E.E. 18 Digueu-ne impotència, i no mentiu més

Nota: Article brutal d'en Salvador Cardús, del 24 de juliol de 2022; és una mica llarg, però el trobo imprescindible. Es pot dir més fort, però no millor.

Em temo que encara no és l'hora d'arribar a les conclusions finals sobre si el primer d'octubre de 2017 va ser construït sobre la ingenuïtat, les mitges veritats, l’autoengany o des d’una gran mentida col·lectiva. Tampoc és fàcil saber qui hi va anar de quina d’aquestes maneres, perquè hi va haver de tot i l’èpica del moment tot ho va confondre. A més, què va ser aquella impressionant aventura política ara es manipula al servei dels interessos de partit diversos i de les seves auto-justificacions...

Ara bé, si la sospita d’engany és ben viva, mentre no tinguem tota la informació del pre i post referèndum, el que no és acceptable és que cinc anys després s’hagi tornat a caure en el mateix error. Vull dir, que es torni a fonamentar la política catalana en la mentida per tal, ara, de justificar el fracàs anterior i sobretot la impotència actual. Tot ben amagat en una retòrica pseudo republicana i l'oblit de la nació.

Deixeu-me ser cru. A mi no em disgustaria que els actuals dirigents independentistes –els polítics i els civils– diguessin que no saben com avançar en el camí de l’emancipació nacional. O que no s’hi veuen amb cor, vistos els riscos d'una repressió que no cessa ni té la pinta de fer-ho. O que pensen que ara és temps de cuidar la hisenda pròpia: ja se sap que fa més por el risc de ser arruïnat que el de ser empresonat. Qui no seria capaç de posar-se a la seva pell? Podrien dir, també, que el preu que faria pagar Espanya a tot el país és massa alt, i jo me'n faria el càrrec. I, encara, podrien reconèixer que no confien prou en el mateix país per fer el pas, i es podria entendre.

Però el que NO POT SER és que es menteixi. Que a la frustració ara s'hi afegeixi una aixecada col·lectiva de camisa. Perquè, si ja no és fàcil superar la frustració, seguida d’una presa de pèl tan descarada com l’actual, la desolació i el desemparament col·lectius poden acabar provocant l'abandonament definitiu de tota esperança...

https://www.ara.cat/opinio/digueu-ne-impotencia-no-mentiu-mes_129_4444196.html

 

E.E. 17 Immigració i integració 2

... L’onada que al voltant dels 60 va fer que Catalunya doblés la població en pocs anys amb migrants vinguts de la resta d'Espanya va tenir, sens dubte, molts efectes positius. Però és evident que el fet que es produís sota una dictadura espanyolista i repressora de la catalanitat, quan Catalunya no disposava de gairebé cap mitjà per integrar-la des de la seva identitat, va tenir i continua tenint efectes en la seva actual cohesió cultural, lingüística i nacional. Uns efectes que no hauria tingut si s'hagués produït en un estat democràtic que es reconegués plurinacional. I d’això, remarquem-ho tant com calgui, no en tenen la culpa els migrants que la integraven, que van fer el que faríem tots: arrelar en el terreny que van trobar. Ho demostra la modèlica integració dels murcians i aragonesos arribats abans de la Guerra Civil; o dels germans i cosins dels migrants dels 60 que es van establir en comarques poc metropolitanes. No és l'actitud que tenen els migrants pel fet ser-ho el que determina el seu grau d’incorporació a la cultura i el país previs a la seva arribada, sinó el terreny que troben: la capacitat o impotència d’aquell país per integrar-los.

Albert Pla Nualart, 16.1.2022

 

E.E. 16 Immigració i integració 1

... Migrar és tant o més indestriable de la condició humana que arrelar; i fer-ho buscant una vida millor és lògic, lícit i admirable. Entre els immigrants d'un país -els que s'hi estableixen venint de fora- hi ha tant de tot com entre els que fa segles que hi són, si bé els primers, per raons òbvies, s'han d’esforçar més per fer-ne casa seva i, en massa casos, per viure-hi dignament. Però aquestes obvietats no ens haurien de dur a afirmar que les migracions són innòcues. Tenen efectes: sovint positius, de vegades negatius. Poden consolidar o enriquir un país o desestabilitzar-lo i empobrir-lo. Assegurar que són per definició positives seria un excés més del marc dogmàtic que anomenem correcció política. Si ho fossin sempre, no caldria regular els fluxos migratoris i seria sempre òptim obrir del tot les fronteres. I no: perquè una immigració sigui positiva ha de trobar un terreny mínimament propici per arrelar i créixer. Ara bé, fins i tot quan una migració té efectes negatius, segueix sent absurd i injust culpar-ne els migrants pel simple fet de ser-ho. Dir que algunes migracions massives a països no preparats per rebre-les han tingut efectes negatius no equival a dir que les persones que les integraven siguin responsables d’aquests efectes ...    

