pd 2215 El monopoli del dolor

 (arafa...)

... creuen que hi ha un dolor que no va existir i que si va existir no té dret a ser recordat. Que només hi ha un dolor legítim, el seu. Humanament, tots hauríem de ser capaços de reconèixer el dolor dels altres. Tots i en tots els conflictes. És, al meu parer, una exigència humana, no ben bé ideològica. Reconèixer el dolor dels altres no implica renunciar a les pròpies conviccions. No implica cap equidistància. En tots els conflictes es pot defensar que uns comencen i uns altres reaccionen, que uns tenen més responsabilitat o més culpa, més raó o més raons, i a partir d'aquí sentir-s'hi identificat. Però tot això es pot fer sense negar l'existència del dolor dels altres i sense exigir la seva ocultació. Sense pretendre el monopoli del dolor.

Vicenç Villatoro 5.9.2020

pd 2214 CaixaBankia

(arafa...)

Milions de catalans han tingut una llibreta de La Caixa, amb la seva funda, que després ha estat una targeta i que ara és una apli al mòbil. A vegades, en aquestes oficines on hi diu “Parlem” però on val més que parlis amb el caixer automàtic o demanis cita prèvia per parlar, he estat temptat de preguntar per què ser client des de la partida de naixement no donava dret a un tracte premium, però m'ha semblat que el tema no interessava i feia de tieta del Serrat que donava vint durets per obrir una llibreta, i ara no ens posarem sentimentals. I això que quan La Caixa encara no era un banc, semblava més que un banc. Però ha passat molta aigua sota els ponts...

Antoni Bassas 5.9.2020

 

pd 2213 L'absurditat (in)qüestionable

(arafa...)

A mesura que pugen les xifres d'aturats, també entre els joves i preparats, és més difícil obviar com és d’absurd que tants cobrin un subsidi per no fer res mentre hi ha tanta feina pendent, i tan urgent, per evitar les catàstrofes col·lectives que ens assetgen. Vivim junts, cada cop més amuntegats, i cada cop més allunyats d'un sentiment de tribu. Vivim junts ignorant-nos... Tenir feina, fer feina, hauria de ser sempre -en una societat sana- fer alguna cosa que fa que tots puguem viure, i que visquem millor. Mirant-ho així, l'atur se'ns revela només com un espectre del capitalisme...

A què esperem? Doncs esperem que algú vegi el bé comú en forma de negoci i la feina que caldria fer en forma de treballadors que, explotant-los, et facin milionari. Perquè aquest és l’únic motor que ara tenim. I també ho espera una administració pública que quan pot ho externalitza tot. Esperem que enciams i tomàquets ens arribin, gairebé regalats, gràcies a l’esforç inhumà dels sensepapers. Esperem el que mai podrà ser: que netejar el bosc i recuperar conreus sigui un negoci. I tant ens fa que sigui d’importància vital si no permet que un espavilat s'hi faci ric. En aquest model econòmic, una feina pot ser imprescindible i no crear llocs de treball, perquè els crea la cobdícia i no la solidaritat. Aquesta és l’absurditat inqüestionable que un dia -per sobreviure- haurem de qüestionar. 

Albert Pla Nualart 9.8.2020

pd 2212 La paradoxa de l'"atado y bien atado"

(arafa...)

...

La crisi de la monarquia és un nou exemple del que va passar amb la crisi catalana. En contra de la percepció que impera en determinats entorns, la monarquia espanyola no sembla estar a punt de caure: atado y bien atado. Els escàndols han accelerat la pèrdua de credibilitat d'una institució que descansa sobre bases de legitimació molt febles. La monarquia s’ha anat erosionant, sí, però d’aquesta crisi a l’adveniment de la Tercera República encara hi va un bon tros. El blindatge institucional, polític i mediàtic és molt ferm ...

Ara bé, és evident que aquesta aparent fortalesa de l’entramat institucional del 78 té els seus riscos. Els materials molt rígids poden acabar trencant-se si la pressió és prou forta. No sabem si en els propers mesos l’onada d’indignació amb la corrupció de la monarquia depassarà els entorns del republicanisme tradicional, però podria passar. També podria passar que aquesta indignació es retroalimentés amb... una crisi que amenaça amb allargar-se. És evident que les institucions espanyoles no afronten en les millors condicions la crisi del coronavirus. Potser el pacte constitucional sobreviurà a les turbulències que venen. Potser no tomba, però patirà. Perquè els sotracs són de fons, i van desgastant els materials...

 

Jordi Muñoz 9.8.2020

pd 2211 Espanya i el vent

 (arafa...)

