pd 2008 Reinserció

 

A la Constitució, la llei general penitenciària i els documents del govern espanyol, al definir els objectius del sistema penitenciari, el terme que més surt és reinserció social. Es parla també de rehabilitació “per preparar-se amb èxit per a la nova vida que els espera quan surtin”. I es fa servir menys reeducació, un terme de ressò orwellià i totalitari. La paraula que no surt mai, en cap paper, és penediment. Segons els textos, l'objectiu del sistema penitenciari no és que la gent es penedeixi. (Ho era dels tribunals inquisitorials que volien que els heretges abjuressin dels seus errors.) En conseqüència, seria incomprensible que ara el Suprem negués el tercer grau als presos polítics dient que no han assolit els objectius demanats. No se'ls pot demanar penediment, perquè no és un objectiu. Reinserció en la societat? Rehabilitació per tornar-hi amb èxit? Ho tenen de sobres, perquè mai no han deixat d'estar inserits en la seva societat: són a la presó per això. Els objectius teòrics proclamats es compleixen amb escreix. Si se’ls demana una cosa que no consta en els objectius deu ser perquè, més enllà dels escrits, algú pensa que les presons no són per rehabilitar i reinserir, sinó per castigar, humiliar i forçar la rendició.

Vicenç Villatoro

pd 2007 Què hauria passat

(arafa...)

... Fa temps que el PSOE ha decidit tancar els ulls a la realitat de Catalunya i s'ha reclòs en un relat de fantasia segons el qual no hi ha cap problema entre Catalunya i Espanya, sinó només un problema de convivència dins de Catalunya. ...  Pensaven que no calia fer res perquè l’independentisme havia tocat sostre. Si ni tan sols en els moments de màxima tensió de 2017 havia superat el 50%, sense suports internacionals, allò no era una amenaça seriosa per a l’Estat. Per tant, l’Estat no havia de donar cap resposta política, sinó només contenir el moviment i castigar-lo amb els instruments de l’estat de dret (policia, tribunals, presó). I esperar que s’anés desgastant i desinflant per l'acció combinada de la repressió, l’esgotament, la manca d’horitzons, les divisions internes i la polarització interna de la societat catalana...

Aquesta és la cosmovisió que guia l’actuació irresponsable del govern espanyol tots aquests mesos. Això, i el càlcul constant d’un electoralisme de curta volada, que és l'únic que sap fer Pedro Sánchez... 

(https://www.ara.cat/opinio/Que-hauria-passat-article-jordi-munoz-mun20-20-octubre-2019_0_2328967146.html)

Jordi Muñoz

 

pd 2006 Gegants i capgrossos

(arafa...)

La Junta Electoral de Manresa finalment ha permès una jornada gegantera que s'havia de celebrar a Sant Joan de Vilatorrada. Però primer l'havia prohibit perquè “podria interferir en la jornada electoral”. Jo els diria, als de la Junta Electoral, que parlar d’interferències en la votació, després de l’episodi dels piolins obrint caps a Catalunya durant el referèndum de l'1 d'Octubre, és un pèl forçat. Però vaja, si van trobar que una jornada gegantera “interfereix” en la votació i fins ara no hi havia interferit mai (i mira que en fem, de jornades geganteres) haurem de saber per què...¿És perquè els gegants i els capgrossos podrien espantar els interventors de segons quines formacions polítiques? ¿És perquè els votants de segons quines altres formacions polítiques es quedarien encantats veient els gegants i els capgrossos i anirien més tard a votar, cosa que complicaria els sondeigs a peu d'urna? ¿És perquè el so de les gralles distrauria els presidents de mesa, cosa que els faria equivocar-se a l’hora d’apuntar què posa al teu DNI? ¿És perquè tenen por que a sota de les faldilles dels gegants hi hagi uns quants CDR amagats?...

Si hi ha una comunitat al món que adori “participar” és la catalana. Totes les nostres activitats, al darrere, hi duen l’adjectiu “popular”. Fem sardinades, arrossades, ballades de sardanes, concursos de calçots, de dibuix ràpid, de truites, de tapes, fem jornades castelleres, trobades geganteres i, sobretot, curses i més curses populars. Si el que pretenen és que a partir d’ara ballem xotis, que ens ho diguin.

Empar Moliner

 

pd 2005 La caiguda del Mur i el desig de llibertat

 ​(arafa...)

Hi ha qui contraposa la caiguda del Mur de Berlín i la reunificació d'Alemanya amb el moviment per la independència de Catalunya. Però són expressió del mateix fenomen: la història no s'atura mai i sempre avança cap a més llibertat. Els estats no són eterns, els mapes canvien (els canvis a l’Europa política des del 1989 han estat espectaculars) perquè a l’estat no li és possible guanyar el plebiscit diari de la nació amb tancs, policies, jutges i presons. La història avança amb passos endavant i endarrere, però avança. Si ara una majoria de catalans desitja votar sobre el seu futur polític és, en el fons, perquè la llibertat és un desig humà tan fort que és difícil d'aturar. Ningú hauria de sentir-se amenaçat per un corrent que s'alimenta dels signes dels temps i enfonsa les arrels en la mil·lenària voluntat d’aquesta nació d'existir com a subjecte polític.

