(continuació)
Contra la idea d’abús, la realitat diu que hi ha infrautilització dels ajuts. La pobresa i l'exclusió social sovint van unides i conformen un cercle viciós. Les administracions públiques i les entitats socials no se'n surten a l'hora de trencar-lo. No arriben ni de bon tros a tots els afectats. Les barreres burocràtiques, la digitalització, la teranyina institucional, les traves a l’empadronament i fins i tot la vergonya fan que molta gent en situació de precarietat manifesta no rebi el suport que li correspondria, emparat per la Constitució –tan santificada per alguns– i per l’Estatut. ¿Som o no som un estat social i democràtic de dret? ¿Fins a quin punt és real la protecció social?
La població de Catalunya que es troba en risc de pobresa o exclusió
social arriba al 24,8% (un de cada quatre). El 8,9% pateixen privació
material greu. Són percentatges alts i enquistats. Gairebé quatre de
cada deu persones que treballen perceben ingressos per sota del salari
mínim, que ha passat de 735 euros al mes el 2018 a 1.221 euros al mes el
2026. Així i tot, actualment tenir feina no garanteix una vida digna.
El problema de l'habitatge ha agreujat molt la situació, i ha
socialitzat el malestar també a la classe mitjana...
Però si la cosa va com diuen les enquestes (totes menys el CIS), aquestes seran les eleccions del non take-up:
la majoria votaran la dreta i la ultradreta que, magnificant la sospita
d’abusos, faran que els ajuts socials públics es redueixin o que
accedir-hi sigui encara més complicat... també aniran cap a la privatització dels sistemes de salut i
educació. Trumpisme de manual: rebaixa d’impostos i un estat menys
social...
Si el 29-N els vots no
desmenteixen les enquestes, els propers anys anem cap a una societat més
desigual, amb un previsible augment de la pobresa.
