pd 2059 De la solidaritat en diuen bonisme

(arafa...)

De la solidaritat en diuen bonisme. De l'egoisme, sentit comú. Rere cada sensellar i cada immigrant hi veuen un delinqüent en potència... Si noteu que aquesta mena de raonaments simplistes s’està infiltrant en la vostra manera de veure el món, vol dir que comenceu a flirtejar amb l’insidiós populisme d'ultradreta que culpabilitza els més dèbils de tots els mals, que busca bocs expiatoris fàcils. Vol dir que comenceu a veure enemics i perills per tot arreu. Vol dir que, sense adonar-vos-en, classifiqueu les persones pel seu origen, pel seu color de pell, pel seu idioma, pel seu aspecte, i que sospiteu de les que considereu que no són dels vostres, és a dir, blancs catalans. Vol dir que la diferència, en lloc d’encuriosir-vos, us espanta. Vol dir que la por s'està apoderant de la vostra vida social. Vol dir que esteu caient en una mena de subtil complex de superioritat supremacista. És greu, doctor? Doncs sí, ho és. Us cal un tractament de xoc. Si podeu viatjar, aneu allí on la guerra o la fam senyoregen, feu turisme solidari: a Àfrica, a l'Amèrica Llatina, al Pròxim Orient, a Àsia. No us faltaran destins. Entendreu per què venen... I si no podeu viatjar ni teniu temps per a la solidaritat de proximitat, mireu en la vostra família o entorn d’amistats quants orígens diversos hi ha. Trobareu que tots som una mica immigrants... 

Ignasi Aragay

 

pd 2058 "Shit and walk"

 (arafa...)

... No m'agrada el que representa el PSOE (els GAL, el “ Nos lo hemos cepillado” i, ara, l’esbojarrat Josep Borrell i l’acomplexada España Global). Tampoc m'agrada la manera de passar la maroma que té Podem amb la monarquia o amb la nació catalana. Puc dir que el PP no m’agrada menys que el PSOE (que en algunes coses m’agrada més). Però sí que m'agrada més el PSOE que Ciutadans. I que Vox.

Tots els partits sobiranistes catalans, ERC, JxCat i la CUP, s'han presentat a les eleccions autonòmiques espanyoles del 10-N... Per tant, tots aquests sobiranistes han acceptat les normes autonòmiques. I les accepten cada dia, des del moment que van al Congrés, seuen a l'escó i voten. Si volen la independència (com jo) han d’explicar quina idea tenen, si és que en tenen alguna.

... I llavors què? ¿Observar com ens “reformen" la tele i l’escola, aviam si, emprenyats, finalment fem una sedició, aquest cop de veritat, i no inventada, i fem la independència unilateral? Crec que avui tots som autonomistes forçats.  

Empar Moliner

pd 2057 Quina barbaritat!

 

(arafa...)

Set dels tretze membres de la Junta Electoral Central han decidit que volen salvar Espanya a qualsevol preu. Tenen molts predecessors en aquesta tasca, des de fa dècades. En la vigília d’una investidura que la dreta espanyola considera la liquidació de la sobirania, la Junta ha pres una decisió que és una veritable barbaritat. En tots els sentits. Per la desproporció entre la causa i l’efecte: expulsa de la presidència de la Generalitat qui l'ocupa legítimament pel mandat de les urnes, per haver tret tard unes pancartes. Per la incompetència: un òrgan que serveix només per vetllar per unes eleccions pren una mesura que per la seva transcendència i gravetat supera les seves atribucions naturals. I finalment perquè genera una crisi infinitament més greu que la que vol resoldre.... I sobretot complica del tot a fora i a dins la imatge d'una Espanya democràtica: a cada decisió de l’una i de l'altra, la justícia espanyola i la justícia europea estan més lluny i són més incompatibles.

Vicenç Villatoro

pd 2056 Llengua, nació i sobiranisme

(arafa...)

... la idea de repartir carnets de catalanitat em repugna. Aquest país serà dels que hi visquin, el defensin i el sentin seu, parlin el que parlin...  Construir Catalunya al voltant del català ha sigut i és un gran projecte -el projecte que molts estimem-, però això no el converteix en l’únic possible i legítim. Perquè se’n surti caldrà que sigui i continuï sent el que suscita més adhesions... un projecte nacional ha d’integrar: ha de fer creure als que d’entrada no el comparteixen que apuntant-s'hi viuran millor ells i els seus fills. Però continua necessitant signes d’identitat que cohesionin i singularitzin... el nacionalisme català... té molt clar que no hi haurà nació sense llengua nacional.

¿Va per aquest camí l’actual sobiranisme? No tinc aquesta impressió. Una part essencial de la seva estratègia per créixer, per eixamplar la base i arrelar en les àrees més castellanoparlants, és no qüestionar mai l’anomenat bilingüisme :  que tothom sàpiga i domini perfectament una gran llengua mundial i només una part cada cop percentualment més petita de la població sàpiga, domini i senti seva una llengua minoritària que se suposa que és la llengua pròpia del país...  ¿No ens pot passar que a mesura que eixamplem la base anem diluint la identitat que impulsa el sobiranisme?.

