Un dels motius per impulsar l’AVE espanyol va ser una dèria recurrent en
els últims tres segles: imitar França (i a poder ser, superar-la). És
el resultat d'un atàvic complex d'inferioritat...
Un altre motiu va ser també d’inspiració francesa: convertir Madrid en París, en el nucli d'un territori centralitzat i radial...
El tercer motiu té a veure amb el segon, i és de caràcter nacionalista.
El va explicitar Magdalena Álvarez quan era ministra de Foment pel PSOE:
“Estamos cosiendo España con hilos de acero. [...] Esta es la mejor forma de defender la unidad nacional”. Això ha estat doctrina d’estat, adoptada tant pel PSOE com pel PP... Madrid com
a centre i també com a sortida al món,
I com a complement, una consigna no escrita: ajornar tant com es pugui
la connexió entre les dues capitals de l'eix mediterrani (Barcelona i
València), que concentra la meitat –la meitat!– del comerç exterior
espanyol. Tant és així que 34 anys després encara no s’ha fet. Ni el
PSC, ni el PP català ni els lobis empresarials dels dos territoris han
aconseguit que Espanya baixi del burro... Per què?
Primer, per no posar en risc la primacia de Madrid; segon, perquè
l’acostament entre catalans i valencians és el principal malson
d’Espanya. Els va costar molt trencar el pont cultural i lingüístic que
ens unia...
A Espanya... la gestió pública està guiada per la supèrbia, els deliris de grandesa i
els recels més infantils...