pd 287

illuns 22 de desembre de 2014

LES QUINZE MALALTIES MÉS HABITUALS DE LA CÚRIA (però, dic jo, aplicables a tothom) 12
Francesc, bisbe de Roma

12. La malaltia del rostre de funeral. Parla de les persones sorrudes i eixorques que es pensen que per a ser serioses s’han de pintar la cara de malenconia, de severitat i tractar els altres, sobretot aquells que consideren inferiors, amb rigidesa, duresa i arrogància. En realitat, la severitat teatral i el pessimisme estèril sovint són símptomes de por i d’inseguretat d’ells mateixos. L’apòstol s’ha d’esforçar per a ser una persona cortès, serena, entusiasta i alegre que transmet joia onsevulla que es trobi. Un cor ple de Déu i un cor feliç que irradia i contagia joia a tots aquells que es troben al seu voltant: es veu de seguida! No perdem, doncs, aquell esperit joiós, ple d’humor, i àdhuc auto-irònic, que ens fa persones amables, fins i tot en les situacions difícils. Com en fa, de bé, una bona dosi de sa humor! Ens farà molt de bé recitar la pregària de sant Tomàs Moro [1]: jo la reso tot els dies, m’ajuda!.

*1 Doneu-me, Senyor, una bona digestió, i, així ho espero, alguna cosa per digerir. Doneu-me la salut del cos i bon humor per conservar-la. Doneu-me una ànima sana, Senyor, que tingui sempre davant dels ulls allò que és pur i que és bo, perquè no s'escandalitzi enfront del pecat, ans trobi la forma de remeiar-lo. Doneu-me una ànima, Senyor, que no conegui l'avorriment, ni el remugueig, ni el ploricó, ni la queixa. I no em deixeu prendre gaire seriosament aquesta cosa que es fica pertot i que anomenem el JO. Doneu-me, Senyor, el sentit de l'humor: feu-me capaç de riure d'un acudit perquè sàpiga treure un xic d'alegria de la vida i la pugui compartir amb els que m'envolten. Amén. 

pd 286

dilluns 22 de desembre de 2014

LES QUINZE MALALTIES MÉS HABITUALS DE LA CÚRIA (però, dic jo, aplicables a tothom) 11
Francesc, bisbe de Roma

11. La malaltia de la indiferència envers els altres. Es produeix quan cadascú pensa només amb si mateix i perd la sinceritat i la calidesa de les relacions humanes. Es produeix quan el més expert no posa el seu coneixement al servei dels companys menys experts. Quan s’assabenta de quelcom i s’ho queda per a ell enlloc de compartir-ho positivament amb els altres. En definitiva, quan, per gelosia o per astúcia, hom s’estarrufa en veure que l’altre cau enlloc d’aixecar-lo i d’encoratjar-lo.

pd 285

dilluns 22 de desembre de 2014

LES QUINZE MALALTIES MÉS HABITUALS DE LA CÚRIA (però aplicables a tothom) 10

Francesc, bisbe de Roma

10. La malaltia de divinitzar els responsables: és la malaltia d’aquells que fan l’aleta als Superiors, esperant d’obtenir-ne llur benvolença. Són víctimes de l’ambició i de l’oportunisme, honoren les persones però no a Déu (cf. Mt 23,8-12). Són persones que viuen el servei pen -sant únicament el benefici que en poden treure i no en el benefici que han d’oferir. Persones mesquines, infelices i inspirades només pel seu propi egoisme fatal (cf. Ga 5,16-25). Aquesta malaltia podria colpejar també els Superiors quan festegen alguns dels seus col·labora -dors per obtenir-ne la submissió, la lleialtat i la dependència psicològica, i el resultat final és una autèntica complicitat.

