...

Com a aspirants a no-violents, ¿defensem aquesta no-equidistància? Ho contestaré amb una altra pregunta: ¿sabeu sota quin nom se sol subsumir la violència política dels no-estat? Sota el de terrorisme. ¿I la violència política dels estats? Doncs sovint se'n diu justícia...

Albert Pla Nualart