Antoni Bassas

pd 2004 Superar la mandra

(arafa...)

(Val la pena llegir tot l'article a: https://www.ara.cat/opinio/Superar-mandra_0_2337366282.html. En destaco alguna frase.)

...Davant d'una ofensiva tan tenaç i metòdica com la que l'estat espanyol està emprenent contra Catalunya per totes les vies -la legislativa, l’executiva, la judicial i la mediàtica-, fa una mica de mandra participar en la seva enèsima pantomima electoral i plantar-se davant l’urna, tossudament escèptics... Entenc el raonament perquè me'l faig meu, els dies en què estic baix de to, i l’entenc perquè es correspon amb una constant històrica catalana, que és la frustració davant la impotència i davant la injustícia, davant la qual Vicens Vives diu que s'ha de respondre amb la feina, i no amb la rebentada; però hi ha dies que això costa molt...

  està bé que la gent surti al carrer, que s’apunti al Tsunami, que doni a entendre que això no és un foc d’encenalls i que, en condicions anormals, la normalitat política és una immoralitat; i que l'Estat i el seu monarca sàpiguen que mai més no podran respirar tranquils...

... si alguna cosa hem entès és que l’autodeterminació, l’amnistia, la independència, en un context com l’espanyol, només poden ser fruit del diàleg o de la guerra...

Toni Soler

 

pd 2003 Una primavera que devalua

(arafa....)

... Complexitat vol dir moltes coses: famílies que, per mil raons, no aconsegueixen que els seus fills se sentin estimats; pares que no eduquen, per falta de temps, ganes o capacitat; un món digital que crea addiccions, aïlla i dispersa... Però vol dir, al final, que l'escola ha d'assumir feines i responsabilitats que van més enllà de les normals i que demanen poder disposar de més recursos que els normals. Desentendre-se'n no només perjudica els afectats, té un resultat indefectible: que en cada classe hi hagi un grup d'alumnes que no segueix o té un nul interès en el que s'ensenya, que és una llosa perquè allà s'hi aprengui...

La “primavera pedagògica” -la feina per projectes, la conversió de la classe en espais i dels docents en una mena de monitors, la dissolució dels continguts en competències...-segur que ajuda a portar-ho menys malament. Però també ajuda a dissimular que sense uns recursos i uns reforços humans que costen uns diners, i que el departament no està posant, els únics alumnes que van assolint el nivell que els permet entendre allò que llegeixen -aprendre a aprendre- i, a partir d'aquí, abordar amb èxit l’ensenyament superior, són els de famílies que tenen el temps, la tranquil·litat i la cultura per fer de casa seva un ambient propici a la curiositat i l'aprenentatge. En algunes escoles, una minoria.

De vegades tens la impressió que en un model econòmic que va començar diluint les comunitats i ara ja està diluint les famílies, l'escola pública està tan desbordada fent de comunitat i de família -intentant educar- que no li queda temps i energia, espais de silenci i disciplina, per fer d’escola -per ensenyar...

Albert Pla Nualart

 

pd 2002 Sol de novembre

 

(arafa...)

...  La tossuderia de l'Estat fa que a Catalunya no hi hagi ningú feliç, que a tots, independentistes i unionistes, sobiranistes i constitucionalistes, ens pesi la vida quotidiana a sobre com un pes mort que ens està esclafant. Que això ens passi a nosaltres, els republicans, l'Estat no solament ho troba bé sinó que ho desitja i fa els possibles perquè duri el pes i la opressió, i hi posa tots els mitjans necessaris. Vol que ens cansem, vol que abaixem el cap i tornem al silenci productiu. Que demanem perdó i paguem pel que hem fet...  Jo, si fos dels altres, és a dir, espanyolista, unionista, constitucionalista, estaria ben enfadat amb l'estat que defenso... No sé què pensa, l'Estat. Em temo que, obcecat en no sé què, simplement no pensa...

Hi ha alguns catalans, catalanistes, republicans, independentistes i sobiranistes (valga'ns Déu, quantes coses!) que confien en les negociacions amb l'Estat, en el nou govern de Pedro Sánchez... I volen fer-se valer. I potser aconseguir una engruneta d'alguna cosa irrellevant que els farà molt feliços. No s'adonen que no obtindran res més que misèries. No han après encara que amb l'estat espanyol no hi ha res a fer, que, pel que fa a Catalunya, ja som molt lluny de l'estat de les autonomies que algun partit sembla enyorar. Això sí, ep, una autonomia com cal, ben lubricada pels diners que són nostres...
 

Narcís Comadira