pd 2046 "Turning point" (Punt d'inflexió)

(arafa...)

... després de tot el temps passat, també es detecta desorientació i cansament per la situació en què viu Catalunya... En pocs anys s'ha consolidat a Catalunya un ampli suport social a favor de la independència. Un fet sense precedents però que, per diverses causes, no s'ha gestionat amb realisme i intel·ligència. S’han volgut cremar etapes, no s’ha tingut paciència i tampoc s’han valorat com calia els obstacles als quals ha de fer front un projecte com és el de la independència...

Una mínima dosi de realisme hauria de fer veure a tothom que el Procés, tal com s’ha desenvolupat, no ha tingut unes bases sòlides. No tenim República, hem patit la suspensió de l’autogovern i tenim una important divisió política i social. Tanmateix, no es pot dir que l’independentisme hagi perdut la guerra. Ha perdut una batalla important, però no la guerra. En aquesta situació hi caben dues opcions: persistir en els mateixos errors o canviar d’estratègia. Aquest és el gran dilema al qual s'enfronta l’independentisme en aquests moments: reconèixer que la via unilateral no ha funcionat i que cal conduir el projecte polític per altres vies, o bé tensar encara més la situació. Reconsiderar l’estratègia unilateral no implica renunciar al projecte per la independència. De fet, pot evitar cremar-lo definitivament encara que el nou camí triat requereixi més paciència i perseverança. En política no hi ha res impossible i no és prudent descartar escenaris abans d’hora. És imprescindible buscar nous espais de maniobra... 

Antoni Bayona

 

pd 2045 L'antídot del populisme 2

 (arafa...)

(... continuació)

... Aconseguir que la majoria d’electors els vegin com el que són: uns megalòmans ressentits. I les defenses -socialment parlant- són el que tradicionalment hem anomenat valors. No hi ha res més suat i antic que lamentar-se per la falta de valors. I, tanmateix, el millor antídot contra el populisme són aquests valors que només poden transmetre els vincles afectius més forts, però que també han de ser il·lustrats per la racionalitat i la cultura. En qualsevol persona raó i passió lliuren una batalla de la qual només sortirà guanyadora la seva part més humana si la raó modula i modela les passions.

Si avui els populistes fan estralls, és perquè en massa ciutadans són les passions les que s'han imposat. Educats per tenir i competir i no per ser i compartir, la precarietat material a què els ha abocat el neoliberalisme els ha deixat en un desert moral. Mentre anàvem endavant hem deixat que els valors que defensàvem de boca fossin contraprogramats pel nostre model econòmic i el seu omnipresent catecisme: la publicitat. I ara que anem enrere i el constant “gaudeix i gasta” sona sarcàstic, l’absència d’un nord no material està fent dels demagogs els nostres líders.

Albert Pla Nualart

pd 2044 L'antídot del populisme 1

(arafa...)

... el populisme, però per trobar l'antídot d'aquest verí que avui tants electors s’empassen a glopades cal que en coneguem la fórmula magistral. Un dels seus components oposa poble a elit des d'un punt de vista moral. Fer-lo bo a un i dolenta a l’altra li estalvia argumentar. Ser elit et fa corrupte. Ser poble et fa honest. I ser veu del poble contra l’elit et fa un heroi, i un màrtir, encara que vinguis de l’elit més elitista. No cal, però, ser un geni per detectar la irracionalitat d’aquest plantejament. Que la bondat del que dic depengui de qui sóc, d'on vinc o a qui defenso i ataco, i no pas de la solidesa dels meus arguments, és una manera de prioritzar les emocions a les idees, la mandra a l’esforç, el simplisme a la complexitat.

