diumenge, 17 de juliol del 2016

pd 788

AVUI, diumenge, 13 de març del 1988
EL MÓN SEGONS COHN-BENDIT 20 ANYS DESPRÉS DEL 68
Gemma Piñana



"Fa vint anys les societats occidentals van canviar. Es van veure empeses a la transformació per les revoltes que es van desencadenar per tot arreu. Des de París fins a Berkeley, des de Berlín fins a Varsòvia. Pel que fa als individus, la "societat de les barricades" era la irrupció del futur en el present de les acaballes dels anys seixanta.

... Si miro enrere em dic: efectivament, l'any 68 es van començar a desintegrar moltes institucions de la societat francesa.

... Sempre resulta una mica complicat mirar la història preguntant-se si seria possible que tornés a passar avui...

... No crec que la lluita armada sigui una solució a Espanya per als problemes del País Basc o d'altres regions. Però tampoc la repressió estatal no és una solució...

El fonamentalisme religiós islàmic, cristià o jueu no m'interessa. No tan sols els trobo condemnables sinó també perillosos. En aquest moment, a la vista de la inseguretat i la incertesa que sent la gent, vivim una fase de fonamentalització dels moviments: religiosos, teòrics o polítics..."

dissabte, 16 de juliol del 2016

pd 787

EL MÓN  maig 1988
AROMES DEL 68
Miquel Porta Perales

Comentaris del llibre: " El 68: las revoluciones imaginarias" de Eduardo Haro Tecglen

... l'autor passa revista als principals esdeveniments dels seixanta: les revoltes de Berlín i París, la Primavera de Praga i l'agitació que es va viure als Estats Units. Aquests van ser, en resum, els "punts de fuga" que van intentar de trencar un món i un ordre obsolets. Els moviments dels seixanta - ve a dir-nos Haro Tecgeln - van fracassar, i després va venir la "tornada a l'ordre" dels setanta i, sobretot, dels vuitanta. De tota manera, i malgrat el fracàs, la societat dels nostres dies ha acceptat una sèrie de valors (igualtat de sexes, maneres de viure, distensió, etc.) que van ser predicats ara fa vint anys. Haro Tecglen però, no pot reprimir el  seu pessimisme a l'hora de valorar la nostra dècada: anodina, insolidària, individualista, tediosa. Sols un aprofundiment de la democràcia pot solucionar el problema. Qui pot tirar endavant aquest aprofundiment? Ningú. En fi, un pessimisme sense treva.
...
El final d'aquella història, ja el sabem. Les coses no van sortir com s'esperaven, però en tot cas queden unes aromes no gens menyspreables...

divendres, 15 de juliol del 2016

pd 786

EL MÓN / 244 - 26 / XII / 86
CALENDARIS I FESTES
Toni Puig

La cultura urbana ha transformat el calendari i la festa...
... La cultura urbana tendeix a silenciar la festa tradicional i a convertir-la en espectacle, en festa pràctica i particular, viscuda a partir de petits grups o individualment a través de les propostes de qualsevol guia de l'oci. O en vacances. Calendari i festa sofreixen, en la modernitat de la cultura urbana, un procés de privatització.
...
La festa, en aquest marc, perd la possibilitat de viure's com un temps concentrat, intens i pròxim a l'antic temps màgic i religiós, retrobat, ocasionalment, en la complaença d'un bon llibre o la possibilitat d'un gran espectacle. Usualment, i a ciutat, la festa pública és un festival. No és la festa esperada i preparada. És espectacle passiu i no funciona.
Així estem. I cal que trobem, en la mateixa cultura urbana, un calendari propi i unes festes nostres si no volem viure un temps precari i angoixat. Perquè calendari i festa no són una invenció efímera. Són unes eines de cultura per situar-nos en el temps i fer-lo, urbanament, nostre.

dimecres, 13 de juliol del 2016

pd 785

EL MÓN / 244  -  26 / XII / 86
MENYS REVOLUCIONARIS, PERÒ MÉS SUBVERSIUS
Julio Trujillo

Després de quasi set anys d'apatia, els estudiants van tornar a ocupar els carrers, al mateix temps que a França i a Itàlia...
La concurrència de tots aquests elements va portar l'alarma a molts analistes, que es van esforçar, davant les notícies de París, a parlar d'un nou maig i a relacionar el moviment amb una certa recuperació de l'extrema esquerra. No obstant, ni a França, ni a Itàlia, ni a Espanya, els joves manifestants portaven banderes roges, ni cridaven contra el sistema capitalista, ni prometien la utopia, ni exhibien enginyoses consignes per demanar la imaginació al poder.
El moviment d'estudiants ha tingut molt de moviment sindical... organitzen la seva lluita al voltant de temes concrets, propis i coherents, amb un interès més immediat...
Els estudiants en el seu procés actual de lluita, han aportat una gran novetat plena de realisme: s'han mostrat, a la vegada, menys revolucionaris però més subversius.
Els estudiants no han estat qüestionant els grans principis de capitalisme dominant i prepotent, no han exigit govern obrer ni la dissolució dels cossos repressius, ni la república democràtica i federal, ni la depuració de "l'exèrcit franquista"... 

