pd 207

AVUI, dissabte 26 de gener de 2002

IMMIGRACIÓ A CATALUNYA ENTRE 1955 i 1975

Jaume Botey Vallès

Catalunya és un país de sediments humans. Ibers, grecs, romans... visigots, àrabs i francs, van configurar el territori com una terra de pas, d'immigració; amb una gent feta de mestissatge i acollida... De les migracions, sens dubte la més important, si més no quantitativament,  ha sigut la que arribà entre 1955 i 1975 procedent de la resta de l'Estat, sobretot d'Andalusia...

...

vint-i-cinc anys després podem dir amb satisfacció que les dues comunitats ens n'hem sortit amb èxit, i hem guanyat la batalla de la integració...

...

Tampoc no fou una situació fàcil per a la comunitat receptora. Molta gent va tenir la impressió que els canviaven la terra, el paisatge, la cultura, la llengua. Tot i així la gran majoria va reaccionar acollint, oferint estimació i posant en marxa de manera espontània una multitud de xarxes que tenien com a comú denominador la consciència de classe i la lluita contra el franquisme, l'enemic comú. Els protagonistes principals van ser les parròquies, les associacions de veïns, els sindicats clandestins i els col·legis professionals ...

pd 206

INFORME (revista de CCOO) ....

PER QUÈ ELLS NO PODEN PARLAR EN CATALÀ?

C. Bertran / C. Hernández

... moltes de les persones immigrades estan interessades a acostar-se al català i s'esforcen a aprendre'l, la veritat és que molt sovint no els ho posem gaire fàcil...

...

... i els parlem en castellà... i així els oferim unes idees preconcebudes que ens van a la contra a tots, a nosaltres i a ells: infravalorem la nostra pròpia llengua i, a més, no els donem l'oportunitat d'aprendre-la...

Estem tips de dir que les administracions han de garantir l'accés al coneixement de les llengües del país d'acollida a les persones nouvingudes. Però tampoc no podem oblidar que aquestes persones per aprendre el català han de parlar-hi amb algú, i aquest algú necessàriament ha de ser una persona, no una administració. Per tant, si no ho fem nosaltres, qui ho farà?

pd 205

AVUI, dissabte 26 de gener de 2002

CATALANS DE SOCA-REL? LES IMMIGRACIONS D'AHIR I AVUI

Anna Cabré

He escrit un llibre, només un, El sistema català de reproducció. Em pregunten: "Quin sistema? Que no és el mateix que a tot arreu?" Doncs no. El sistema català consisteix que la meitat dels habitants s'origina a Catalunya, pels procediments biològics habituals, i l'altra meitat és d'importació...

...

Sorprèn sentir ara els qui parlen del fenomen immigratori com si fos una novetat mai vista, precisament a casa nostra!... sense migracions durant el segle XX, Catalunya tindria ara 2,4 milions d'habitants i no els 6,2 milions que té en realitat...

...

Si s'han integrat les onades anteriors, també s'integraran les d'ara, i ho diem des de l'experiència i des la voluntat, venia a dir més o menys un manifest de les forces polítiques i socials. Ben vist! Com ja digué en el seu dia Rafel Campalans, "des de la nostra visió futurista de Catalunya, l'immigrant és ja des d'ara tan català com nosaltres mateixos".

Els nous catalans d'origen africà, asiàtic o americà ens fan oblidar... la immigració aragonesa, valenciana, murciana, andalusa, extremenya dels segles XIX i XX... i occitans i tota mena d'altres súbdits del rei de França vinguts a Catalunya en grans quantitats entre els segles XV i XVII...

...

Els migrants canvien, però el sistema català de reproducció, que fa catalans i ben fets amb tota mena de gent, aquest sistema continua i molt probablement continuarà. És consubstancial amb la nostra identitat.

pd 204

AVUI, 24 d'octubre de 1990

DISPAREM SOBRE COMPANYS

Montserrat Roig

... Per a uns Lluís Companys va ser l'irresolut defensor dels treballadors, l'home que va comprendre la importància dels sindicats obrers, la figura d'esquerres que s'ha anat esboirant al llarg d'aquests anys. Per als altres, Companys va ser un patriota de debò només perquè va saber morir tot tenint Catalunya als llavis, però no en volen ni sentir parlar de les relliscades del seu passat...

...

Companys hauria d'estar a tots els llibres de text, i els nois del batxillerat haurien de conèixer la seva biografia a cor què vols. Però no és així...

...

Si Companys no hagués mort com va morir, ¿què en dirien d'ell? Que no era un català del tot bo perquè va creure en una Catalunya que no donava peixet a les classes benestants?...

Heus aquí el guió que mai no acabem d'escriure: pàtria i lluita social. ¿Com unir-les? Ens entestem a  separar-les, i aleshores construïm  petits Companys a la nostra mida... No hi ha un racó de la memòria on el puguem instal·lar tal com va ser.

pd 203

TRIUNFO num. 707, 14 DE MAIG DE 1976

MORIR EN CAMARAS DE GAS

Montserrat Roig

Totes les morts eren violentes en els camps d'extermini nazis. Encara que morissis de disenteria, tifus o simplement de gana o esgotament físic...

Els homes i les dones eren conduïts per separat, i a dintre de les cambres hi arribaven a posar entre seixanta i setanta cossos, ben apilats els uns amb els altres...

Abans d'entrar, un metge de les SS marcava amb una creu als condemnats que portaven dents d'or. El gas provocava l'asfíxia mortal al cap de deu minuts...

"En acabar, treia els cadàvers de la cambra de gas i els cremava al crematori. Abans de la incineració, uns quants dentistes els treien els dents d'or." (Vinzenz Nohel SS)

pd 202

EL PUNT AVUI, diumenge, 18 de setembre de 2011

GOIG I ESPERANÇA

Jaume Reixach

Joan XXIII... va ser un Papa que se sentia pare i no pontífex. I com a tal, estimava tots els fills, fossin o no creients, i demanava a tots per igual "col·laboracions pràctiques". Fets i no paraules... els problemes no s'arreglen només pregant, sinó treballant. I en aquest treball hi està convidat tothom... Valorava les persones pels seus mèrits i la seva capacitat. I no per la fidelitat a la seva persona... Fa de mal dir com seria avui l'Església si Joan XXIII hagués viscut fins a l'acabament del Concili. No hauria viatjat per tot el món.  Hauria seguit fent el que va fer: millorar l'Església... No l'Església al servei del Papa, sinó el Papa al servei de l'Església, i aquesta al servei de tothom: Goig i Esperança dels homes.

pd 201

AVUI, 6 d'abril de 1993

ALLÒ QUE EL VENT NO S'ENDUGUÉ

Redacció

L'Església diu que hi ha 200.000 esclaus a Rio de Janeiro.

El treball esclau al Brasil, tants cops denunciat per l'Església i per l'Organització de Nacions Unides, no és només un fenomen que es concentra als Estats amazònics tal com es creia fins ara. Segons unes xifres difoses ahir pel diari "O Globo, l'esclavisme també arriba a cotes preocupants a l'Estat brasiler de Rio de Janeiro, considerat un dels territoris més desenvolupats del país.

... els esclaus cobren menys del salari mínim mensual tot i que treballen dotze hores diàries cada dia de la setmana. A això s'hi afegeix el fet que no tenen contracte ni document que demostri la seva condició davant la llei, cosa que fa que no puguin exigir el respecte als drets laborals, com ara les vacances, la jubilació o l'atenció mèdica, recollits per la constitució brasilera.