E.E. 201 LA TRISTESA DEL REI DAVANT LES ELECCIONS

La notícia és d’ahir i va quedar tapada pel tristíssim comiat d’Inés Arrimadas, la que va ser líder de Ciutadans i va omplir la nostra vida d’agror, altivesa, estridència i crits. 

La convocatòria d'eleccions per part del president espanyol en dates estiuenques, llegíem ahir, no només ens fot a nosaltres, per si ens toca ser presidents de mesa electoral. Això rai. El cas és que “compromet les vacances del rei Felip VI”. És horrible ens ho mirem com ens ho mirem. El pobre rei, que es passa el dia patint a palau, pels súbdits, la successió, el seu pare, la seva mare, els presumptes germans, no podrà ni desconnectar per vacances? Jo trobo que, davant d’aquesta tessitura, i posats a no tenir república, val més que els monarques siguin absoluts. Si s'ha de fer, que es faci bé... La monarquia no ha de ser moderna o perd la raó de ser. Els reis no només han de fer coses estranyes i portar capes d’ermini el dia de la coronació. Si són com nosaltres, si es comporten com nosaltres, per quina raó els paguem com a superiors a nosaltres?... Soc de les que consideren que la monarquia ha de continuar sent sexista i endogàmica. Que el rei hagi de treballar perquè hi ha eleccions no fa per a ell. L'única feina que ha de fer un rei és anar a la guerra a cavall i annexionar-se territoris....

Empar Moliner, 3.6.2023

 

E.E. 200 L'ENEMIC EQUIVOCAT 2

...

Això és el que fa que el programa d’Aliança Catalana a Ripoll sigui especialment menyspreable. Perquè el seu discurs antiislamista no només assenyala injustament una comunitat sencera, sinó també perquè han triat com a enemiga la part més feble de la nostra societat, la que més fàcilment pot ser víctima de l’odi irracional, desviant així l'atenció sobre l’adversari més hostil i més poderós: un estat, un sistema polític, judicial, econòmic i mediàtic, que, amb el suport de la part més acomplexada de les elits nostrades, tracta Catalunya com una anomalia que cal absorbir.

Si el PP i Vox governen Espanya, o si el PSOE governa sense dependre dels partits catalans, tots estarem en el punt de mira; hi estarem al costat dels nostres conveïns musulmans i de tots els orígens, perquè tots tenim en comú una etiqueta perversa: som un destorb per als defensors d’una Espanya uniforme, excloent. La reconquista que proclamen ens situa a tots al mateix bàndol. Som víctimes de l’autèntic cordó sanitari: el que ha aliat Ada Colau amb el PP per impedir que un partit independentista assumeixi l'alcaldia de Barcelona. 

Per això és tan important que no ens equivoquem d’enemic, ni de combat.

Toni Soler, 18.6.2023

 

E.E. 199 L'ENEMIC EQUIVOCAT 1

... he d'admetre que sóc sensible als riscos que la multiculturalitat suposa per a una cultura minoritzada com la nostra; i que no sento especial empatia cap a les comunitats amb fort sentiment religiós... Però això és només una opinió. Una altra cosa són els fets. I els fets no admeten tant de debat.

Els fets són que mentre Europa s’està envellint, i s'enfronta a un dèficit crònic de mà d’obra, molts països pobres tenen excedent de població jove que, amb tota la lògica, vol fugir de la misèria i donar millors oportunitats als seus fills. La immigració no és un fenomen nou, ni capriciós. Sorgeix de la necessitat, és herència directa del colonialisme europeu, i per tant ens obliga a ser porosos, solidaris, i a combinar l’amor al propi patrimoni cultural amb la capacitat de compartir un marc de valors i obligacions que sigui respectat per tothom.

En un país com Catalunya, amb una identitat en amenaça permanent, la creació d'aquest marc compartit és encara més important. Però la supervivència de la nostra llengua i cultura està en una situació de risc, sobretot, perquè un estat jacobí i hostil ens ha privat de les eines per garantir els nostres senyals d'identitat. És aquest estat, i els seus peons, el que encarna l’autèntica amenaça. Perquè el seu objectiu no és pluralitzar Catalunya, sinó dissoldre-la en el conjunt espanyol...

Toni Soler, 18.6.2023

E.E 198 EL MÉS ESPAVILAT "TAKES IT ALL"

Hi ha un corrent, no sé si dir-ne “pedagògic”, que proposa “no competir”, ni amb tu mateix, per les notes... Ser “el primer” no té cap importància. Els impulsors d'aquest corrent fan una paròdia interessada i falsa de les escoles que vam trepitjar els de la meva generació. “Un senyor dret fotent-te un rotllo i obligant-te a estudiar la llista dels reis gots no serveix de res”, diuen. I si bé és cert que el senyor o la senyora estava dret, no ens fotia un rotllo i no ens va obligar a estudiar la llista dels reis gots. Ens va fer memoritzar altres coses. Poemes, cançons. “No s'ha de memoritzar, tot és a Google”, diuen els del corrent. Però per aprendre un idioma cal memoritzar, no? Exercitar la memòria és bo, és com exercitar les cames...

