divendres, 2 d’abril del 2021

pd 2125 Qui mana a Espanya?

(arafa...)
L'estiu passat un ministre que ja no hi és em va dir: “No t’enganyis, en aquest país el primer poder és el judicial”. Quan Guerra era al govern hi va haver rebombori perquè va dir que “Montesquieu havia mort”, acomiadant la separació de poders. Vàrem entendre que la primacia era de l’executiu. ¿Deu ser que el judicial ha recuperat terreny?... 
¿Hem d'entendre que hi ha una jerarquia de poders? ¿Que el poder judicial pot criticar el poder executiu però l’executiu no pot criticar el judicial?...
L’equilibri de poders és un dels indicis més clars de la qualitat d'una democràcia. Tanmateix, la sospita de la primacia del poder judicial fa temps que està estesa. I els poders executiu i legislatiu hi han contribuït poderosament traslladant a la justícia problemes que s’havien de resoldre en el terreny de la política. Marca una època la decisió del govern Rajoy de subrogar en el poder judicial la responsabilitat de resoldre la qüestió catalana. Una decisió que va polititzar alarmantment la justícia, que ha demostrat la impotència de la política i que no ha contribuït en res a l’encarrilament del problema.
Josep Ramoneda 26.4.2020

 

dijous, 1 d’abril del 2021

pd 2124 La socialització de la mort de Déu

 (arafa...)

... La ciència ens ha permès creure que controlem la vida, i abans de no controlar-la estem disposats a ensorrar l'economia... Som fills del progrés i deu ser del tot inevitable que ho fem així. El progrés ha sigut, abans que res, una revolta contra el fat i la providència. No li ha semblat suficient que Déu ho vulgui. A principis del XX Déu volia que morissin un de cada tres catalans abans dels 4 anys, i ha sigut revoltant-nos-hi que hem aconseguit una esperança de vida de 84 anys. El progrés és un pols contra la voluntat divina. Déu ens fa i ens vol mortals, i nosaltres, per poder ser eterns, l’hem fet mortal a ell. La mort de Déu, apuntada per Nietzsche el 1882, no ha parat de socialitzar-se. Hem perdut la consciència de com és de recent la creença que després de la vida no hi ha res. Però encara som menys conscients que a la creença -universal i inqüestionable fins fa molt poc- que hi havia una altra vida, l’ha substituïda -de manera subreptícia i inconfessable- la de la vida mortal eterna. Una era indemostrable, un misteri, l'altra és directament una estafa. No sabem si la mort de Déu permet néixer el superhome, però sembla clar que, de moment, ens fa millors consumidors... 
Albert Pla Nualart 19.4.2020

dimecres, 31 de març del 2021

pd 2123 Homicidis

 (arafa...)

Una de les coses pitjors que han passat a Espanya en l'última dècada és que la ultradreta va endevinar que els jutjats eren per a ells un millor escenari que les urnes. Potser perquè sabien que les lleis estaven prou mal fetes per trobar-hi escletxes al seu favor o perquè pensaven que en els tribunals trobarien unes actituds més comprensives que en el conjunt de la ciutadania. Manos Limpias primer i Vox després van ser i són acusació particular contra adversaris polítics democràtics. Aquesta explotació dels mecanismes judicials, que volia robar la política als Parlaments, exigia violentar els fets per encabir-los en els pitjors delictes. Així una manifestació pacífica podia esdevenir rebel·lió i l'ús de fons públics per fer polítiques legítimes podia esdevenir malversació. Ara aquesta pràctica abusiva ha dut a presentar querelles de la ultradreta contra el president Torra, la consellera Vergés i el president Sánchez per homicidi, per gestions entorn del coronavirus. La gestió de tots els governants en aquesta crisi haurà de ser valorada pels Parlaments i se’n desprendran les responsabilitats polítiques que corresponguin. Però parlar d’homicidis és aberrant i carronyer. Per als qui comencen a escandalitzar-se’n ara, el mal ja ve de lluny.
Vicenç Villatoro 19.4.2020

dimarts, 30 de març del 2021

pd 2122 L'Institut Nova Història de Catalunya: fàbrica de "fake news"

 (arafa...)

