pd 2207 "Als fills, el més important és que els ensenyis a pensar" 1

 (arafa...)

Ser pare és anar-se empetitint. Ets el protagonista absolut a l'escenari i, de cop i volta, et trobes que vas perdent paper i et converteixes en un secundari a qui ja no escolten ni li riuen les gràcies, que ja no controla ni domina, i llavors has d’aprendre a retirar-te de l’escenari... 

(Els fills) ... han de sortir a buscar el món, que s'han de comprometre, passar-s'ho bé, buscar els altres... És un crit al compromís. No exactament al compromís amb una causa, sinó al compromís amb la pròpia vida. El llibre està travessat per una cita de Voltaire: “La veritable vida de l'esperit és estimar i pensar”. Tenim la responsabilitat de ser humans, d’estimar l’altre (posar-nos en la seva pell) i de pensar per nosaltres mateixos...

Gramsci deia que el gran pes mort de la història és la indiferència... els joves d'ara han vingut a un món on el compromís va de baixa i puja l’individualisme, potser com a refugi perquè les coses no funcionen i els grans ideals, religiosos o laics, s’han ensorrat o han retrocedit molt...

    

Ignasi Aragay 2.8.2020

pd 2206 Consumisme i "eudaimonia"

 (arafa...)

... Cada cop tenim més clar que el neoliberalisme -la idea que desfermar i lloar l’afany d’enriquir-se ens enriqueix a tots- ha sigut una religió destructiva i perniciosa... ¿Es pot fer de ser ric el gran objectiu d’una vida sense menysprear els altres?... La versió pop de ser ric és el consumisme. Mentre que pocs podem ser rics, tots podem ser consumistes. Només hem de comprar el que no necessitem... ¿Fa feliç el consumisme? No, fa obès i llança a tràgiques emigracions. Però és el motor del model econòmic que du al desastre ecològic...

Perquè happiness equivalgui a eudaimonia hem d’aprendre a tenir i compartir només el que necessitem, i a desitjar ser tan rics o pobres com tothom. “És que sense consumisme tot s’atura.Tots ens morirem de gana!” I si ho provem? I si parem de celebrar aniversaris a Tailàndia aprofitant vols low cost?... Per no morir de gana és millor tenir un hort que viatjar on no se'ns ha perdut res, però el que és segur és que només deixant de consumir el que no necessitem, i de voler enriquir-nos peti qui peti, tenim alguna opció de sobreviure humanament. 

Albert Pla Nualart 2.8.2020

pd 2205 Despullada, sense mascareta

 (arafa...)

Me n'adono, amb una foguerada de pànic: m'he descuidat la mascareta! A la bossa de sempre n'hi dec tenir alguna, de rebregada, però avui porto la motxilla i no hi tinc totes les coses quotidianes i de primera necessitat que tinc a la bossa de sempre: bolígrafs, llibretes, raspall de dents, mascaretes. A casa també en tinc per tot arreu. Al moble de l'entrada, a la taula d’escriure, a la tauleta de nit. Aviat faran anuncis que ens explicaran com reciclar mascaretes, que ens advertiran que les mascaretes contaminen, que no les podem llençar a terra.

Tornar a casa a buscar-ne una, ara, seria desfer el camí, de nou sense mascareta. A la farmàcia de la plaça en venen, però si no porto mascareta potser no m’hi deixaran entrar a comprar-ne una. Entro a l’estació i agafo el tren. Acoto el cap i procuro fer veure que em miro els missatges del mòbil. Tothom va amb mascareta, fins i tot el pidolaire que toca l'acordió. Al clatell, noto les mirades (potser sorpreses, potser reprovadores) de tothom. Els voldria dir, a cadascun dels passatgers que em miren, que me l’he descuidada, que no és que no vulgui portar-la. Preferiria haver-me descuidat les sabates, preferiria dur un estrip al cul. Em sento despullada, com si els estigués ensenyant una part del cos que no s’ha d’ensenyar, talment com un nudista en una platja de les denominades familiars. Una senyora –ens coneixem de vista, de coincidir a l’estació– se m'acosta... Treu un paquet de mascaretes de la bossa i me'n dona una. L’accepto agraïda. “Gràcies, me l'he descuidat...”, barbotejo. I faig el gest familiar d’enganxar les gomes a les orelles. Ja està. Ja tinc la boca tapada, ja no crido l'atenció, ja no l’ensenyo, ja no em miraran.

Empar Moliner 18.7.2020

pd 2204 Els catalans i el Minotaure

 (arafa...)

"El Minotaure és un personatge important de la Història i de l’actualitat. És el Poder. A vegades s’emmascara i adopta formes benvolents i pacífiques [...]. Això és l'excepció. Generalment s'allunya i es fa respectar, i cada dia que passa, més [...]. Hi ha pobles que hi estan familiaritzats, d'altres que no saben com fer-s'hi. Aquest darrer és el cas de Catalunya"(Jaume Vicens i Vives, 'Notícia de Catalunya')

​... ​per als catalans, i per raons històriques, l'Estat és una cosa distant, inassolible i incomprensible​...​ l’Estat només respecta els drets humans quan no se sent amenaçat, perquè el poder no és un ésser que atén a raons, sinó un monstre, i és per aquest motiu que Vicens va triar la metàfora del Minotaure, el clàssic monstre devorador de persones. En definitiva, em sembla que els catalans de bona fe es divideixen en dos grups... els indignats i els que han encongit les espatlles davant un fet que consideren lamentable però inevitable: que el monstre hagi esclafat els seus enemics amb les eines que ha tingut al seu abast...