Pablo Casado, el líder del PP que acaba d'enviar al contenidor gris la gran Cayetana Álvarez de Toledo, ha fet una metàfora marinera...  la metàfora és –això sí– digna de la meva pobra anàlisi. Fa així: “Nuestra única ancla es España y nuestra vela la libertad”... El cas és que la metàfora o paràbola de Pablo Casado és de les millors que he sentit o llegit. Diu que la seva vela, la d'ell i la de la resta de compatriotes del PP, és la llibertat. Per tant, si bufa el vent, són lliures. Però, esclar, tenen una àncora, que és Espanya. Espanya, per tant, els impedeix de moure’s, per molt que bufi el vent. Resten allà, ancorats, quiets, inamovibles, davant la idea de la pàtria espanyola. El vent, que els vol donar llibertat, bufa, sí. Però la pàtria, Espanya, els la treu, perquè els impedeix de moure’s. I així estant, fent capcinades, sense poder avançar ni un mil·límetre, perquè són, ai las, espanyols. No hi puc estar més d'acord. Em penso que el votaré.

Empar Moliner 22.8.2020

pd 2210 Okupes, ocupes i delinqüents

 (arafa...)

L’antic okupa -amb tota la seva càrrega alternativa i llibertària- està deixant pas a un desideologitzat ocupa cada cop més associat amb màfies, robatoris i plantacions de marihuana. L'antiga tolerància progre, encara incrustada en la llei, està sent substituïda per una ira popular que acabarà premiant el rearmament repressiu. La percepció policial, i del carrer, és que ocupar surt massa barat, i que només endurint-ne el cost es combatrà un fenomen que amenaça el dret a la propietat de les minvants i empobrides classes mitjanes. L'okupa o squatter lluitava i lluita contra l'especulació, però els ocupes com els que aquests dies rebenten portes a Salou, especulen amb els forats legals: en fan un negoci d’espavilats sense escrúpols. I a l’esquerra li toca preguntar-se si la tolerància davant qui se salta la llei per nobles motivacions polítiques no acaba sempre obrint la porta al delinqüent pur i dur.... 

El dret a posseir, quan no té límits i els béns són finits, esdevé sempre dret a desposseir. Un dret salvatge, un dret que genera violència perquè és violència en ell mateix. I les seves primeres víctimes no acostumen a ser mai els que tenen més, sinó els que no tenen prou per defensar el poc més que tenen. La paradoxa de ser lax en la defensa policial i legal de la propietat privada és que volent protegir el feble s’acaba avalant la llei del més violent. L’esquerra es dispara un tret al peu quan no fa que siguin les lleis, sinó els que se les salten els que limiten el dret a la propietat. Perquè la frontera entre saltar-se-la per ideals, per misèria o per delinqüència ningú la pot dirimir...

Albert Pla Nualart 16.8.2020

pd 2209 Torrealdai

(arafa...)

Era 20 de febrer. Era la una de la matinada. Eren les unitats especials de la Guàrdia Civil. I esbotzant-ho tot i a punta de metralleta, es van endur en Joan Mari Torrealdai. I tots els seus arxius. Al Regne d’Espanya estaven tancant i torturant Egunkaria. I ens el van empresonar...

...un sol cas pot acabar explicant gairebé tot un règim. No m’estalviaré de recordar el que molts obliden deliberadament cada cop que s’omplen la boca d’España Global i pòdiums ficticis de democràcia simulada. Sí: vuit anys després dels cops i les tortures, de les fuetades de la claveguera i les impunitats d'estat, tots els detinguts no només foren absolts en tots els termes per l'Audiència Nacional, sinó que la mateixa sentència afegiria contundentment que el tancament de l’únic diari escrit en euskera no tenia cap encaix jurídic ni "habilitació constitucional directa". En els paràgrafs finals, fet poc habitual, els jutges afegien una consideració: les denúncies per tortures eren massa versemblants. Val la pena recordar que, poc després, Estrasburg condemnaria el Regne d’Espanya per no investigar les tortures patides per l’admirat Martxelo Otamendi. I no resulta sobrer tenir present, cara i creu, el densíssim i espessíssim silenci –amb l'única excepció del comunicat de les capçaleres catalanes, descomptant La Vanguardia– d'un periodisme que no va callar, sinó aplaudir, celebrar i esperonar. De fet, encara calla avui... Els que li van robar els arxius, els que el van detenir, els que el van humiliar, encara cobren nòmina –o pensió– com a funcionaris públics al servei del Regne d'Espanya. I els que el van torturar ho feien sota la foto de Juan Carlos I de Borbón. I en nom seu. No trobo pitjor corrupció sistèmica que tot el que li van fer a Torrealdai..

David Fernàndez 8.8.2020