dissabte, 6 de maig del 2023

E.E. 177 L'AMBAIXADA ANDALUSA

... La utilització electoralista dels catalans amb origen andalús no és una cosa nova. El PSC se’n va fer un fart, de convidar Alfonso Guerra per fer mítings al cinturó barceloní, i en les seves intervencions sempre hi havia un regust lerrouxista que de ben segur resultava incòmode per a un Raimon Obiols o un Pasqual Maragall. Però a l'època del felipisme, això donava resultat. El PP fa el mateix i encara amb més motiu, perquè la seva estructura a Catalunya és molt feble i els seus dirigents històrics –Jorge Fernández Díaz, Alícia Sánchez-Camacho, o el mateix Millo– ja no compten per a res. És més, la seva participació activa en totes les jugades brutes de l’operació Catalunya els ha convertit en elements tòxics fins i tot per a molts dels seus antics votants. 

Per sort, la majoria dels fills i néts de la immigració andalusa, si bé no han renunciat als seus orígens, se senten plenament catalans, treballen en empreses catalanes o potser les dirigeixen, i segurament es pregunten qui és, o qui s'ha pensat que és, aquest senyor del PP que afirma parlar en nom seu.

Toni Soler, 19.3.2023



dijous, 4 de maig del 2023

E.E. 176 LA QUETA ÉS UNA COLLONADA?

A Barcelona, si t'hi encaparres, pots viure en català, tot i que amb algunes incomoditats i sempre a l'aguait: és un esforç notable de militància. Però es pot. En realitat, fa molt temps que és així. Diria que, com a mínim, tota la meva vida de mig segle llarg.

Això sí, als anys 70 el català va aconseguir fer un salt popular endavant, es va posar de moda associat al canvi democràtic i la recuperació de l'autogovern i dels ajuntaments. Encara vivim de rendes d’aquell salt màgic. Màgic?... Sense ser nacionalistes, i malgrat l'acusació de sucursalistes que els plovia del pujolisme, les esquerres (PSC i PSUC), molt fortes i majoritàries en el camp educatiu, van fer seva la llengua com un pilar de cohesió social i d’ascensor social.

Ara ens adonem que caldria fer-ne un altre, de salt endavant, si volem salvar l’idioma propi, parlat de forma habitual només pel 36% de la població. Però ens agafa cansats. El Procés està passant factura. Malgrat els intents de protegir-la i deixar-la al marge del pols polític sobiranista –a vegades fins i tot semblava que massa al marge–, la llengua ha quedat associada a la derrota. L'espanyolisme més recalcitrant s'ha esforçat a identificar l’independentisme amb el català, és a dir, a fer-ne l’idioma només d'alguns, a etiquetar-lo políticament, a culpabilitzar-lo... Per sort, la realitat social no es correspon amb aquesta tensió: al carrer domina el castellà, però la bel·ligerància contra el català és baixa, i viceversa. El que tampoc no hi ha, certament, és un corrent a favor, en positiu, de l’idioma històric del país.

La campanya institucional de la Queta respon a aquest intent de tornar a construir un discurs amable i optimista al voltant del català... La publicitat ajuda, però no fa miracles. Igual que als anys 70, sense esforç cívic i polític no hi haurà màgia que valgui...

Ignasi Aragay, 19.3.2023



dimecres, 3 de maig del 2023

E.E. 175 LA BARCELONA IRACUNDA

No ens enganyem: raons per al pessimisme n’hi ha a cabassos. Ara que vivim temps de distopies, de no-future, i que tots plegats, començant pels joves, ens creiem molt desgraciats i ens anem deixant caure pel pendent del fatalisme, una bona manera de relativitzar els nostres mals és mirar enrere. No és un consol, només un exercici per desdramatitzar. Hi ha hagut períodes de la història molt més durs i sagnants. A Barcelona i al conjunt de Catalunya, el segle XIX i bona part del XX van ser un autèntic festival de violència i bandositats. La capital es va guanyar la fama de ciutat anàrquica i iracunda, a l'avantguarda de la revolució: higienisme, anarquisme, socialisme, comunisme, vegetarianisme, esperantisme... Tots els ismes utòpics hi arrelaven. "Barcelona és la ciutat industrial més gran d'Espanya i la seva història registra més lluita de barricades que qualsevol altra ciutat del món", va escriure Friedrich Engels. Tenia raó... No només hi havia misèria per la guerra, també per la sequera prolongada, per una important crisi del deute públic i per una Barcelona cada cop més densa i insalubre, encotillada per les muralles.