Per als que considerem que la millor opció és la independència, crec que les lliçons són tres. La primera, que el camí no serà fàcil, perquè el Minotaure “es farà respectar” sempre que se senti amenaçat; la segona, que només podrà ser vençut en la mesura que el preu que hagi de pagar per mantenir la seva integritat resulti excessiu; la tercera, que per vèncer-lo cal deixar de banda els sentiments i actuar amb la mateixa fredor que ell.​ ​En aquest sentit, em semblen desencertades les demandes d’amnistia, d’indult... que permeti l'excarceració dels presos, perquè suposaria reduir el preu que està pagant el Minotaure. Els més fervorosos defensors d’aquestes mesures haurien de ser els màxims defensors de la unitat d'Espanya, perquè res desactivaria més l'independentisme com la generositat...   ​   ​  ​

Miquel Puig 1.8.2020

pd 2203 Revetlles i altres coses 2

(arafa...)

... Ara toca una altra cosa, encarar la vellesa i el final definitiu de tot. Però mentrestant encara podem ser mínimament feliços. Malgrat tot. Malgrat que el que ens envolta no ens ho posi gens fàcil. Tinc la sensació de viure en un país paralitzat, un país en què els polítics només miren per mantenir el seu petit poder, en què es barallen els uns amb els altres no sé ben bé per què. I la gent, la gent que va anar a votar el dia primer d'octubre del 2017, que va ser apallissada, com era d'esperar, la veig esporuguida, cansada, sense saber què fer... Sento que torno endarrere, als anys més grisos de la meva infantesa, a aquella postguerra repressiva que ofegava qualsevol intent d’identitat i d’acció. La nova normalitat és una vida retallada, controlada. Quan surto al carrer amb la mascareta m’ofego. És un bon símbol d’aquesta nova normalitat. Ja no podem respirar a ple pulmó, en cap sentit... El confinament també és un símbol. De la falta de llibertat que tenim com a país. Anirem fent la viu-viu, fent veure que estem contents. Treballant, sí, que és per a això que hem nascut els catalans. Treballar i callar... 

"Coet de nits serenes, enamorat dels cels, / gran tija d’or que tan de dret camines, / tu saps penjar de dos estels / una garlanda de glicines". Coets. Josep Carner

Narcís Comadira 20.6.2020

 

pd 2202 Revetlles i altres coses 1

 (arafa...)

La nit del 23 de juny és una nit plena de tradicions en aquest país i en molts altres. Focs, revetlles, coets, coques, ball i sensualitat. Ho dic d'entrada, no m'agraden les revetlles, no m'agrada haver d'estar content per força. La coca em diu poca cosa i el cava ben res. Els petards i els coets m’eixorden.

Quan pujàvem al terrat perquè el meu pare encengués algun coet, jo em mantenia tan lluny com podia del lloc de la ignició. Als nens ens deixaven tirar quatre cebes, i jugar amb una pedra foguera i una cosa que en dèiem martiniques. Tant la pedra foguera com les martiniques eren altament perilloses, perquè eren fetes de fòsfor. Les cebes eren uns paquetets petits de paper fi que esclataven quan es rebotien amb força contra el terra. Des del balcó les tiràvem al carrer, i petaven, discretament...

Ja de gran, he anat a moltes revetlles a casa d'amics. Acostumaven a ser notòriament avorrides. Em venia la son aviat i m’ensopia considerablement, em tornava una carbassa... Les revetlles les associo al perfum... que en diuen de flor blanca: llessamí, gardènia i muguet. És un perfum penetrant que em recorda una revetlla concreta, ja en l'edat dels enamoraments i dels balls lents i de la música dels Platters. Recordo l’olor de la noia amb qui ballava aquella nit, una olor intensa de promesa de felicitat física, de tendresa corporal. Ara que sóc vell, penso en tot això amb una certa nostàlgia. Mais où sont les neiges d'antan? On són les neus d'abans? S’han fos, evidentment.   

Narcís Comadira 20.6.2020

pd 2201 Colau exigeix...

(arafa...)

Poden fer l'exercici. Posin al Google aquestes dues paraules: “Colau exigeix”. Els sortiran un munt de titulars de premsa. Colau exigeix a Torra, a la Generalitat, a Sánchez, a Nissan... Sol ser la frase més destacada en la majoria de les seves rodes de premsa. Si busquem el mateix subjecte amb altres verbs menys agressius però que també demanen als altres que facin coses –"Colau demana, insta, urgeix..."–, en sortiran uns quants, però no tants. I si ho substituïm per verbs d'acció que remetin no a demanar als altres que facin sinó a fer coses directament –"Colau anuncia, fa, prohibeix, obliga, obre, tanca..."– el nombre de titulars cau en picat. I si finalment busquem verbs que no impliquen dir als altres què han de fer però tampoc signifiquen fer o actuar, sinó que remeten a intencions o projectes –"Colau estudia, es planteja, explora..."–, en sortiran molts menys que amb exigir, però força més que amb fer. Em sembla una manera gràfica de descriure una concepció curiosa de l’exercici del poder emanat del vot dels ciutadans. Normalment, l’oposició demana (o exigeix) i el govern fa (o anuncia que farà). L'Ajuntament de Barcelona s'ha especialitzat més aviat en demanar (en exigir). Com si no fos un poder. Com si fos l’oposició a altres poders.

Vicenç Villatoro Lamolla 1.8.2020