pd 1870 Article segon

(arafa...)

Espanya no té Constitució. Només té mig article segon. ... En el debat polític espanyol, formar part del bloc autoproclamat constitucionalista és estar d'acord amb la primera part de l'article segon: "La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols". La resta del text és del tot irrellevant, no cal estar-hi d'acord per proclamar-se constitucionalista. Ni tan sols cal acceptar la segona part de l'article: "I reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i les regions que la integren". Només així s’entén que grups que volen suspendre o abolir les autonomies convoquin manifestacions a favor de la Constitució. Només així s’entén que la ultradreta antidemocràtica aplaudeixi una Constitució que diu en algun altre lloc que Espanya es constitueix en un estat democràtic. Només cal creure en mig article segon, i en tot allò que faci falta per assegurar-ne el compliment. La resta és ornament, es diu perquè s’ha de dir, es pot reformar, t’ho pots saltar si entra en contradicció amb l’únic article rellevant...

Vicenç Villatoro

pd 1869 Els enemics de la democràcia

(arafa...)

  ...Vox és la manifestació espanyola d’un corrent que ha aparegut arreu d'Occident com a conseqüència de la globalització: la ira de les classes mitjanes que se senten o perdedores o amenaçades econòmicament i culturalment... , la major part dels andalusos que han votat Vox no ho han fet perquè siguin racistes, homòfobs, sexistes o hiper centralistes, sinó perquè estan farts del “sistema”, i trien l'opció que més irritació produeix als seus representants. En realitat, el “sistema”, i concretament els partits socialdemòcrates i conservadors que l’han gestionat des de la postguerra, són culpables com a mínim de negligència. Van abraçar acríticament la globalització fent seus els arguments dels propagandistes del capital financer –els economistes liberals–, i ara és evident que haurien hagut de ser més cautes ... la immigració, afavorida pels partits dominants i aplaudida per l’empresariat, però que empobreix la classe mitjana baixa. L’oposició furibunda a la immigració és un senyal d'identitat de l'extrema dreta, però a partits com Die Linke o la França Insubmisa es comencen a sentir veus qualificades que també la qüestionen (“quan estem a l’esquerra però tenim el mateix discurs sobre els immigrants que els empresaris, tenim un problema”, sentencia un dels líders d’aquest segon partit)...

Miquel Puig

pd 1868 La bèstia i l'àngel

L'any 1938 José María Pemán publicava el Poema de la Bestia y el Ángel, una mena d’interpretació mística de la Guerra Civil. El llibre és execrable de forma i de fons, fins al punt que el mateix Pemán el va acabar rebutjant... Aquell text delirant de Pemán acaba sent un advertiment molt seriós contra els perills reals de barrejar política i religió... La religió és el territori del dogma. La política, el de la negociació i el debat. Quan, en política, acabes creient que el teu ideal és un mandat diví i que l'ideal de l’adversari és, literalment, una maniobra diabòlica, et sents legitimat per fer qualsevol cosa. Si el que defenses és un bé superior, que està per damunt del debat i la votació i que té un origen diví, s'hi val tot, per defensar-ho. El vell pamflet de Pemán ens recorda els immensos perills d'aquest matrimoni de política i dogma. I en el fons ens explica el mecanisme pel qual, un cop hi veus la mà del dimoni, acabes creant una policia patriòtica per exorcitzar-lo.

Vicenç Villatoro

pd 1867 A la curta i a la llarga

(arafa...)

...I en el cas del govern català, l’absència d’un lideratge clar, combinada amb les interferències de Lledoners i de Waterloo, i l’enorme nuvolada del procés judicial contra els líders de l'octubre passat, fan una sensació d’encallament que, amb el pas del temps, pot ser una eina de desmobilització i desmoralització... Les enquestes indiquen tossudament que a) l'independentisme no baixa i la idea d’un referèndum pactat té un suport majoritari de la societat; b) els partits unionistes no semblen en condicions de forjar una majoria alternativa, i c) ERC és la favorita per endur-se la victòria, més o menys ajustada, en el pròxim cicle electoral. Però els republicans estan molt lluny d’afrontar un altre xoc directe amb l'Estat, si més no amb l'actual equilibri de forces. Ens podem trobar amb un període més o menys llarg d’hegemonia independentista... sense independència. Governar bé l’autonomia, reclamar la sobirania i mantenir la tensió amb l’Estat, tot esperant el moment més idoni per al pròxim embat. Estem parlant d’un període massa curt per oblidar l’objectiu final, però massa llarg per considerar-lo un impàs. ¿És possible fer això d’una manera coherent?...

