pd 893

​EL PUNT / Divendres, 27 de desembre de 1991

L'ARBRE DE NADAL

Daniel Palomeras

...

Hem canviat la mitologia dels dimonis i els pastors per la de les Tortugues Ninja i la Bola de Drac, i amb la definitiva socialització dels lluentons ja tothom ​pot aparentar ser ric.

Paradoxalment, el Nadal vindria a ser com una sublimació al·legòrica de la pobresa...

Potser la pobresa no ha estat mai quantificable. És pobre qui se'n sent...

Als nostres carrers d'avui, és pobre aquell qui es refia de treure la rifa per ser surar el negoci, qui ha d'hipotecar la casa per pagar les lletres del cotxe? ... Qui té un apartament a la costa i somia una torre de dos-cents milions? ... A estones sí i a estones no, segurament.

Ser pobre no està de moda. Crec que la política al nostre país ha mitificat l'aparença, la ficció, la inconsistència. S'ha elevat el saltimbanqui a la categoria d'heroi, se'ns ha inculcat que cal triomfar a qualsevol preu...

pd 892

​AVUI  20 de desembre de 1990

"IN GOD WE TRUST" 
Montserrat Roig​

Aquests dies, el Diner no farà vacances...

Les botigues són obertes, i tothom hi pot entrar i cantar-hi lloances, tant si ets ric com pobre. Perquè els pobres també tenen algun calé, no massa, però algun si que en tenen, i és que s'han de despendre de la paga doble sigui com sigui... Em direu que sempre ha estat així, que la festa de Nadal és la festa de l'amor amb calerons, i no us preocupeu, que no us recitaré els versots de Salvat Papasseit, però, encara que sempre hagi estat així, avui és una mica més descarat...
És una religió, la del capitalisme, que no té teologia, deia Walter Benjamin. Però és que el Diner tampoc no té Evangelis. El Diner s'ha convertit en Déu, és Déu mateix... si teniu un dòlar a la mà, mireu que hi posa. Veureu que i diu: In God we trust...

... fem veure que el Diner és etern, que no s'acaba mai, i la manera de demostrar-ho són les targetes de crèdit. Que són el Diner consagrat...
...

I la bella història del nen que va néixer, essent Déu, pobre entre els pobres i diuen que pelat de fred, esdevé un sarcasme. La imatge d'aquest nen omple els aparadors del santuari del Diner. I potser aviat, com aquell qui no vol la cosa, en lloc del nen damunt el jaç de palla dins la cova, hi trobarem una targeta de crèdit.

pd 891

ARA dissab​​te​​, 22​ de novembre del 2014

QUERELLA ENTRE DOS PAÏSOS (i 3)

Suso de Toro

​(... continuació)

​... Cal recordar que la campanya de recollida de signatures contra l'Estatut que van fer Rajoy i el seu

​partit va arribar a la xenofòbia anticatalana explícita.

Mentre va existir, ETA va ser un catalitzador de la nació espanyola unida i centralitzada davant del terror. Des de fa quatre anys, és Catalunya la palanca que serveix per unir els espanyols. Es tracta d’una perversió de la vida cívica, és unir-se contra un enemic interior i no per un projecte comú i integrador. 

A la societat catalana hi ha un argument de sobirania, independència, estat propi, molt clar i versemblant. A l’estat espanyol no existeix en absolut un projecte col·lectiu. Aquest és l’ingredient inexcusable per començar a parlar d’una nació, i Espanya, més enllà de la selecció de futbol, no el té. La realitat és que Espanya és un estat sense entitat ni direcció nacional i Catalunya és una nació sense estat.

pd 890

​ARA dissab​​te​​, 22​ de novembre del 2014

QUERELLA ENTRE DOS PAÏSOS (2)

Suso de Toro

​(... continuació)

... (A Catalunya i a Espanya) es viuen dues històries diferents​... per als catalans és un tràngol col·lectiu dins una història nacional agònica. La diferència és que Madrid s'enfronta, tremendament malament, a un problema polític, però una part determinant de la societat catalana està vivint una lluita per l'existència històrica.
 ... La vicepresidenta no comprenia el que és la Generalitat, i va pensar que era un càrrec administratiu de l'Estat. No comprenia el que és políticament. No comprèn que quan l'actual president es refereix a sí mateix com el president cent vint-i-nou, com algú que ocupa una institució que es remunta al segle XIII, ho creu, i per a ell i per a molts altres catalans és real... es pensen que als catalans els mou merament l'interès monetari i que això de la llengua és una ximpleria cursi i sense valor... Desconeixen la vigència d'antecedents com la proclamació de la República Catalana, per exemple.