Quan Fabra va iniciar la seva obra codificadora, el català era una llengua popular que aspirava a arribar a les institucions. Ara s'està convertint en una llengua d’institucions que va perdent presència popular: en una llengua que, a peu de carrer, es percep com a prescindible i comença a fer nosa. Caldria que ens preguntéssim, abans que sigui massa tard, si sense aquesta nosa tenim projecte nacional.

Albert Pla Nualart

pd 2055 Els anys 20: la dècada dels populismes?

 

(arafa...)

L’historiador grec Polibi va encunyar cap a l'any 200 aC el concepte d’oclocràcia, una forma de degeneració de la democràcia en què la massa viciada, confusa i irracional ja no representa la voluntat popular i, per tant, fa trontollar la idea de govern del poble. Més de dos mil·lennis després, el populisme presenta força similituds amb l’oclocràcia: la gent, cansada d’una democràcia corrupta i d'una elit política allunyada de les seves necessitats, s'agafa a idees primàries pretesament salvadores amb la vana pretensió de capgirar les coses. Busca enemics fàcils i solucions màgiques. És un fals retorn a l'essència democràtica. Un retorn demagògic a un pseudogovern del poble.

Més que la restauració d’una democràcia autèntica, els populismes acostumen a ser el preàmbul d'un autoritarisme poc dissimulat, marcat per un lideratge fort i personalista que s'erigeix com a veu del poble incomprès. Serien com una dictadura dins d'una democràcia formal desvirtuada... la democràcia populista són ... difícils de combatre. Perquè no hi ha promeses alternatives enlluernadores que valguin... la democràcia dels estats liberals paga els seus propis pecats: haver-se deixat guanyar terreny pel capitalisme financer, haver-se deixat segrestar per una aristocràcia funcionarial, haver perdut el discurs del bé comú cedint a l’individualisme neoliberal... El populisme senzillament s’aprofita de totes aquestes febleses i mira cap a un fals passat idealitzat: ho critica tot per assolir el poder democràtic amb proclames buides i gens creïbles...

Ignasi Aragay

pd 2054 On és avui el mal? En la indiferència

 (arafa...)

Quines són les grans coses de la vida?

Bàsicament, hi ha tres grans relacions vitals: l’amor de pares a fills, en el cas que tinguis fills; l’amor de parella, si en tens, i, com diu Aristòtil, hi ha una relació imprescindible: l’amistat. “L’amic és aquell que t’acompanya en els mals moments”. El més important no és ser. El més important és ser-hi. L’amic és algú que hi és...

¿Tu coneixes algú que tingui mala consciència? No, tothom té bona consciència. La paraula culpa està molt mal vista. I jo la reivindico, perquè si hi ha coses en què no he estat a l’altura d’allò que l’altre esperava de mi, no he estat bé. Si no diem “Avui no he estat bé”, ningú no demanarà perdó. Qui demana perdó, avui dia? Ningú.

És creient, vostè?

Soc metafísicament agnòstic, però èticament cristià. És a dir, crec en la paràbola del bon samarità, en algú que s'atura a ajudar en contra de la llei,... I el samarità incompleix la llei, perquè hi ha una cosa més important que la llei, que és el dolor dels altres. I aquesta és la bona nova del cristianisme. Lluís Duch em va ensenyar que no podem llegir el cristianisme com una religió sacerdotal, sinó com una religió profètica.

Joan-Carles Mèlich entrevistat per Antoni Bassas

pd 2053 "No li pots fer això a Espanya"

 

(arafa...)

... El que ha passat (contra tot pronòstic, malgrat els vídeos d'Espanya Global, els discursos de Felip VI i les atzagaiades de l’esbojarrat Josep Borrell) és que el TJUE s'ha pronunciat, amb independència, sobre la presó injusta d’Oriol Junqueras, que, en presó preventiva, va ser privat, pels ous quadrats de l'alta judicatura espanyola, de ser eurodiputat. Ningú s’esperava que això que en diem “Europa” no actuaria com això que en diem “un club d’estats”. La prova que ningú s'ho esperava és que, segons que explica Libération, la presidenta del grup socialista europeu, l’espanyola Iratxe García, en saber la resolució va «perdre el control dels nervis, va llençar uns dossiers a terra i va xisclar-li al president de l’Eurocambra: "No li pots fer això a Espanya! T'adones del que estàs a punt de fer?"»

Va dir “a Espanya”. Perquè complir la llei, complir amb el dret, és afrontar Espanya. Aquesta dama, per Espanya, estava, doncs, demanant una prevaricació, una mentida, una falsedat, la picaresca; un escrit com el del jutge Llarena. En veure que això no passarà, els jutges espanyols encarregats de la unitat d'Espanya de cop comprenen que el cul no els serà salvat. I és per això que, ara, sense fer gaire soroll, i aprofitant les festes, els alliberen (als CDR).

Empar Moliner