L’exili ha estat molt llarg, però la memòria és molt curta i potser no
hem valorat prou com, des de Waterloo, el president de la Generalitat
apartat del càrrec per un 155 que encara li cou ha sacsejat el tauler de
la política espanyola fins a provocar dos terratrèmols. Ha fet caure,
consecutivament, un president del Partit Popular el 2018 i un altre
president del PSOE el 2026. Poca broma, doncs, amb Puigdemont, que ha
fet tot això a distància. Un home que, entre una cosa i l'altra, l’agost
del 2024 va venir a treure el nas a Barcelona, es va rifar la policia,
es va riure de l'ordre de detenció del jutge Llarena i li va prendre el
protagonisme a Salvador Illa el dia de la seva investidura com a
president. Aquella aparició fugaç, tan criticada com aplaudida, no va
ser un número d’escapisme que hagi de quedar, tan sols, com una nota a
peu de pàgina. Denota la necessitat de Puigdemont de marcar l'agenda.
En nou anys a l'exili, se li ha esmicolat el partit... Però potser ens equivocaríem tots plegats si pensem que
Puigdemont voldrà tenir una vida tranquil·la i de perfil polític baix.
Ja ha avisat que torna per servir el país. Tocarà esperar per saber des
de quin àmbit i, un detall gens menor, si el país ho vol.
Mentrestant, costa d’empassar que Ada Colau digui, al Cafè d’idees
de La 2 Cat, que “Puigdemont tindrà problemes per caminar per
Catalunya”. Potser només és un diagnòstic, però sembla un desig i, el
que és pitjor, sona a amenaça. Assenyalar qui no vota el mateix que tu i
posar a la diana d’una persecució és un cafè amb molt mala idea. I poc
democràtica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada