pd 2163 L'antiracisme com a ideologia 2

 

(arafa---)

... Les races són vestigis de milions d'anys d'humanització biològica. Part de la humanitat, nascuda negra, es va emblanquir per aprofitar millor l’escassa llum de certes latituds. La humanització cultural és una part ínfima de la nostra història com a espècie. Però no partim, com tampoc ho fan els nens, de l’antiracisme. L’antiracisme és una fita del nostre procés d'humanització. És la cultura la que ens fa antiracistes, i no serà destruint-la sinó assumint-la i aprenent a llegir-la que els trets racials ens seran tan indiferents com la manera de vestir... no crec en l’estratègia d’acabar amb el racisme subsumint-nos en una raça de color de gos com fuig. Barregem-nos, sí, des de tots els punts de vista, però no renunciem a ser diversos, perquè sense diversitat no hi ha barreges. Els prejudicis no els derrotarem acabant amb les races, els gèneres, les llengües..., els derrotarem amb cultura, i la cultura s'alimenta de diversitat.

Albert Pla Nualart 14.6.2020

LliVre 3 Bressol de gat

  " ... No és la mida el que fa que algú sigui un manefla. És la seva manera de pensar... Un manefla és una persona que es creu molt llesta i sempre ha de dir l'última paraula. És igual el que diguis, ell t'ho discutirà... Un manefla sempre fa el possible per fer-te sentir com un idiota. És igual de què parlis, ell segur que en sap més..."

Kurt Vonnegut. Bressol de gat, pàg. 105

pd 2162 L'antiracisme com a ideologia 1

 (arafa---)

Tenint raó gairebé en tot, una part del moviment Me Too i de l’antiracisme ... corre el perill de derivar cap a una caça de bruixes: una pulsió social en què una massa humana identifica el Mal en persones concretes...I no, el Mal és part consubstancial de la condició humana, i el Bé és un ideal: hi podem aspirar, però no el podem posseir... La necessitat d’objectivar el Mal és tan humana com infantil... Ens passa amb les persones i amb les idees. Només som capaços d’abordar la complexitat humana amb ideologies. I tota ideologia, per noble que sigui, simplifica, conté excessos i distorsions, incloent-hi l’antiracisme. Per això les millors idees tenen derives injustes o estúpides. ¿És de sentit comú? Potser sí, però si poguéssim inocular aquest relativisme s'extingeixen els votants d’ultradreta.

Albert Pla Nualart 14.6.2020

pd 2161 El plet català explicat a un estranger

 (arafa---)

El futur. L’independentisme no és prou fort per imposar-se ni prou dèbil per ser derrotat. A Catalunya, només el 36% de la població té el català com a llengua habitual, el 48% el castellà. L’idioma propi ha reculat molt en pocs anys. Políticament, en canvi, la independència té un suport poc per sota del 50%. Al Parlament hi ha majoria independentista. Catalunya va rebre molta immigració espanyola al XX. Al tombant del XX al XXI, un altre milió i mig de Llatinoamèrica, Àfrica i Àsia. Rellevants independentistes tenen cognoms i avis espanyols. Ideològicament, l'independentisme inclou des de conservadors catòlics fins a l’esquerra alternativa anticapitalista. Aquesta pluralitat és el seu èxit però també la seva creu (no és un moviment unitari). La mateixa pluralitat existeix en l’unionisme, tot i que més decantat cap a la dreta, incloent-hi la ultradreta de Vox. Ara mateix, l’esquerra independentista majoritària (ERC), liderada des de la presó, és imprescindible per formar govern a Espanya, una paradoxa més que fa difícil predir el futur.

Ignasi Aragay 8.12.2019

pd 2160 El consentiment del perdedor

 (arafa---)

... El poder de l'estat espanyol a Catalunya ha entrat en una profunda crisi de legitimitat, que s'ha agreujat a partir de l'ús indiscriminat i abusiu de la repressió policial i judicial contra l'independentisme. Quan els règims polítics van curts de consentiment, necessiten recórrer a la coerció i la violència institucional.

... hi ha una asimetria de fons que indigna molts independentistes: com és que l’statu quo no necessita el nostre consentiment, i en canvi per instaurar una república catalana sí que hem de buscar el consentiment dels contraris a la independència?... qui disposa dels aparells de coerció, de la capacitat d’imposar-se per la força, dissoldre el Parlament, empresonar el govern, reprimir manifestacions i segrestar pàgines web és l'Estat. I per revertir aquesta situació l’independentisme té poques alternatives practicables més enllà de mirar d’aprofundir en la deslegitimació de l’statu quo, i en la recerca d’un acord intern prou ampli que doti de legitimitat suficient a una alternativa republicana...

Jordi Muñoz 14.6.2020

pd 2159 La confederació Pujol

 (arafa---)

... Cadascú pot triar el seu Pujol preferit: el cristià devot; l’activista empresonat per la dictadura; el banquer mecenes que va acabar sent un mal banquer; l’ideòleg d’un moviment que va contribuir a la cohesió civil de Catalunya; el governant que va prestigiar la Generalitat i que va mantenir el suport popular durant 23 anys; el cabdill personalista que es va erigir en l’únic intèrpret de les necessitats del país; i, finalment, el pare de família permissiu que va deixar fer mentre la corrupció sistèmica contaminava el seu partit i el seu govern... qualsevol analista rigorós sap que l’expresident és un perfecte exemple de la confederació d’ànimes de Ribot i Janet. Totes les ànimes de Pujol són Pujol; i no només no s’exclouen, sinó que es complementen. El Pujol patriota explica el seu esperit de sacrifici però també la seva ambició...  , en el seu cas, com en molts d'altres, un cop el poder es dóna per suposat, la supèrbia apareix de forma automàtica i ennuvola la percepció de la realitat. Per això és tan important, en democràcia, posar límits temporals als hiperlideratges...      

Toni Soler 14.6.2020

pd 2158 Conflictes actuals: identitats o classes? 2

(arafa---)

... evidentment, no són els partits d’extrema dreta els que resoldran els seus problemes, ja que són partits que estan sempre al servei dels més poderosos, i només utilitzen el “poble” per aconseguir vots...  Alhora, es dilueix la vinculació entre classe i partit polític, que havia estat l’esquema estructurant de la política democràtica i que està sent substituïda pel vincle identitat/opció política...

¿Per quina raó els partits d’esquerres, socialistes i socialdemòcrates, han evolucionat i ara representen sobretot els interessos de la nova classe mitjana, la de la gent professional? És una qüestió complexa: canvis en la classe treballadora, millores en certs moments que porten a una pèrdua de cohesió i també d’aparells propis. A un desclassament, en termes clàssics. I alhora, creixement d’una nova classe mitjana sustentada en un poder tècnic,... però també víctima d’aquesta mateixa classe alta que li va estrenyent els marges de maniobra i retallant el poder i els recursos públics. Apel·lant políticament al suport de la classe treballadora sobre la base de modernitzar i combatre els privilegis, però inclinant-se, ben sovint, davant els poderosos, en un intent d’equilibri impossible. Mentrestant, decebuda, gran part de la població va quedant a la deriva, en una democràcia cada vegada més feble. I els conflictes s’atribueixen a les identitats quan, de fet, són les desigualtats allò que fonamentalment els genera.

Marina Subirats 7.6.2020