Toni Soler

pd 1866 La fam de llibertat dels presos polítics 2

(arafa...)

 ... La llibertat és un tresor per als qui no la tenen...  És molt estrany que un règim democràtic privi de llibertat a polítics demòcrates. És incomprensible, inaudit. Senzillament és injust. Fins i tot immoral. Ens falten paraules per mostrar l’estranyesa i la indignació del que està passant a Espanya. No hi ha formalisme legal ni constitucional que pugui sostenir una arbitrarietat tan clamorosa com aquesta. Quin concepte de llibertat tenen els qui pomposament invoquen “l’imperi de la llei”? Què està passant? Per què no es desperta Espanya? I sobretot: per què tenim el trist convenciment que no es despertarà, que seguirà empitjorant les coses? 

És aquesta íntima i descoratjadora constatació d’immobilitat la que ha portat la meitat de la societat catalana a anar fent el pas cap a l’independentisme ... Què podem fer si no hi ha res a fer? Espanya està posant cada dia més alt el preu de la llibertat...  Les democràcies costen molt de construir i molt poc de degradar... És terrible veure aquesta Espanya cada cop més capficada en el seu nacionalisme autàrquic, fent marxa enrere cap a la seva pitjor versió històrica...

(pel final veure el pd 1392)

Ignasi Aragay

pd 1865 La línia vermella del "típic català"

(arafa...)

... el sobiranisme pragmàtic i pusil·lànime -que és el de molts “típics catalans”- de vegades també necessita jugar-se-la. Ho va fer -per dignitat- anant a votar l’1-O. I ho pot tornar a fer davant la situació dels nostres presos polítics... Sigui com sigui, no cal ser independentista, només demòcrata, per constatar que el preu que estan pagant per liderar els ideals dels que els van votar (hi hagi hagut o no un error de càlcul) és revoltadorament desproporcionat.  L’Estat també calcula malament quan traspassa les línies vermelles dels “típics catalans”.  
Què cal fer? Cal fer alguna cosa prou pertorbadora, sense abandonar mai la no-violència, perquè a aquesta (in)justícia venjativa li surti desproporcionadament car continuar desvergonyint-se. No estava ni estic disposat a fer-la per proclamar la República... Però sí que estic disposat a fer-la -i vull creure que, amb mi, molts “típics catalans”- perquè persones bàsicament decents com Sànchez i Turull, persones iguals o molt probablement millors que jo, tornin a casa seva i tinguin dret a continuar lluitant democràticament pels seus ideals. És una línia vermella -és d’una indignitat insuportable- contemplar passivament com destrossen la vida d'una part dels nostres legítims representants polítics. Si ells s'ho mereixen, també ens ho mereixem nosaltres, i quan tens la vida destrossada surt millor de preu la revolta pacífica que deixar-se trepitjar. 

Albert Pla Nualart

pd 1864 El que no va poder ser (i III)

(arafa...)

​... ​¿Volen que parlem d’apropiació cultural? La pitjor de totes és l’acceptació del marc mental de qui et vol passar per sobre, la que impedeix que surtin els projectes propis perquè encara es viu millor a la contra. Res de nou, quan l’independentisme no té projecte, es dedica a buscar fa​ntasmes... ​

Hi ha també uns conceptes complexos, vius i dinàmics, com identitat, història, cultura, que són inabastables i que fan que el debat pugui tenir unes conclusions o les contràries. Però al final​... sempre hi ha una resultant, i és la dominació política, acadèmica i mediàtica d'una llengua i d’una cultura sobre unes altres​...​ ​El resultat és una cultura que s'ha de mostrar sempre permeable i oberta -quina no ho està?-, que ha​ de​ contenir-se constantment i, fins i tot, fer una certa rebaixa preventiva​.​..​

Per l’única raó que considero que paga la pena la independència és per fugir d'un marc que és una gàbia, un sostre de vidre blindat d’altura variable però sempre de sostre baix. Per la pervivència d’una cultura, que també és una cultura social, i perquè es pugui projectar amb el temps, perquè pugui aportar alguna cosa a les altres cultures.​..​

​  

Francesc Serés