pd 1795 Els 75 minuts de Macià

AVUI, 15 de març de 2004

 

"El 14 d'abril del 1931 va començar la Segona República. Abans que a Madrid, Lluís Companys va proclamar la República Espanyola a Barcelona. Eren les 13 hores. A les 14.15 hores, Francesc Macià va corregir Companys i va proclamar L'Estat català dins de la República Catalana. En una hora i quart el canvi havia estat notable... Després de 75 minuts de reflexió, Macià va optar per l'estratègia dels fets consumats. Va declarar ell l'Estat català, sense esperar que a Madrid l'hi atorguessin graciosament. Per què? M'imagino que ell considerava el Pacte de Sant Sebastià del 1930, amb Azaña i les esquerres espanyoles (una vaga entelèquia federal semblant a la que avui predica el PSOE), paper mullat. És evident: una cosa són les promeses d'un polític quan és a l'oposició i una altra el que farà quan governi.Davant dels fets consumats, la República Espanyola es va espantar. Es va arribar a un pacte. Es va redactar l'Estatut de Núria del 1931, i es va aprovar amb el 99% de vots en un referèndum. Després, a Madrid, les esquerres d'Azaña es van sentir incòmodes. Les Cortes, van retallar i va sortir aprovat l'Estatut del 1932, que era una pelleringa comparat amb el que s'havia votat a Catalunya. Però Macià estava satisfet: sabia que, quan un negocia per obtenir cinc, ha de començar demanant-ne deu... cal negociar a l'alça. Cal exigir. Prou de xecs en blanc. I tinc la impressió que, a la política catalana, ens sobren Companys (confiats en el PSOE i en vagues promeses de plurinacionalitat o federalisme) i ens falta un Macià que reflexioni 75 minuts més."

Francesc Puigpelat

pd 1794 Els estralls de la maduració tardana

(arafa...)

Quin és el secret per arribar als vint madur? Haver assumit, fins als vint, totes les responsabilitats que ja es podien -i tocava- assumir. Els joves madurs tenen en comú haver sigut nens i adolescents que es van haver d’espavilar. Com en tot, esclar, hi ha predisposicions genètiques. I és també obvi que forçar madureses pot fer molt mal. Però la potència d’un jove madur, el temps que això li dona per arribar lluny, és un gran tresor...  d’això a veure com pugen els fills en un estat de semiinvalidesa hi ha un abisme, i és l’abisme que crea vertigen al final del batxillerat o l’ESO. El capitalisme ha destruït l’entorn comunitari que exigia als infants ajudar els grans en coses bàsiques del dia a dia. En societats preindustrials era i és un ajut imprescindible -que pot degenerar en explotació-, però era i és, també, molt empoderador... caldria insistir en l’immens mal que provoca el fet que tanta canalla pugui pujar parapetada en unes tecnologies que permeten no sortir de la zona de confort. Esperar que, vivint així, facin el trànsit del jo al nosaltres -això, en essència, significa madurar- és esperar un miracle.

... ¿Hi ha res més aberrant que tenir a casa els pares milions de joves a qui toca formar famílies mentre es va allargant l’edat de jubilació?... Creure que es pot posposar la maduració sine die és un error irreparable. Les coses que no es fan quan toca, en més d’un sentit, es perden per sempre.

Albert Pla Nualart

pd 1793 "Hi ha solidaritats aparents, indolores i falses"

16 febrer 1997

... no totes les solidaritats són tals... Els mitjans de comunicació ara esbomben alguns gestos suposadament solidaris però no es plantegen les causes de les injustícies, això no vendria i seria insuportable fer un programa de 24 hores amb testimonis que  qüestionessin per què hi ha injustícia. Aquestes històries autèntiques no interessen, no es volen sentir... Hi ha solidaritat indolora, jo dono diners i prou, però no m'uneixo a l'altre, no em soldo amb ell... Hi ha solidaritats falses, indolores, insolidàries... Hi ha solidaritats primàries, com ara la familiar, amb els veïns... i després hi ha dimensions de la solidaritat secundàries que ens atansen a la dimensió més internacional... La solidaritat, però, és una, la que et fa unir-te amb la causa de l'altre, soldar-te amb ell.    

F. Javier Vitoria

pd 1792 Exigir, sí

El Punt, abril 1997

Resulta que no podem exigir que els ciutadans d'aquest país coneguin el català. El PSC diu que hi ha risc de fractura social i que la carta dels bisbats viola la Constitución... Alguns comentaristes de la "ràdio nacional" de Catalunya, que per cert es guanyen la vida publicant en diaris on se'ls exigeix sine qua non escriure en castellà, han posat el crit al cel perquè, on vas a parar, tan maca que era la carta dels bisbats i han hagut d'utilitzar un verb tan lleig com "exigir". Em pregunto perquè tant de cinisme... Estem tips de veure anuncis a la premsa que exigeixen un munt de coses: bona presència, carnet de conduir, experiència... Per què tants d'escarafalls per quelcom molt més important com és la llengua pròpia, que corre un seriós risc de defunció per inanició i perquè aquells que se suposava que l'havien d'alimentar es van conformar a pagar-ne les exèquies?

Carles Puigdemont

pd 1791 La paradoxa alimentària

Presència, 16 de febrer de 1997

 

...  més de 850 milions de persones pateixen les conseqüències de la fam, encara que la Terra és capaç de produir aliments suficients per a tothom. El problema, com sempre, és el repartiment desigual de la riquesa i dels recursos... El Nord, ric i productiu, és també el principal productor de cereals, que són la base de la dieta dels països pobres. El Sud, que ha de comprar cereals per poder menjar, exporta en canvi aliments que no són de primera necessitat - l'exemple més clar és el cafè o el cacau - perquè en gaudeixin els consumidors del Nord...

Irene Casellas

pd 1790 Tendresa i solidaritat

(arafa... 24 anys)

Els valors d'abans reculen. La religió catòlica recula. Augmenten les religions que són una enganyifa. Però hi ha uns valors que perduraran sempre. Són la tendresa i la solidaritat... Com diuen els "nicas": la solidaritat és la tendresa dels pobres (i/o pobles?). I nosaltres som massa rics per a entendre-ho. Massa rics. Fins que, un dia, el món farà un pet com un aglà i potser llavors ens tornarem tendres i solidaris. M'adreço a tothom. Però, en especial, als joves, que cada dia estan més lluny de l'església. El que realment val és la tendresa i la solidaritat.

Quim Pla

pd 1789 El paradís assetjat

(arafa... vint o vint-i-cinc anys)

... El moviment de frustració, de rebel·lia, de resposta contra unes expectatives no acomplertes que es manifesta en alguns sectors amb un creixent incivisme i en accions concretes contra el mobiliari urbà i fins i tot contra les persones. La creixent violència que es va generalitzant als instituts i a les escoles d'algunes zones és una altra mostra d'aquest creixent malestar... Tot plegat demostra que el paradís em  què estem més o menys instal·lats té uns fonaments poc sòlids i que per detectar-ne l'estat de salut no n'hi ha prou d'observar l'evolució de magnituds macroeconòmiques.

Pere Guanter