pd 2265 On són els valors del laïcisme? 1

 (arafa...)

La meva mare, de 96 anys, no acaba de portar bé que el seu Déu no sigui important, central, en la vida dels seus fills com ho és en la seva. “No sé què he fet malament, però no hi creieu... Cap dels tres”. Potser és massa tard per fer-li entendre que, si bé no creiem en el seu Déu, creiem en molts dels valors que inspira, i que hi creiem -precisament- perquè no ho ha fet malament. El dogma fixa la fe, i fa que creences imprescindibles per mantenir-se humà esdevinguin perilloses certeses; que el que hauria de ser subjectiu i inefable sigui objectiu i litúrgic. Converteix la fe en catecisme, i crea les condicions per a la intolerància.

Però en cap procés civilitzador la fe precedeix el dogma: com menys humans som més certeses necessitem, igual que els nens. Créixer vol dir passar de venerar certeses a venerar misteris, de catecismes a fes. No es creix passant de creure a no creure en res. Tota civilització, tota persona, entra en crisi i decadència si, quan qüestiona el dogma, no conserva l’essència de les creences que encotillava i estrafeia: si perdent el dogma perd, també, la fe. De les creences que ens queden -després d’aquest subtil i arriscat exercici- en podem dir laïcisme o valors republicans.

Albert Pla Nualart 25.10.2020

pd 2264 "Estimats pares"

 (arafa...)

"Estimats pares,... Ja fa mesos que la ballem a causa del virus i alguns diuen que estem passant la guerra de la nostra generació. Ja es veu que exageren, perquè a vosaltres us van bombardejar a casa i després va venir una dictadura que us feia aixecar el braç quan anàveu al cine, en un món desenquadernat amb camps d'extermini i bombes atòmiques. Malgrat tot, no recordo que us queixéssiu gaire del que us va tocar viure. Al contrari, ens vau inculcar un sentit de la decència que incloïa esforçar-nos per millorar i l'elegància d'estar agraïts pel que teníem. Com que el virus ha matat molta gent gran, hi ha hagut dies que he pensat que millor que no hi sigueu. Però sí que hi sou, perquè el vostre record m’ajuda a mantenir la serenitat en aquest món que, creieu-me, torna a estar desenquadernat”.

Antoni Bassas  30.10.2020

pd 2263 Tres octubres

 (arafa...)

Tres anys després ens queda, sí, una triple paradoxa de l'arbitrarietat d'Estat. Perquè el resum dràstic, kafkià o imponderable és que, exactament sota la mateixa llei i sota el mateix imperi, per l’enjudiciament del mateix fet –l’1 d’octubre del 2017 i les seves derivades– ja s'han produït tres sentències absolutament i radicalment distintes. Fins i tot, antagòniques​..​.Per un mateix fet que tenia idèntica acusació inicial -rebel·lió-, doncs, triple resultat diferent. O bé 100 anys de presó al Suprem per sedició; o bé vint mesos d’inhabilitació al TSJC per desobediència a la mesa del Parlament –que li expliquin a l’estimada Carme Forcadell–; o bé una categòrica absolució a l'Audiència Nacional que ni tan sols Fiscalia s’atreveix a recórrer... ​Tres anys després i tres sentències diferents​... i prop de tres mil persones represaliades rere l’1-O. Per voler votar. Per unes urnes, per uns xiulets, per un nas de pallasso o per una pancarta, tant se val. Todo por la patria, s’entén millor en aquest context. I tot vol dir tot –judicis especials, clavegueres estatals, espionatge industrial, operacions encobertes, batalla diplomàtica pel relat, complicitat i empara a l'extrema dreta, Pegasus i tot l’arsenal repressiu disponible–. I amb el personal disposat, esclar: policies patriòtiques, fiscals patrioters, magistrats patriotes. Tecnoestructura d’Estat al servei del Nacionalisme d'Estat... ​​​

David Fernàndez 31.10.2020

pd 2262 La voluntat i el mètode

Ara fa deu anys una part molt important, potser majoritària, del poble de Catalunya va definir una voluntat i va creure que tenia un mètode eficaç per dur-la a terme. La voluntat era la independència. El mètode, exhibir de manera massiva i pacífica aquesta voluntat, als carrers i a les urnes, amb la convicció que això forçaria Espanya a acceptar un procés d'autodeterminació com al Canadà o la Gran Bretanya. La Diada (i l’1 d’Octubre) va oferir grans exhibicions inequívoques d’aquesta voluntat. Però el mètode no ha resultat eficaç. Espanya va moure peça en direcció contrària. Una resposta immobilista i repressiva, judicial i policial. Ha pagat un preu molt alt per aquesta resposta en inestabilitat, en mala imatge, en deteriorament de les institucions i en retrocés democràtic, però ha dit que està disposada a pagar-ne un d’encara més alt si cal. El mètode, doncs, no ha funcionat. I des de Catalunya la confiança en el mètode s'ha substituït per la perplexitat, el dubte i els recels entre els qui suggereixen mètodes diferents, sense que cap generi la mateixa unitat ni esperança. Certament, quan no hi ha un mètode clar la voluntat s’afebleix. Però mai no s'ha de confondre el dubte davant del mètode amb la desaparició de la voluntat.