Però el principi actiu del verí és la demagògia, una vella i coneguda plaga de la democràcia... Un demagog és, etimològicament, “el que guia el poble”, un significat que podria ser positiu si aquí poble no volgués dir masses. L’essència del demagog, allò que fa que el segueixin les masses, és que apel·la a les passions i no a les raons mogut per un desig de poder no moderat per cap principi. I les passions que exclouen raons són sempre les més baixes: les que exalten la identitat nacional, ètnica, religiosa o de classe social per atiar l'odi contra “els altres”. El demagog reclama i lidera una acció immediata i violenta per salvar la nació amenaçada, acusa els oponents moderats de feblesa i deslleialtat i, un cop al poder, va retallant drets i llibertats...

(continuarà...)

Albert Pla Nualart

pd 2043 La màquina

(arafa...)

En un hotel coincidim amb una jove parella xinesa, que no parla altra llengua que la seva. Però, immediatament, treuen de la butxaca una petita màquina, no més gran que un mòbil, que tradueix entre llengües d'una manera ràpida, efectiva i -pel que veig- molt precisa, parlada i per escrit. Gràcies a la màquina, mantenim una conversa del tot fluida. Només hi ha un problema: entre les llengües que tradueix la màquina no hi ha el català. Funciona en castellà, en italià, en francès, òbviament en anglès... Però no (encara) en català. I si la màquina té futur, que crec que en té, ser-hi o no ser-hi és molt important. En principi, la màquina va a favor de la pluralitat lingüística. Per a les llengües que hi són, és una garantia de supervivència, perquè elimina la idea de les dues o tres llengües franques universals que és imprescindible conèixer per anar pel món. Totes les llengües que pot traduir la màquina passen a ser igualment útils. Entre les que hi són, no hi ha jerarquia. La llengua pròpia deixa de ser un límit. Però, en canvi, la màquina és letal per a les llengües que no hi són. La traducció va a favor de les llengües petites. Però hi han de poder accedir. I no és una qüestió de nombre de parlants. És una qüestió de poder.

Vicenç Villatoro

 

pd 2042 Els tres reis

(arafa...)

... la suposada raça del tercer dels Reis, l’anomenat, segons una tradició molt tardana, Baltasar. La primera cosa que convé puntualitzar és que mai cap criatura d’enlloc on se celebra aquesta festa s'ha adonat que, com succeeix encara arreu, el rei negre fos un home blanc mascherato. Per sort, la innocència de les criatures les fa estàlvies de tota mena de sospita. Ni creuen que Baltasar sigui un blanc maquillat, ni que els reis blanc i ros portin barbes postisses: s'ho empassen tot, i aquesta és la gràcia.

Però hi ha més coses. L ’Evangeli de Mateu diu que “després que Jesús va néixer a Betlem de Judea [...] vingueren uns savis d’Orient” a adorar Jesús i oferir-li uns presents que eren considerats “reials” a l'època: or, encens i mirra. No diu que fossin reis, sinó savis... Ara bé: ¿d’on caram venien? L’Evangeli diu que d’Orient, i això pot significar que vinguessin de Mesopotàmia o de la frontera amb Aràbia, que cauen a l'orient de Palestina. Si venien d’Aràbia -encara que hi ha Bíblies comentades que els fan venir de Pèrsia, fet improbable per massa apartat de Judea-, llavors és pràcticament impossible que fossin blancs o negres. Però tot això no acaba de lligar, perquè eren professionals de la màgia -molt estesa, certament, a Babilònia i a Pèrsia-, i aquest era un ofici semisacerdotal   En suma: el més probable de tot, per qüestions de distància, és que fossin àrabs jueus, i llavors hem d’acceptar que eren homes de pell torrada, potser olivàcia, però en cap cas amb barbes blanques, rosses encara menys, i de pell negra menys encara.

La tradició cristiana no va presentar Baltasar com un home negre fins al segle XV, i va fundar el mite que els reis eren tres, i que corresponien a les tres edats de l’home, i... de tres continents! Si anem als orígens del mite, que es troba a Mateu, només podem estar segurs que eren orientals, potser tres i potser una vintena, i cap de blanc, ni ros, ni negre. O sigui que les desfilades dels Reis són una pura invenció, per a delícia de les criatures.

Jordi Llovet

pd 2041 Carbó per a tothom

(arafa...)