La capacitat de sorprendre d'aquest país no té límits. Ara, segons l'Institut Nova Història de Catalunya, fundat per l'escriptor Jordi Bilbeny, resulta que ni més ni menys que el Cid, Cristòfor Colom, Marco Polo, Garcilaso de la Vega, Francisco Pizarro, Diego Velázquez, Santa Teresa de Jesús, Miguel de Cervantes i Shakespeare (que serien la mateixa persona), Francisco de Quevedo, Erasme de Rotterdam i Leonardo da Vinci eren catalans. Però vet aquí que una conspiració castellana hauria fet manipular sistemàticament tota la documentació dels arxius per evitar l'evidència...
El que desconcerta i inquieta és que aquesta follia hagi tingut cert èxit en una societat suposadament il·lustrada. Diversos factors l'han alimentada: el caràcter atractiu dels seus productes amb un contingut llaminer, sensacionalista i molt planer, adreçats a un sector sense coneixements històrics de les files de l'independentisme, disposat a veure en aquest relat una alternativa al cànon espanyol. Però no deixa de ser paradoxal que aquest sector pretengui catalanitzar els mites històrics del nacionalisme espanyol...
Joaquim Albareda 23.4.2020

dilluns, 29 de març del 2021

pd 2121 "Ja estàvem vivint un gran robatori, el de l'alegria de la vida"

 (arafa...)

... l'altre dia el poeta Enric Casasses va escriure: “Des que estem tancats a casa s'ha aguditzat la sensació d'estar a la intempèrie”.

Que bona la frase. M’apunto el poeta. Estem a la intempèrie, sí, sobretot psicològicament. Quedarem molt tocats. El confinament no deixa de ser una presó. És contracultural, perquè nosaltres som éssers socials.

... el vell està poc valorat perquè no és productiu. Aquesta idea de buscar l’èxit més que no pas la glòria és pròpia de la societat ultracapitalista en què vivim. M’agradaria viure amb una concepció més oriental de la vida, en què el vell és qui contempla la vida de lluny i t’avisa de la proximitat de la mort. El vell ha acumulat saviesa, i té sentit honorar els vells...

La reducció de drets ja s’havia anat fent de mica en mica els últims temps, per la hipertròfia de l’Estat, en què la gent no és servida sinó que serveix...

Antoni Bassas entrevista Javier Sádaba 12.4.2020

diumenge, 28 de març del 2021

pd 2120 Preparats per al pitjor

(arafa...)
... quan passi la pandèmia i Espanya s'enfronti a la recessió econòmica, no és difícil d'imaginar que l'agenda prèvia (diàleg i reforma territorial) passarà a millor vida amb l'excusa de la unitat, que a Espanya normalment vol dir centralització i patrioterisme...
Espanya és el país del món amb més morts per habitant, i això sota un govern del PP hauria provocat una autèntica revolta, almenys a Catalunya, i els consensos amplis, fins i tot de to sobiranista, haurien estat més fàcils. Però amb l’esquerra al poder, el PSC i els comuns estan demostrant una fidelitat a prova de bomba respecte dels seus padrins espanyols, i l’independentisme estarà sol si vol desplegar el seu ideari o -si més no- defensar les atribucions de la Generalitat enfront dels embats centralistes...
Toni Soler 12.4.2020

dissabte, 27 de març del 2021

pd 2119 L'efecte Messi i la fi del covid-19

(arafa...)
La normalitat no tornarà del tot fins que el públic, alegre i il·lusionat, ompli sense cap recança, com en els bons temps, el Camp Nou fins a la bandera per veure Messi. Fins que aquest moviment catàrtic no es produeixi, no s’acabarà la por, fins llavors voldrà dir que encara no hi ha la confiança general suficient per anar massivament al teatre, al cinema, a les biblioteques, als actes culturals, esportius o cívics de la més diversa índole. L’autèntic tret de sortida anirà en funció d'això: de l'efecte Messi, l’ídol de masses per excel·lència del nostre microcosmos. El dia que la gent es llanci despreocupadament a veure l'estrella del Barça, voldrà dir que el covid-19 ja està definitivament vençut i emocionalment superat. Fins aleshores, la vida pública seguirà restringida, a mig gas, a mitja por. Seguirà l’apagada social en què ens trobem immersos per imperatiu sanitari. ...
De moment, l'única vàlvula d'escapament, l'únic espectacle massiu que ens permetem, és un mena de recordatori diari per exorcitzar la por, per dir-nos que tots junts vencerem: els aplaudiments de les vuit del vespre. És la nostra dosi d’acte i afecte col·lectiu...
Ignasi Aragay 12.4.2020