Estem parlant de la mala organització de les proves, que permetien copiar, però no estem parlant dels copions, dels tramposos. Un adult que vol una feina juga brut respecte a un adult que vol la mateixa feina, i que ha estudiat. La feina que hauria pogut aconseguir aquest adult que juga brut es paga amb diners públics. Jo l’hi retrec, però entenc que potser ha anat a una escola on li han dit que tot és a Google, que no val la pena memoritzar, que ser l’“espavilat” de la cua és molt més útil que ser l’intel·ligent de la cua, perquè arribarà més lluny.

Empar Moliner, 6.5.2023

 

E.E. 197 QUASIFELICITAT

“Doneu-vos per quasisatisfets amb la quasifelicitat. L’únic a la vida que queda clar i més enllà del dubte és la infelicitat”. Elizabeth Finch, de Julian Barnes.

Quan ens pregunten: "Ets feliç?" Ens costa molt donar una resposta rotunda, probablement perquè sempre hi ha alguna cosa que esborralla una felicitat completa. Hi ha centenars d’arguments per dir i sentir que no acabem de ser feliços del tot: la pèrdua de persones estimades, problemes de salut, un amor poc reeixit...

La proposta que fa Julian Barnes a través del seu personatge, la professora Elizabeth Finch, és que assaborim i agraïm aquesta felicitat imperfecta, perquè és tot el que tindrem. La resta serà infelicitat, i d'això no en tindrem dubte... Donem-nos per quasisatisfets amb la quasifelicitat podria semblar una recomanació conformista i resignada, però l’excés d’exigència ens pot fer perdre de vista els moments de benestar, l’absència d’infelicitat...

Segueixo llegint la novel·la de Barnes i, en un altre ordre de coses, ensopego amb una altra frase que em fa pensar. Diu Elizabeth Finch: “Les nacions pacífiques poques vegades són vencedores... Tampoc pel que fa a idees, ben segur, perquè les idees poques vegades convencen llevat que es reforcin a punta de pistola”. No cal que us digui en quina nació he pensat. I Barnes rebla el clau: “Cal admetre-ho: qui guanya s'ho queda tot, cosa que també significa que qui guanya té la veritat”...

Sílvia Soler, 6.5.2023

 

E.E. 196 UN PAÍS DE MESELLS

La tardor del 17, els meus amics que estaven a favor del referèndum, però no veien gaire clar que no ens estiguéssim adreçant a un estimball, m’advertien que, si les coses no sortien bé, el país cauria en una gran frustració col·lectiva. Els he de donar la raó. Vivim una ressaca de desànim i, el que m’amoïna més, crec que això ens ha portat a una paràlisi total. Ens hem tornat mesells (més)...

El tracte que rebem com a contribuents és indigne i, per tant, indignant. Ja fa temps que passa de taca d'oli... Per què no ens plantem? Per què no ens rebel·lem? Segurament perquè hem perdut la força i la motivació, perquè estem convalescents, perquè ens hem tornat mesells... Si busquem mesell al diccionari (una altra paraula que es va perdent, i són centenars), hi diu: que no se sent dels cops. ¿Som, volem ser, un país de mesells?

Sílvia Soler, 20.5.2023

E.E. 195 CANTS I CORONACIÓ

Qui va veure la cerimònia de coronació del rei Carles III, dissabte passat, degué adonar-se que va posseir, de dalt a baix, un caràcter religiós. Segons les lleis del país, l'estat i l'Església són entitats separades, però la celebració que vam veure no va tenir res de civil i tot de religiós. No ens ha de sorprendre: l’amor a les tradicions dels anglesos permet que, encara avui, l’entronització del rei es faci en un marc eclesiàstic...

En aquella festa va haver-hi un element que no ens hauria de passar per alt: tothom, homes i dones, cantaven com una sola ànima els càntics litúrgics d’aquella solemnitat. És cosa pròpia de les religions protestants, molt menys de la catòlica.

Potser els anglesos van més al temple que els catòlics ―els homes, en aquest darrer cas, a penes hi van―, però tant si hi van, com si no, coneixen no solament la lletra i la música de l'himne nacional, sinó també de les cançons d'església.

Altres coses d’aquella celebració poden moure a la sàtira o a la riota; un poble aglevat pels efectes del cant, amb independència de la fe, mou a l’enveja.

Jordi Llovet, 13.5.2023