 Madrid, i per tant Espanya, no coneix i no comprèn la força que té la memòria històrica en les comunitats humanes que no tenen estat...

La batalla per la història és fonamental en tot procés de construcció nacional...

(continuarà...)

pd 889

​ARA dissab​​te​​, 22​ de novembre del 2014

QUERELLA ENTRE DOS PAÏSOS (1)

Suso de Toro

Les diferències i els problemes entre Catalunya i Espanya són diversos i diferents. Per si mateixos, tots podrien tenir política, però no la tindran fàcilment perquè el diàleg és impossible.

Les relacions de poder són clares. Espanya és l'estat amb tots els seus instruments i poders. Per la seva banda Catalunya està encarnada principalment per la ciutadania...

...

No és un pols fàcil per a cap de les dues parts i, naturalment, té costos per a tothom. No només per a Catalunya. Convé saber que també Espanya en paga...

... a banda de les diferències per temes econòmics i polítics, Espanya i Catalunya viuen en dos temps històrics molt diferents.

... Els poders cortesans no comprenen la profunda arrel històrica de la reivindicació nacional catalana perquè sempre els va interessar negar-la, i ara són víctimes d'aquesta ignorància interessada: encara que ho volguessin, no comprendrien res del que està passant amb els catalans.
...

(... continuarà)

pd 888

​ARA 10 de desembre del 2016

APARCAR EN DOBLE FILA

Vicenç Villatoro

En aquest tema, com en d’altres, hi ha hagut des de fa uns anys un deteriorament progressiu del civisme. Certament, una part d’aquest deteriorament neix d’una sensació creixent d’impunitat, de tolerància respecte a les infraccions. Si tens la sensació que no et passarà res, el civisme es va escrostonant. Però l’Ajuntament tampoc no pot posar un policia a cada cantonada, hem de confiar en la capacitat de la gent d’interioritzar les normes i de posar-se en el lloc de l’altre (que és el que falla). Diria que, entre els de dalt i els de baix, hem anat menystenint cada vegada més, i en algunes ocasions fins i tot ridiculitzant, un cert ideal de civilitat del qual abans ens sentíem orgullosos... Potser no ha canviat gaire el que fem i el que som. Però potser ha canviat massa el que voldríem ser i el que voldríem semblar. I si rebaixes l’objectiu, acabes rebaixant la realitat.

pd 887

ARA dissabte, 13 de setembre del 2014

DESOBEDIÈNCIA CIVIL

Jordi Serrano

Des de temps immemorials hi ha hagut gent que s'ha plantat davant de requeriments de lleis que eren injustes. La revolució remença n'és un exemple...

Però Henry David Thoreau va ser potser el primer que va escriure que anar a la presó per una causa justa era un honor...

Ara estem en un moment de cruïlla de la història i estem a punt de creuar “una frontera invisible” que consisteix a exercir el “dret a la revolució” democràtica. ¿La llibertat es pot exercir? ¿O només és una paraula per embellir els discursos? 

El Tribunal Constitucional va cometre una sentència el 28 de juny de l'any 2010 a conseqüència de la qual va perdre la seva legitimitat. I per si no quedava clar, al cap de pocs dies, el 10 de juliol, una colossal manifestació l'hi va fer saber. En un país normal algú hauria esmenat l'error. No ha estat així. No s'ha fet cap proposta dirigida al ciutadà català del carrer perquè canviï d'opinió. 

No deixa de ser sorprenent... quan la gent deixa de sentir-se espanyola se la vol espanyolitzar a mastegots. El govern central no s'adona de la seva irresponsabilitat, però ha col·locat en el mateix grau d'il·legalitat consultar que proclamar la independència. Donen la batalla política per perduda molt abans del que aconsellaria qualsevol analista polític mínimament objectiu...

Els que creiem que Catalunya és una nació pensem, per tant, que la sobirania rau en el poble català. I si volem “no deixar el món pitjor de com el vam trobar”, el millor serà desobeir. No ens deixen cap més remei, cap més camí, cap més sortida...