pd 2089 Les ulleres de Polanyi

 (arafa...)

Una societat amb mercat o una societat de mercat -la diferència abissal en la tria de la preposició-. 65 anys després, La gran transformació, una crítica del liberalisme econòmic, de Karl Polanyi, continua sent, malgrat els anys, la crítica antropològica més lúcida i aguda al mite-faula estavellat del mercat lliure autoregulat. També és el bisturí analític nuclear més precís contra la distopia neoliberal que vingué després. Sense espòilers, ja estàvem avisats: la mercantilització de tot plegat, la reducció a mercaderia de cada cosa, amenaçava de trencar tot vincle social, esquerdava la dignitat humana i esmicolava les possibilitats de comunitat. Si tot és diner, guany i benefici, res té valor i tot té només preu. I ja no hi ha societat, només càlcul. I així ens va. La borsa o la vida...

Ja ho deia Chesterton: un acord -un contracte- en condicions desiguals no és un acord, és un envilit i vil xantatge. El teòric mercat lliure és a la pràctica un dispositiu criminal desbocat, sense morrió i en baixada sense fre...

la cita escollida de sant Agustí pot operar ja com a divisa, pregària o consigna: “Si dels governs en traiem l'acció de la justícia, ¿en què es converteixen sinó en un banda de criminals a gran escala?..."

David Fernàndez 15/12/2019

https://www.ara.cat/opinio/ulleres-polanyi-article-david-fernandez_129_2608263.html

pd 2088 Si vols llibertat...

 (arafa...)

... Ara que corren vents d’intolerància, aquest binomi de llibertat i amor és més important que mai: hem de donar llibertat a tothom per viure i estimar a la seva manera i hem de tenir empatia (entesa com la mínima dosi d’estimació) cap als altres, per molt diferents que siguin en aparença. Perquè el fons humà és el mateix. Més enllà de religions, ideologies, llengües o nacionalitats, només hi ha una gran família humana. Tots tenim dret a una existència digna, tots som germans. Tots cerquem la felicitat...

Això, que sona tan senzill, ho oblidem fàcilment. Ens enganyem. Construïm discursos per limitar la llibertat dels altres i inhibir l’empatia cap als altres. Per exemple amb la immigració. Tant se val que en més o menys mesura tots siguem fills de la immigració, fruit de barreges viatgeres. Ara no toca, diem. Són massa gent i massa diferents. Els intolerants són ells. Estem en crisi. Les coses s'han de fer amb un cert ordre. Primer els de casa. Ens arruïnarem tots. Les lleis s'han de complir. No s'adapten. Tanta barreja no funciona. Cauen fàcilment en la delinqüència. Porten malalties. Que vinguin en avió. Ajudem-los al seu país... I així, amb una suma inconnexa de raons, excuses, pessimismes, solucions màgiques i pors, moltes pors, ha anat calant arreu el rebuig als refugiats i als immigrants, que sense quasi ni adonar-nos-en veiem amb naturalitat com a ciutadans de segona, sense papers i, per tant, sense llibertat. Estimar-los? Ni ens passa pel cap. A tot estirar ens fan llàstima o ens avergonyeixen. Però ja se sap, el món és molt injust, oi? De manera que els foragitem de la legalitat i, tot seguit, els atribuïm totes les il·legalitats hagudes i per haver. Els convertim en problema. És tan fàcil crear-te un enemic! I és tan còmode que l’enemic sigui el més dèbil i el més estrany!...

Ignasi Aragay 9/6/2019

pd 2087 En política..,

 (arafa...)

En política, sempre és millor manar que no manar. El poder desgasta, però sobretot a aquell qui no el té, com bé deia Andreotti...  Si un polític pot triar entre manar i no manar, sempre ha de triar manar. Perquè tenir el poder és un bàlsam contra ferides que, sense el poder, es farien més grosses. Amb el poder s'esmorteix la dissidència, es maquillen les contradiccions i es dissimulen les febleses. El poder fa més alt i cohesiona. I la memòria dels electors és curta...  

Vicenç Villatoro 9/6/2019

pd 2086 Amor de mare

 (arafa...)

Amélie Nothomb es confessa una gran admiradora dels contes tradicionals (“Em sento als contes com a casa meva”) i elogia amb entusiasme Charles Perrault perquè no endolceix la realitat per als nens. Perrault, diu l'escriptora francesa, no pren els nens per imbècils. El seu pronunciament agafa més volada en temps del políticament correcte, quan tantes veus proposen la revisió dels contes que s’han transmès generació rere generació per corregir-ne la crueltat o el masclisme...