Sí, tot això ens sembla llunyà. Ho van viure els avis dels meus avis. Vist així, potser no ho és tant, de remot. Els nostres avantpassats també van veure la bullanga de 1842 i el consegüent bombardeig d'Espartero, la vaga general del 1855 (primera d’Espanya) que va impressionar Marx, els atemptats anarquistes (de 1894 a 1900 van esclatar una seixantena d’artefactes, inclosa la bomba del Liceu, que van fer 38 morts). Entre el 1814 i el 1900 Catalunya va estar 60 anys en estat d'excepció. I ja al XX, més vagues i atemptats, la Setmana Tràgica del 1909, el pistolerisme... Llegit així, tot seguit, fa basarda. I és el nostre passat prou recent. Venim d’aquesta distopia.

Ignasi Aragay, 18.3.2023



dimarts, 2 de maig del 2023

E.E. 174 QUIN VALOR TÉ UNA CRÍTICA DEMOLIDORA?

 ... en la nostra premsa, són molt rars els articles en què una obra d'art, de pensament o de literatura són analitzats fredament, amb coneixement de causa i, naturalment, el punt d’opinió personal —que els afectats poden haver considerat ximple o equivocat, hi tenen dret— que hauria d’escaure a tota peça de crítica literària o artística.

Però això, com hem dit, és cosa rara a casa nostra... Aquí, per desgràcia, ens hem convertit des de fa temps en una “gran família”, i ja se sap que els draps bruts es renten a casa, en la intimitat, mai en públic. Però la funció de la crítica és una altra cosa. Tot país en què la bonhomia o la benvolença renuncien a LA CRÍTICA SERIOSA, és un país en què, a la llarga, proliferaran coses menudes. Una novel·la com Jo canto i la muntanya balla (així en català gramaticalment correcte), que, en privat, una colla de crítics i lectors han considerat catastròfica, donarà la volta al món per no haver rebut, en el seu moment, els comentaris crítics assaonats que hauria tingut en un país amb un estament crític ben consolidat...

