"Més que mai, no sé a qui votar". És una frase habitual aquests
dies. La distància entre el desig – les pròpies idees i sentiments – i la
realitat – l'oferta dels partits–, normal a l'hora d’acudir a les urnes,
s'ha eixamplat. La temptació abstencionista creix. Però si un no hi va,
després no es pot queixar del resultat, oi? El "ja s'ho faran" no
funciona perquè al capdavall també acaben fent –governant– per tu.
Llavors, què? Vot útil?
Ara mateix, a Espanya o governa Feijóo amb el suport de l'extrema dreta o
governa Sánchez amb el suport d'una majoria plural. No hi ha més
possibilitats...
quan hi ha mala maror a Espanya, Catalunya sempre hi surt perdent (o no
hi surt guanyant). Se li acostuma a reservar el paper de boc expiatori.
Ho hem vist històricament en sobrades ocasions, des de la Guerra Civil
fins al descafeïnament de la Transició després del cop d'estat del 23 de
febrer del 1981...
Si guanyen Feijóo-Abascal, Catalunya patirà. Si ara ja tenim el
país revoltat, amb els serveis i drets bàsics en fallida (habitatge,
mobilitat, educació, sanitat), el que vindrà serà pitjor. El "com
pitjor, millor" serà "com pitjor, pitjor". Cap dubte. Es cronificarà el
malestar. La pobresa creixerà: hi haurà més caigudes cap avall de la
classe mitjana. Més joves desencantats. Més competència per les
engrunes. Més dificultats per al català.
Salvar Sánchez per salvar Catalunya? És una pregunta òbvia i inevitable...
Vot pragmàtic? Fins on?