pd 284

dilluns 22 de desembre de 2014

LES QUINZE MALALTIES MÉS HABITUALS DE LA CÚRIA (però aplicables a tothom) 9

Francesc, bisbe de Roma

9. La malaltia de les xerrameques, de les murmuracions i de les xafarderies. D’aquesta malaltia ja n’he parlat altres vegades, però mai no n’hi ha prou. És una malaltia greu, que comença d’una manera senzilla, qui sap si només per fer-la petar, però que s’empadrona de la persona convertint-la en “sembradora de jull” (com Satanàs) i sovint “homicida a sang freda” de la fama dels propis col·legues i companys. És la malaltia de les persones covardes que no tenen el coratge de parlar directament a la cara, sinó que ho fan a l’esquena. Sant Pau els reprèn: «Feu-ho tot sense murmuracions ni disputes, i sereu irreprensibles i irreprotxables» (Fl 2,14-15). Germans, si us plau, guardem-nos del terrorisme de la xerrameca!

pd 283

dilluns 22 de desembre de 2014

LES QUINZE MALALTIES MÉS HABITUALS DE LA CÚRIA (però aplicables a tothom) 7

Francesc, bisbe de Roma

7. La malaltia de la rivalitat i de la vanaglòria[11]. Aquesta malaltia apunta quan l’aparença, i els colors de la vestimenta i les insígnies d’honors esdevenen l’objectiu primari de la vida, oblidant les paraules de Sant Pau: “No feu res per rivalitat ni per arrogància; amb tota humilitat, considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. Que no miri cadascú per ell, sinó que procuri sobretot pels altres” (Fl 2,3-4). És la malaltia que ens porta a ésser homes i dones falsos i a viure un fals ‘misticisme’ i un fals ‘quietisme’. El mateix San Pau els defineix com a “enemics de la Creu del Crist” perquè «posen la seva glòria en les parts vergonyoses. Tot el que aprecien són coses terrenals» (Fl 3,19).

pd 282

dilluns 22 de desembre de 2014

LES QUINZE MALALTIES MÉS HABITUALS DE LA CÚRIA (però aplicables a tothom) 6

Francesc, bisbe de Roma

6. La malaltia de l’”Alzheimer espiritual”: o sigui, aquella que oblida la “història de la salvació”, la història personal amb el Senyor, la del “primer amor” (Ap 2,4). Es tracta d’un descens progressiu de les facultats espirituals que en més o menys temps produeix greus problemes a la persona fent-la incapaç de desenvolupar alguna activitat autònoma, vivint un estat d’absoluta dependència de les seves perspectives sovint imaginàries. Ho veiem en aquells que han perdut la memòria de la seva trobada amb el Senyor: en aquells que no tenen el sentit deuteronòmic de la vida; en aquells que depenen completament del seu present, de les seves passions, capricis i manies; ho veiem en aquells, en definitiva, que construeixen al seu voltant murs i amb les seus hàbits esdevenen, per sempre més, esclaus de llurs ídols que han esculpit amb les seves pròpies mans.

pd 281

dilluns 22 de desembre de 2014

LES QUINZE MALALTIES MÉS HABITUALS DE LA CÚRIA (però aplicables a tothom) 4

Francesc, bisbe de Roma

4. La malaltia de l’excessiva planificació i del funcionalisme. Quan hom ho planifica tot minuciosament i creu que fent una perfecta planificació les coses efectivament progressaran, esdevenim talment un comptable o un comercial. És cert que cal preparar les coses bé, però sense caure mai en la temptació de voler recloure i dirigir la llibertat de l’Esperit Sant, que es manté sempre més gran, més generós que tota humana planificació (cf. Jn 3,8). Hom cau en aquesta malaltia perquè “sempre és més fàcil i còmode amollar-se en les pròpies posicions estàtiques i immutables. En realitat, l’Església es mostra fidel a l’Esperit Sant en la mesura en què no té la pretensió de regular-lo i de domesticar-lo... –ai, domesticar a l’Esperit Sant!-... Ell és frescor, fantasia, novetat”