Albert Pla Nualart, 16.1.2022

E.E. 15 Ha de ser cosa de tothom

L'estat espanyol ha estat sempre en contra del català i, en comptes de protegir-lo, segons l’obligació constitucional, es guarda prou de permetre que pugui ser equiparable al castellà. Van contra el català perquè és el nervi de la nació. No van a protegir cap dret de ningú, és la mateixa ofensiva de sempre per altres mitjans, ens ho sabem de memòria. És feina dels partits catalans, singularment d’Esquerra, pels seus pactes amb el govern espanyol del PSOE i Podem, donar una resposta política a aquesta regressió.  En el terreny jurídic, ¿en quines mesures es concretarà la reacció presidencial de “el català no es toca”? Perquè el català no és que es toqui, és que es potineja. Però el més important és espavilar-se. Cap govern no guanyarà sol la batalla. El victimisme deprimeix i la passió s'encomana. I la divisió és la derrota segura... cal suplir tot el prestigi i tota l’autoestima que se li nega a una llengua quan té un estat que li va en contra. Insisteixo: som un país de lingüistes i sociolingüistes, hauríem de poder disposar de les millors propostes per consensuar la millor estratègia pel català a l'escola. Els pedagogs haurien de revisar com estem ensenyant el català i en català l’any 2022... Això sí, l’audàcia no serà plantar cara amb declaracions, sinó atrevir-se a treure's la mandra burocràtica de sobre i mobilitzar el millor talent en favor del català.

Antoni Bassas, 22.1.2022

E:E: 14 Cuixart, sis anys després

Cuixart plega quan a Catalunya se li ha estroncat al somriure, i a ell també. La principal lluita compartida que s’observa és la que mantenen els partits independentistes entre ells, dividits fins a l’enemistat. L'objectiu de tornar-ho a fer s'ha dilatat per un temps indefinit i la frase històrica amb què Cuixart es va encarar als seus jutges desencadena més nostàlgia i escepticisme que esgarrifança de crida a l'acció perquè ja no s’emmotlla als nous temps... ara hi ha menys ganes d’empatitzar amb tothom i de construir...

Antoni Bassas, 15.1.2022

E:E: 13 Jubilació

Darrerament –ho fa l’edat– he tingut oportunitat de xerrar amb diverses persones del meu entorn que han arribat al moment de jubilar-se (o prejubilar-se). Les seves reflexions m’han fet rumiar. Una majoria aclaparadora estan contentíssims d’haver posat punt final a la seva carrera professional. No tan encantats de tenir temps lliure, com alliberats d’una mena de condemna. Què s'ha fet d'aquelles persones que temien el moment de jubilar-se? On són tots aquells a qui recava enormement abandonar el món laboral, que consideraven que era injust haver de plegar ara que havien acumulat una experiència i una saviesa que podien transmetre a les generacions més joves?... Els amics que es jubilen ara feia temps que anhelaven aquest moment. Asseguren que els darrers anys han estat els pitjors de la seva vida professional amb molta diferència. Que l'última dècada –pel cap baix– s'han sentit menystinguts i impotents davant de la degradació d'una feina que coneixen bé i que en cert moment els va apassionar. Hi ha una mestra que ha arribat a la jubilació a empentes i rodolons, entre baixes per ansietat i períodes d'activitat forçada. Diu que ja no podia suportar les criatures consentides i maleducades, ni els canvis constants en els plans d’educació, ni l’allau de noves tecnologies que no sabia ni volia aplicar a la feina...

Sílvia Soler, 15.1.2022

E:E: 12 Dormir, cagar, cardar, menjar...

Pol Dunyó i Ruhí (Vilassar de Dalt, 1989), pagès agroecològic, Estripar la terra (ed. Raig Verd)

Contra el tòpic de molts urbanites que situen els espais rurals com si fossin "una pel·lícula de Disney" i la pagesia "com un reducte folklòric", Dunyó fuig tant de la visió bucòlica d’un món bonic, sa i ideal com de la imatge d'una gent reaccionària i aïllada. La realitat al camp pot ser tan bella com crua i dura... "Un pagès no és un ésser rar, buit, avar o estúpid; tampoc no és meravellós, savi, magnànim o idíl·lic". Dunyó treballa els camps amb animals de granja,en especial amb els cavalls: "Treballen, aporten fems, netegen els marges i pasturen els sembrats o els adobs en verd, desbrossen el bosc i n’extreuen llenya per a l’hivern. Són un actiu permanent a les nostres finques"... No creu que un cavall, un bou o un ruc el vegin com un ésser humà, sinó com un rival depredador o com un company. Depèn de com els tractem. Per cert, fa notar la contradicció de molts defensors a ultrança dels animals que, en canvi, esterilitzen els seus gossos, els porten lligats, els obliguen a viure en pisos i els priven del que desitgen: "Rebolcar-se entre els fems, perseguir animals –matar-los, si cal– i reproduir-se... forma part d'un cicle on, perquè una cosa pugui viure, sempre n’hi ha una altra que ha de morir. Respectar la mort i celebrar la vida"...

als proteccionistes de despatx els retreu el seu paternalisme sobreprotector: "No puc imaginar cap mentalitat més elitista i hereva del capitalisme salvatge que la idolatria absoluta dels espais naturals no intervinguts per la humanitat"...

Ignasi Aragay, 22.1.2022