...Som en un d’aquells moments històrics, tan mediterranis, en què la societat va per davant dels poders públics, en què les elits polítiques no només no resolen problemes sinó que els emmerden amb batalletes de curta volada que només tenen sentit des de la mesquina lògica partidista...

Carbó al sobiranisme (en general) per no tenir una estratègia unitària. I per malbaratar la victòria electoral de fa un any en tripijocs i malabarismes... I per mantenir una retòrica revolucionària mentre s’acaten el 155 i les sentències judicials. Carbó també als comuns, per la seva indefinició constant... Carbó al PSC per callar i obeir davant del PSOE. Carbó a Ciutadans i al PP per estimular el conflicte a Catalunya i la catalanofòbia a Espanya.

També hi ha d’haver carbó per als qui podrien parlar i han callat. Per als qui han (hem) parlat massa, o massa precipitadament, enduts per l’eufòria o per la ràbia. ... Per als qui la presó o l’exili d’amics o coneguts ens ha fet més febles i més cagadubtes. I també per als arrogants que tot ho haurien fet diferent, els que creuen que fora del seu petitíssim cercle només hi ha estupidesa, traïció, o totes dues coses. Per als que pretenen salvar-nos de nosaltres mateixos. Per als que davant de qualsevol discussió només saben dir “Marxem ja”, com si l’octubre del 2017 no hagués existit. Carbó per a tots, doncs. I benvingut sigui, si a més de càstig significa també reflexió i represa. Però voldria trencar la transversalitat d’aquest article recordant  que d'entre tots els esmentats prèviament n’hi ha uns quants que ja no tenen por del carbó, ja no el necessiten: han rebut el càstig de forma preventiva, i tornen a passar el matí de Reis lluny dels seus fills a causa de les togues negres dels jutges carpetovetònics, de la tinta negra de la premsa sense escrúpols, de l'ànima negra dels polítics d'una certa Espanya que també és negra com el carbó,...

Per tant, a tots els aficionats a repartir culpes i medalles, a penjar llufes, a difamar cegament i a cobrir de merda, seria un detall que deixin una estona en pau els que estan patint les conseqüències de tot el que ens ha passat l'últim any. Encara que només sigui avui.

Toni Soler

 

pd 2040 Fragments de dietari 2

 (arafa...)

... Un any més. Comença l'any i no podem pas dir que prometi gaire. Segurament més desgràcies que coses agradables. Més injustícies que justícia. Nadal ha estat trist. Els nostres presos i els nostres exiliats ja el celebren així per segona vegada. Només hi ha l’alegria que la gent no es cansa d’acompanyar-los, de prop o de lluny, físicament o mentalment... Miro el final de la Missa del Gall, retransmesa per TV3. Una mica trista i ensopida, m’ha semblat. He trobat a faltar alguna nadala al final, o bé un esclat de l’orgue nou. Res...

A casa tenim un pessebre petit. Suro, molsa, quatre branquillons d'avet que fan d’arbre, un camí de neu, feta amb sal grossa, per on van cap al portal mitja dotzena de pastors, una bassa, feta amb paper d'alumini, on renta una dona i per on neden dos aneguets. I una caseta al fons, voltada d’aviram. En un racó una mica amagat, el caganer, que mai no hi falta perquè és el símbol de la carnalitat del Misteri de Nadal. ¿O és que algú es pensa que el Nen Jesús no feia caquetes? ... Al nostre portal, a part de Josep i Maria i el Nen, hi ha, com cal, el bou i la mula. Per a mi sempre han estat simbòlics. Tots dos estèrils, s’estan allà, impertèrrits, i escalfen una mica els peuets del Nen amb el seu baf. I l’àngel, que, en aquesta història, hi té un paper important. Ell va anunciar a Maria que seria Mare de Déu, i, als pastors, que el Nen havia nascut. I va parlar amb sant Josep que no es sorprengués del Misteri...

(nota: consultar el pd 1885 per veure el final de l'article, si t'interessa...)

Narcís Comadira