Hi ha una teoria que assenyala que als contes tradicionals hi ha madrastres pèrfides perquè la societat no hauria pogut digerir una mare malvada. 'Golpéate el corazón', en un pas endavant agosarat, busca trencar un dels tabús més ben instal·lats en el nostre imaginari: l’amor de mare, intocable, inqüestionable. Nothomb posa en dubte que totes les mares hagin d’estimar les seves filles i retrata les filles que, en justa correspondència, acaben detestant les seves mares.

Tot i així, resulta evident que per a una criatura innocent, no hi ha desconcert més cruel ni ferida més sagnant que el desamor de la mare. Amélie Nothomb qüestiona la infal·libilitat de l’amor maternal però assenyala clarament que, si aquesta connexió entre mare i criatura falla, és un fet contra natura...

Sílvia Soler 8/6/2019

pd 2085 Cap habitatge social a Catalunya

 (arafa...)

Llegim a la premsa una gran notícia per als catalans: “El govern del PSOE construirà habitatges socials a Màlaga, Sevilla, Madrid, Ceuta...”  però ni un a Barcelona. Ni un a Catalufolàndia.

Quina sort que tenim. Ara imagineu que n’haguessin pressupostat 1.800, que són els que diuen que construiran a Madrid. ¿Estaríem més contents i feliços? Doncs no, estaríem més tristos. I per què? Perquè ja tenim experiència en el que pressuposten. Pressupostin el que pressupostin i prometin el que prometin no compleixen mai. És millor no il·lusionar-se... ¿Recordeu la “lluvia de millones”? Hi va haver qui s’ho va creure. Doble feina... Pagar, pagarem, com sempre...

De tota manera, la inversió més gran en habitatge social que fem els espanyols és per ajudar una família nombrosa i problemàtica que mantenim. Gràcies als nostres ajuts se'n surten prou bé. L’àvia, immigrant, no veu els nets sempre que vol, té el gendre a la presó i el marit, que li va posar les banyes, va matar el germà per accident jugant amb una arma de foc, cosa que no ha impedit que segueixi fent servir armes de foc per anar a caçar. El fill és l'amo de l'empresa, on es discrimina les dones, i fa negocis, no sempre honorables, amb altres famílies. Són els Borbó.

Empar Moliner 8/6/2019

pd 2084 La bella dorment

(arafa...)

L'actual PSC no és el de Pasqual Maragall; és un partit subjugat a l'estratègia del PSOE i, per tant, preparat per anestesiar la Generalitat de manera que Catalunya no resulti mai més una nosa per a Pedro Sánchez.

Aquestes conjectures contrasten amb l’evidència que el sentiment sobiranista no ha reculat, i fins i tot pot exacerbar-se amb les sentències del judici al Procés. Però fiar-ho tot al sentiment popular de greuge és un risc que els actuals governants no haurien d’assumir. I a més - de vegades ens n’oblidem - el país potser tampoc no es pot permetre un o dos anys més de paràlisi... Els problemes interns de JxCat, el seu enfrontament endèmic amb ERC i l’autoaïllament de la CUP han restat operativitat a l'actual majoria... I el govern espanyol manté la tutela financera vigent des del 2015 i envia regularment al TC qualsevol iniciativa que surt del Parlament... 

Toni Soler 23/6/2019

pd 2083 Parapetats

(arafa...)

Quan els socialistes estaven a l'oposició, acusaven el govern de Rajoy –parlant de la qüestió catalana– de parapetar-se darrere dels jutges. Judicialitzant un problema polític, figurava que feien l'única cosa que podien fer, allò que els jutges els dictaven que fessin. Traspassaven la seva responsabilitat (i els jutges que en rebien el traspàs, encantats!). Ara els socialistes estan fent el mateix que criticaven els populars. ... es parapeten darrere dels juristes i disfressen una decisió política –en la qual podien triar entre diverses possibilitats– d’obligació jurídica en què només tenien una opció. Si la mesa del Congrés tenia la capacitat de prendre la decisió és que podia triar entre una opció i l'altra. Si només n’hagués pogut prendre una, ja haurien decidit directament els jutges... no és una qüestió tècnica, sinó política. Els socialistes de la mesa han votat i han decidit políticament, com els reclamava la dreta, que els convenia o els agradava més suspendre els diputats (i modificar així les majories parlamentàries) que no pas respectar els seus drets i els dels qui els vam votar. Han decidit suspendre. I han decidit continuar amagats darrere el parapet.

Vicenç Villatoro 25/5/2019