Jordi Llovet, 18.3.2023



dilluns, 1 de maig del 2023

E.E. 173 DIA DELS TREBALLADORS

Unes quantes amenaces ens assetgen, com a classe treballadora:
• L’emergència climàtica, que recau ja en els més febles, que converteix en mercaderies elements bàsics com l'aigua, i que fa imprescindible una reducció solidària del nostre consum.
• Les guerres, que continuen sent un negoci massa rendible que escapça moltes vides.
• Una molt injusta llei d'estrangeria, que condemna a la marginació molts homes i dones que arriben a casa nostra empesos per la fam o per la guerra.
• La manca d'habitatge públic i accessible, que deixa al carrer joves i famílies.
• L’encariment dels aliments bàsics.
• El deteriorament de la sanitat, l'ensenyament i els serveis socials, que no compten amb els professionals i recursos necessaris.
• Especialment greu és la situació dels joves, la formació acadèmica dels quals (per la manca de places, cicles formatius poc idonis, fracàs escolar...) no els garanteix l’entrada a un mercat laboral restringit i precari.
• L'atur i la precarietat laboral, que impedeixen a moltes famílies unes condicions de vida dignes i als joves poder viure amb autonomia.
I tantes altres coses.
Fa por, oi? Doncs no et deixis paralitzar per la por. L'organització i la lluita dels treballadors i treballadores per abordar els grans problemes ha millorat històricament les nostres condicions de vida i és la millor eina que tenim per canviar les coses. Sense la participació de les persones empobrides en la lluita per la justícia, no hi haurà possibilitats de canvi.
Si lluitem junts i juntes i ho reivindiquem al carrer, amb esperança, podem governar el món. ¿Nosaltres som de debò elements de crítica, de reivindicació i lluita per millorar el nostre entorn?
Participa. Allà on tu vulguis i puguis: a les entitats, als partits, als sindicats, a les associacions de qualsevol mena. La participació és requisit imprescindible perquè la democràcia ho sigui de debò. Incompatible amb la mandra. Imprimeix caràcter. Eixampla el propi punt de vista. Crea consciència col·lectiva. Esmola el sentit crític. Ajuda a conviure. És accessible a tothom, sigui qui sigui i vingui d'on vingui.  Requereix esforç, ganes d'aprofundir, reflexió, capacitat d'escolta, respecte per als altres. Provoca idees, propostes, opinions. Pot crear conflicte, però també capacitat de negociació i creativitat per buscar sortides. Afavoreix el consens, la motivació i la corresponsabilitat. No ho hem de confondre amb votar i prou. Ni amb alguns «òrgans consultius» dels quals s’espera la legitimació del poder. Ni amb el que ofereix el consum. La participació autèntica és lliure i no espera compensacions individuals.
Manifest de l'1 de maig de 2023 dels Moviments i col·lectius obrers cristians de Catalunya i Balears

dissabte, 29 d’abril del 2023

E.E. 172 AMB EL BARÇA

... el Barça-Madrid no és un partit i no és demà, només. El Barça-Madrid és un partit que un barcelonista disputa cada dia de la seva vida. És un partit permanent, que els culers juguem equipats amb la memòria històrica que hem heretat dels nostres pares i avis ... un Barça-Madrid és el símbol d'una altra lluita permanent, i l'esperança de milers i milers de barcelonistes espanyols que tenen bon gust, independència de criteri i que no han cregut mai en frases solemnes... 
el president de la LFP, Javier Tebas, madridista, militant de Fuerza Nueva en la seva joventut i actual simpatitzant de Vox,s’ha donat el gust de posar-se a la boca la frase “si el Barça baixa a Segona Divisió no passa res, perquè pujaria l'any següent”. Del piròman incapaç de tenir cura dels actius principals del seu propi negoci no se'n pot esperar gran cosa. Aquest gir de la història no l’hem vist a venir, tot i que el model de governança del club ja fa temps que emetia senyals d’ineficiència en els controls interns de gestió. El Barça té un gran problema, sí...
Antoni Bassas, 18.3.2023


dimecres, 19 d’abril del 2023

E.E. 171 JO? QUÈ TRIGO? GENS NI MICA!

Te’n vas a viure a fora, ... vols viure d'una altra manera, vols gastar menys aigua i potser vols tenir gallines. Se te’n riuran els que deixes i se te’n riuran els que adoptes. Pots comptar, ja veus tu, aquests passerells. No duraran ni tres dies. I et pregunta, tothom, amb un interès sincer, quant trigaràs, ara, a anar a “la capital”...Fas allò que has vist fer. Primer de tot minimitzes el temps. Fas veure que no, que no és tant. Dius, amb un to acabat de comprar, pagès: “No, no, no sé quant es triga, pas gaire, una hora a tot estirar”. Ells, esclar, fan cara de drama. Una hora?...T’excuses i minimitzes. No, no, no trigo gaire. I dones exemples d’amics ... Amb això expliques que tu, fet i fet, no ho tens tan malament. És cert que trigar una hora en tren és molt ... Però no ho diràs, perquè tu has fet la bogeria, has arrossegat els que estimes, en la bogeria, inclòs el gat, que no entén que surt a fora i ja no hi ha res del que hi havia i un soroll molt estrany, de galls que saluden el dia, l’esporugueix. Potser ningú estima la pedra tant com tu. Tot i que saps que la pedra és un contagi. Per això fas boca i dius: “I ara, gens, no trigo gens, gens ni mica!”
Empar Moliner,18.3.2023