pd 1902 Bons propòsits

(arafa...)

... És vital que els partits sobiranistes guanyin posicions i s’omplin de legitimitat; que els electors no hi vegin només l'horitzó somiat, sinó una legió d'homes i dones competents, honestos i amb afany de defensar els interessos catalans cada dia i en cada trinxera. Només l’hegemonia electoral independentista ens acostarà a la independència.

Els deures, doncs, d’aquest 2019 són els següents. Recuperar un espai transversal d’unitat per discutir estratègies comunes. Plantar-se davant del govern de Sánchez amb una proposta de diàleg, encara que només sigui per tenir la possessió de la pilota, com en diu Miquel Puig. Generar un cordó sanitari que aïlli a Catalunya els partits del tripartit andalús. Crear lideratges nous. Refer l’espai postconvergent... Donar ple suport als presos però no permetre que Espanya els utilitzi com a ostatges. I no llençar a la brossa la legislatura: encara que hi hagi eleccions catalanes a la tardor, hi ha molts mesos per endavant, que cal aprofitar per aprovar uns pressupostos i demostrar ambició de govern.  

Toni Soler

pd 1901 En defensa dels partits i dels polítics 2

(arafa...)

... els partits, és a dir, les agrupacions per afinitats ideològiques i interessos, són eines necessàries. Naturalment a repensar, però imprescindibles.... Carregar-se tot això és perillós. L'alternativa acostuma a suposar una baixada de nivell en l'acció pública, una feblesa estructural de les organitzacions, una entrada d’arribistes o d’il·luminats al poder... Costa molt construir i poc destruir. ... 

Enlluernats per l'èxit de l'ANC -ara en hores baixes, precisament quan ha volgut impulsar candidats polítics- o per la feinada d’Òmnium, amb una certa alegria l'independentisme ha entrat en una espiral de menyspreu i canvi partidista permanent. L’unionisme a Catalunya està més ben falcat: el PSC, malgrat tot, ha resistit, i Cs és el recanvi del PP. Del costat sobiranista, en canvi, tenim uns comuns amb una base quasi només barcelonina, una ERC en constant qüestionament i un centredreta ara mateix sense marca. El més estable, paradoxalment, és la CUP, que en una situació normal tindria el paper clàssic de formació minoritària experimental.

Ningú no dubta que el pols democràtic amb l’estat espanyol -tant polític com judicial- serà llarg, i que encara queda molta feina interna a fer a Catalunya, a més del front internacional. Doncs bé, per afrontar això calen estructures estables, partits reinventats (oberts i creïbles) i polítics professionals bregats. I entitats civils que actuïn com a tals.

Ignasi Aragay

pd 1900 En defensa dels partits i dels polítics 1

(arafa...)

En la desorientació de l’independentisme, més enllà de la pugna sobre com s'ha de bastir la unitat estratègica, hi ha una qüestió de fons: la crisi dels partits i de la classe política. Aquí i arreu, els partits s’han guanyat a pols el desprestigi, igual que els mitjans de comunicació i la justícia, o les institucions en un sentit ampli (burocràcia, amiguisme, desconnexió amb la ciutadania)...

una opinió pública instal·lada en la contraposició entre polítics i gent, entre partits i poble. És una idea que respon clarament al populisme més clàssic, segons el qual hi hauria un poble (així, en genèric) al qual els líders i els seus mecanismes de poder no escolten i fins i tot traeixen.

És una creença perillosa que neix d’una contraposició massa simple per ser certa. Parteix de la base que els polítics són tots iguals. Doncs no. I que existeix un tot homogeni anomenat poble. Doncs tampoc. Una cosa és la sobirania popular, i una altra el poble com a absolut...

Ignasi Aragay

pd 1899 Feminisme antifeminista

(arafa...)

... el feminisme del segle XXI engloba ideologies i filosofies molt diverses. Tan diverses que alguns corrents feministes són radicalment crítics amb d'altres. Per desgràcia, qui opina des del feminisme no ens sol alertar d’aquesta diversitat. Ens ven com a feminisme el que sovint és només un corrent -potser més de moda, potser conjunturalment hegemònic- d’un marc ideològic molt més ampli. Passa molt, últimament, amb l’anomenat feminisme de gènere, un corrent que es basa en la teoria que les diferències de gènere són construccions socials explotades pels homes per mantenir el seu domini. ¿Es pot ser feminista sense combregar-hi, sense ser titllat de carca? No resulta fàcil...