Vicenç Villatoro 12.9.21

 

pd 2261 "A Puigdemont i Junqueras no els reclamem que siguin amics, sinó que tinguin sentit d'est

(arafa...)

l’única solució real al conflicte polític passa per l'amnistia per a tots els represaliats. L’amnistia és l’única manera que té l'Estat d'admetre que s'ha equivocat... El Parlament hauria d'aprovar una proposta de llei d'amnistia per portar-la al Congrés. Així es visualitzaria quina és la proposta de consens catalana...

La repressió persegueix dividir-nos, és obvi, però més enllà de la lluita antirepressiva, des de la societat civil, on sí que hem aconseguit una unitat sòlida, cal passar de la resposta a la proposta. Els nostres polítics ens han d'explicar de manera serena, però clara, què pensen fer per canalitzar el clam de la ciutadania. Que només es comprometin a allò que estiguin disposats a complir i a assumir-ne les conseqüències...

no som antipartits, entre altres coses perquè sabem perfectament quina és l'alternativa als partits polítics: el totalitarisme. Però el nostre paper ha sigut sempre canalitzar la veu de la ciutadania als governants i ser exigents en aconseguir que sigui escoltada, tant pels d'aquí com pels d'allà.

Entrevista a Jordi Cuixart 18.10.2020

pd 2260 Les cinc grans epidèmies de la història mundial 2

 (arafa...)

L’espiral de contagis a Amèrica de malalties portades pels espanyols és la tercera gran pandèmia. Diferents autors han parlat d'homogenocè o d’imperialisme biològic. Entre el 1492 i la dissolució de l'Imperi Asteca el 1521, la població indígena va quedar molt disminuïda (s'estima que van morir 50 milions de persones) per la grip (la primera a arribar), el xarampió (desembarca el 1495), el tifus, la febre groga (arriba amb el tercer viatge d'un Colom negligent a l'hora de posar en quarantena els mariners malalts) i la verola (1518, a Cuba). La caiguda de Tecnochtitlan, la capital asteca, va ser a causa de la verola i no de l’èpica militar d’Hernán Cortés...

Al segle XVII van venir noves plagues. Entre 1628 i 1665 Europa va ser assolada pel tifus, la verola i la pesta, que es van unir els estralls de la Guerra dels Trenta anys i el fred de l'anomenada Petita Edat de Gel. A la Llombardia el 1630 hi va haver un milió de morts, el 63% del cens. A Barcelona el 1651 els morts van ser 20.000 sobre un total de 44.000. La ciència, la Il·lustració i l'esperit revolucionari de canvi va ser la resposta als segles següents. I bé, l'última gran pandèmia abans del coronavirus va ser la grip espanyola (un nom equívoc, ja que venia dels EUA) del 1918...

Ignasi Aragay 31.10.2020

pd 2259 Les cinc grans epidèmies de la història mundial 1

(arafa...)

La història es repeteix? Sí i no. La llei més segura de la història és que tot canvia permanentment i, alhora, la segona llei és que hi ha grans continuïtats que fan possible establir sorprenents paral·lelismes. ¿La pandèmia del coronavirus és un fenomen nou? Doncs altra vegada sí i no. Sí perquè el món s'ha fet petit a causa dels avenços tecnològics (internet i vols barats) i per això el virus s'ha escampat tan de presa. I no perquè d’epidèmies mundials n’hi ha hagut unes quantes al llarg dels segles. L’historiador José Enrique Ruiz-Domènec en repassa les principals al llibre " L'endemà de les grans epidèmies" (Rosa dels Vents), ...

La seva tesi és que després de cadascun d’aquests desastres sanitaris s'ha produït un avenç civilitzador. Potser l’autor força una mica els raonaments, però no deixa de ser lògic que de daltabaixos així en surti una societat canviada, un nou impuls. Quines són les grans epidèmies de la història? La primera coneguda va començar el 542 dC a la Constantinoble dels temps de Justinià i la seva esposa Teodora i va fer caure l’Imperi Bizantí o Imperi Romà d'Orient: aquella pesta bubònica es va allargar durant dos segles, va fer abandonar terres de conreu i va despoblar ciutats senceres. Es calcula que van morir 25 milions de persones...

La segona gran pandèmia, la pesta negra, propagada pel mateix bacteri que la bubònica ( Yersinia pestis ), va produir-se a Euràsia entre el 1347 i el 1353... Rates i puces la van escampar. Els pèssims sistemes d’eliminació de residus van ser clau per a l’extensió de la malaltia. Comparada amb la de Justinià va durar poc, però de nou el resultat va ser una catàstrofe demogràfica: milions de morts; es parla d'un terç de la població europea (uns 20 milions)...

Ignasi Aragay 31.10.2020