dimarts, 12 de juliol del 2016

pd 784

PRESÈNCIA, 2  de juny de 1985
MAIG DEL 68 A PARÍS, UNA TEMPTATIVA PER UN MOU MÓN
Germinal Ros

El mes de maig de 1968 alguna cosa va passar a París que, per alguns i més especialment pels més joves, era l'esdeveniment més important que havia viscut la humanitat. Altres pensàvem que la humanitat s'ha anat forjant des de la societat primitiva per una acumulació de lluites i de fets que ens ha permès arribar a la societat en què vivim. Jo mateix he acumulat en la meva memòria victòries i derrotes que tenen un nom... però confesso que el maig de 1968, a París, també pensava: aquesta vegada sí que guanyarem.
...
Les eleccions van donar la victòria al general. Els vidres trencats de les botigues i les barricades havien fet decidir els botiguers, les classes mitjanes a votar per De Gaulle i Pompidour.

Malgrat tot, els acords de Grenelle van tenir aspectes positius. Els treballadors, sobretot els més modestos, se'n van beneficiar. I la patronal ho va acceptar perquè havia passat molta por, la por de perdre-ho tot.

Maig 68 va ser la represa de la il·lusió, el desig d'assolir la utopia. Al nostre país també va ajudar a donar una empenta en la lluita contra la dictadura.

dilluns, 11 de juliol del 2016

pd 783

EL CORREO CATALAN 14 de mayo de 1978
A LA BÚSQUEDA DEL MAYO PERDIDO
1.- ALAIN TOURAINE: "AQUELLOS ESTUDIANTES HABLABAN EN NOMBRE DE UNA HISTORIA"
José Sanz

Maig, 1978. París és una ciutat aparentment afable, sense espais per la sorpresa, i no hi ha motius perquè no sigui així...
París ha estat completament restaurat, després de la ventada de 1968 i sembla estar a recer de nous daltabaix de mal digerir per la política oficial. Un detall, només un, permet l'el·lipsi, el "flashback" cinematogràfic: els aparadors de les llibreries s'han revestit de 1968 per recordar que un dia com ahir, justament el 13 de maig de fa deu anys, una multitud que oscil·lava entre les 200.000 persones, segons la policia, i 800.000, segons els manifestants, treia l'alè a tota França.
Herbert Marcuse havia escrit que els estudiants són la classe més receptiva. Enlairava a aquesta categoria a un sector que, en teoria, transita cap a llur instal·lació com a elit. Arthur Rimbaud escrivia cent anys abans: "canviar la vida". La majoria dels estudiants francesos ni coneixien a Marcuse, ni sabien aplicar el lirisme càustic i desesperat de Rimbaud. Però esclataren. Daniel Cohn Bendit, Alain Geismar, Jacques Sauvageot, Alain Krivine es van situar al davant d'un moviment mitificat per l'esquerra heterodoxa i blasmat per la clàssica. Els 142 estudiants del 22 de març a la Universitat de Nanterre s'havien multiplicat per milers...
Dies després tot va acabar i la Vª República començà els treballs de restauració. Fracàs o èxit, el maig francès ha passat a la història com una revolta insòlita en una societat de capitalisme avançat...

diumenge, 10 de juliol del 2016

pd 782

MUNDO DIARIO Sábado, 29 abril 1978
MAYO DE 1968: DIEZ AÑOS DESPUÉS DE UNA ILUSIÓN PERDIDA
A. Benet, A. Fajardo, C. López, A. Puncernau, E. Sanjuan

Ara fa deu anys França es va veure sacsejada per un moviment inesperat que partint de la Universitat es va estendre com la pólvora a tot el país...
Es va passar en un tres i no res de la contestació practicada per una petita avantguarda universitària a la mobilització de milers d'estudiants i obrers... el país posava en crítica llurs estructures educatives, polítiques i sindicals.
Però no fou solament França. Quatre anys abans... Berkeley... Després Berlín, Tòquio, Roma, Madrid, Barcelona... Però a França la revolta estudiantil assolí dimensions insospitades.
Però la revolta passà. De les manifestacions amb centenars de milers de persones i de l'ocupació de les fàbriques es passà a unes eleccions en que l'esquerra patí un fort retrocés. Tornà la normalitat i la dreta va respirar alleujada. Però no tot acabà allí.
Els hereus més directes de les jornades de maig foren els partits de l'anomenada esquerra revolucionària o nova esquerra. Recolzats en diferents anàlisi polítics intentaren donar continuïtat al moviment posant en peu el partit que havia de ser llur guia. Però aviat - i tret d'algunes excepcions - la nova esquerra entrà en crisi.
Avui la influència del maig del 68 va més enllà de l'extrema esquerra. Les noves formes de la lluita de classes que el moviment de maig revelà han influït també en les formacions de l'esquerra tradicional. Almenys en aquelles que han sabut dar resposta als nous conflictes que planteja la societat industrial.