Afirmar que darrere les diferències de gènere -que en bona part són construccions socials- no hi ha cap base biològica, que tot depèn exclusivament de l’ambient, és només una ideologia... No hi ha dubte que aquestes diferències han sigut i són usades per discriminar...  Les diferències de gènere també poden tenir una base biològica sense que això avali, en cap cas, que puguin ser utilitzades per negar la plena igualtat en drets i en humanitat dels homes, les dones i tots els que no es reconeixen en aquest binarisme. 

Albert Pla Nualart

pd 1898 ¿No es pot parlar de Vox ni de Valls?

(arafa...)

... Tancar els ulls no fa canviar la realitat. Al contrari: cal mirar-la de cara. Els problemes s’han d’afrontar o es fan més grossos. No serveix de res negar-los, amagar-los, dissimular-los... El present existeix. I és com és. Per canviar-lo no n'hi ha prou amb cobrir-lo amb un vel i bones paraules, no és suficient assegurar que tot va bé quan és evident que no. Parlar-ne no vol dir instal·lar-se en la queixa o el derrotisme, no vol dir caure en el fatalisme. Vol dir, senzillament, no amagar el cap sota l’ala. Vol dir actuar... cal prendre-se'ls seriosament perquè són fenòmens preocupants. Només cal mirar què està passant al món, i com tanta gent frustrada sublima la seva impotència amb la màgia de les solucions fàcils dels qui ofereixen caps de turc... Davant d'aquest manual simplista cal bastir un discurs comprensible i honest, que faci de la complexitat un valor. Cal explicar les coses tal com són, encara que siguin difícils de pair...

Ignasi Aragay

pd 1897 Els límits dels drets dels animals

(arafa...)

... cap filòsof de prestigi discuteix que els drets dels humans com a éssers que culminem l’evolució han de prevaler -en cas de conflicte- sobre els de qualsevol altre animal. ¿Creure que la culminem és supremacista? No, és una veritat científica i és profundament irracional negar-ho. Que no siguem tan excepcionals no vol dir que no hi hagi cap salt qualitatiu. ¿Hi ha contínuum? No pas en el món moral. Mai jutjaríem un lleó per atacar una gasela. Tots els drets humans comporten deures i això els fa qualitativament diferents dels dels altres animals. Reconèixer drets als altres animals és un salt endavant en el progrés moral, igualar-los amb els drets humans és una forma de barbàrie. És essencial tenir-ho clar perquè l’ètica és un món de valors en conflicte...

Cal ser molt prudents quan diem “igual com els negres o les dones eren considerats inferiors, ara els animals...” L'únic que ho iguala és que són exemples de progrés moral. Mai hem de perdre de vista que els negres i les dones sempre han sigut tan humans com qualsevol humà i que, per contra, els animals -tot i tenir drets- ni són humans ni tenen els mateixos drets. Pot semblar obvi, però veient l’èxit de manifestacions com les motivades per la mort de la gossa Sota, em temo que no ho és tant. Perquè és cert que un gos és més fàcil d’estimar que una persona, però seria molt trist que ens deixéssim anar en aquesta discapacitat emocional.

Albert Pla Nualart

pd 1896 Fanta de taronja

(arafa...)

Si sabia que deia mentides, és calculadora, però sobretot dolenta, perquè amb aquelles paraules –falses– feia un mal concret a persones concretes, de les quals coneix noms, cognoms i nombre de fills. Com ara el major Trapero. Si no ho sabia, vol dir que per damunt seu hi ha un mentider més poderós, que la considera estúpida, i li posa la mà al clatell per fer-la parlar. “Hoy hemos tenido más información sobre las imágenes de los dosieres de los Mossos para vigilar y espiar a aquellos que no pensamos como ellos”, va dir Inés Arrimadas. I si són capaços de mentir en això, amb aquest aplom salvatge, si són capaços de mentir dient que Carme Forcadell és “golpista”, són perfectament capaços de dir també que "no hi ha pacte amb Vox a Andalusia”... El partit taronja, de fet, és com la Fanta. El sabor més conegut és aquest, el de taronja, però s’adapta a cada comunitat on es distribueix, segons els gustos dels consumidors... Per això admirem Ciutadans. Per obtenir la trona varien el sabor i el color, mantenint, això sí, aquell deliciós toc crispat, buscabregues i anticatalà...

Empar Moliner