Tenim al davant dos reptes enormes, que són l'habitatge i la immigració.
Tots dos estan íntimament relacionats, i tenen a veure amb el Problema
amb majúscules, que és l’empobriment de les classes mitjanes i baixes, i
la fallida dels serveis públics. És una qüestió de model econòmic...
La gent es desespera veient com el seu dia a dia es degrada i la
política només ofereix frivolitat i assenyalaments que distreuen... El desencís surt al carrer a
repartir culpes, i la crispació és una realitat palpable, amb violència
inclosa. Els mitjans espanyols hi col·laboren, alineant-se
descaradament, atacant i victimitzant-se al mateix temps... la protesta legítima es barreja amb el vandalisme, i alimenta els
extrems. La por a un autèntic enfrontament civil (que en part serà
social, i en part ètnic) pot afavorir l'extrema dreta. No seria el primer cop que Europa s’entrega a
l’autoritarisme per por a una revolució. I encara que no som al 1933, no
es pot negar que la història rima, com deia Twain.
Catalunya és una part d’Europa i els seus problemes són els nostres,
fins i tot amb més agudesa. La falta d’habitatge i els sous baixos estan
taponant generacions senceres. La classe mitjana, el nostre pal de
paller, s'està empobrint de forma accelerada. Els serveis públics no han
crescut al ritme de la població. La forta immigració, combinada amb la
nostra baixa natalitat, amenaça la cohesió interna i la integració
contínua dels nouvinguts, que ha estat històricament el nostre gran
valor. I el catalanisme polític encara no està preparat per donar
resposta a tot això. Una part s’ha girat cap a la ultradreta (és a dir,
cap a la por al “califat”) i la resta té dos problemes greus: S'ha
empeltat de la crispació madrilenya, i està massa pendent dels records,
cada cop més vagues, del 2017.
Si per un miracle es repeteix la majoria progressista, caldrà
seguir remant en la negociació (ara, sense el xantatge de la repressió)...
